" TÚ ERES MÁS CATALÁN QUE ARTUR MAS "

"La imatge especular d'Artur Mas "

Quim Gibert

Per què els contes connecten tan bé amb la canalla? A través de les rondalles s’entreveuen altres móns, que susciten curiositat. I és que en aquests universos, l’impossible esdevé possible. És a dir, poden emergir els nostres diferents alter egos, sobretot les parts més creatives, sorprenents i inaudites del jo. Arribats a aquest punt, és imprescindible deixar-se anar i travessar el mirall d’una quotidianitat previsible. En aquest sentit, el sociòleg Mariano Dolci apunta que mirall en llatí és speculum, mot del qual ens ha arribat especular i que de reflectere, n’ha sortit reflexionar: «així, doncs, les més nobles capacitats humanes han estat associades al mirall d’alguna manera».
Probablement per aquesta i altres raons de pes, em vaig engrescar a contar contes de l’estil d’Els quatre dracs; Dèdal i Ìcar;El gat; En Patufet; De com el creador i en Banyeta van fer el món;La llebreta... Érem un grup de pares de San José de Calasanz de Fraga, escola pública d’infantil i primària, que ens hi oferíem voluntàriament, quan venien dates assenyalades.
«Tienes un catalán muy cerrado», em va etzibar, amb cara de fàstic, just abans de Nadal, la tutora de la meva filla, que aleshores cursava primer de primària. I, per sant Jordi, no es va estar d’engaltar-me un «eres más catalán que Artur Mas». La primera vegada vaig fer veure que sentia ploure. La segona, que sentia tronar. El deix català que pogués fer servir era irrellevant per la canalla atès que s’ho passava bé tot escoltant les rondalles. A voltes reien, s’emocionaven, quedaven embadalits, feien algun comentari...

La qüestió és que qui suposadament tenia dificultats per seguir-me era la mestra, fet que la deixava en evidència. I és que San José de Calasanz és un col·legi amb «currículum integrat espanyol, anglès, català». Tot i que en català només s’imparteix en un 20%, malgrat ser la llengua autòctona, mentre l’anglès i el castellà, tenen una quota del 40% respectivament. Per cert, tant el poblet de Peralta de la Sal, allà on va néixer Josep de Calassanç Gascó, com el de Calassanç, ambdós a La Llitera, són catalanoparlants.
La tutora sorruda, navarresa d’origen, però va fer un canvi d’estratègia en verificar que les sessions de contes funcionaven. I em va proposar de cercar una tarda perquè acudís, en concret, a la seva aula a contar contes. Jo li vaig fer una contraproposta, que va acceptar de seguida, consistent, en què algun dels alumnes participés activament també en la sessió. Tres xiquetes, disfressades per a l’ocasió, i un servidor ens vam atrevir amb La consciència, visitadora social de Pere Calders, un dels contes inclosos en el recull Antaviana. La vetllada va provar. Des de llavors som suposadament amics de converses trivials de carrer. Ella no parla ni un borrall de català, per més que està casada amb un fragatí i establerta a Fraga fa anys i panys. I jo l’he acostumat a parlar-li en català, cosa que ara veu d’allò més normal.
Ser titllat de «más catalán que Artur Mas», em confirma que vaig penetrar a l’altra cara del mirall. I, per tant, el comentari de la tutora no va ser més que un elogi. Altrament, no m’hagués convidat a passar una tarda amb el seu grup-classe. I és que darrera l’espill, hi ha el somni.

*Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent Consciències

(19-10-2017)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07024082