L'UNIONISME TAMPOC NO TÉ UN CAMÍ FÀCIL : PROCLAMAR LA REPÚBLICA HA ESTAT DECISIU

"L’unionisme no té un camí fàcil"
«Els qui trobeu tants entrebancs al fet que nosaltres no hàgem pogut fer allò que volíem fer potser hauríeu de prendre esment en el fet que ells tampoc no ho han pogut fer»

Per: Vicent Partal

És dilluns dia 30 d’octubre de 2017. La República Catalana ha estat proclamada. I precisament per això, perquè ha estat proclamada, ja hi ha uns quants estats que ens han dit que no la reconeixien. I molts més que callen, alguns dels quals són molt importants i significatius. Per això Espanya, reconeixent que ha estat proclamada, ha explicat als seus socis què calia dir, concretament, i com. I tanmateix, de moment ja n’hi ha un, Bèlgica, que ha fet un gest enorme: ha avisat Espanya i Europa que acceptaria d’acollir el president de la Generalitat com a exiliat. Aquest gest, només de fer-se públic, ja ha estat una gran bufetada política per al govern de Madrid. Podia no haver passat, però va passar divendres: Catalunya es va constituir davant el món en un estat independent. Aquesta era la primera fita on era imprescindible d’arribar, i hi vam arribar.

Aparentment, però, l’aplicació del 155 pel govern espanyol ha estat capaç de posar al seu servei una part suficient de l’administració autonòmica catalana. Si això acaba passant, ja veurem si dura i es consolida. Però en qualsevol cas caldria no perdre de vista el fet essencial: que la Generalitat de Catalunya és molt més que una simple administració. La Generalitat no és una diputació gran, ni una administració i prou. La Generalitat és la representació política del país i és important per això. El president, el govern i el parlament representen la nació catalana, tant si tenen poders sobre l’administració com si no. I d’això, en tenim una prova ben senzilla: durant decennis, la va representar el president Tarradellas, que va viure tot aquell temps sense secretari, ni xofer, ni escorta ni diners.

L’escenografia espanyolista intenta fer veure que ara ells tenen el comandament. Afirmen, sobretot, que han resolt el problema convocant unes eleccions que es faran a final de desembre. I aquesta afirmació és ben sorprenent, perquè aquest país té unes xifres sòlides i continuades de vot i preferència política des de fa dècades que sembla impossible que canvien només per l’aplicació d’un article d’una constitució. Els qui divendres tenien el 39% dels vots al Parlament de Catalunya no en tindran avui, de sobte, el 50%, ni sembla raonable que el puguen tenir el mes de gener, si no fan trampes. De la mateixa manera que el centenar de batlles que té el PSC, ni tan sols juntament amb l’únic batlle del PP, no representa ni representarà cap majoria alternativa del sobiranisme en el poder local.

L’escenografia, per a l’espanyolisme, sempre ha estat molt important. Hi creuen molt i s’esforcen en aquest tema. Però si grates una miqueta les coses comencen a veure’s d’una manera diferent. Recordeu allò que Rajoy va assegurar que faria? Perquè no és ben bé el que està fent. Rajoy va dir que governaria Catalunya durant sis mesos i que després convocaria eleccions. I no us crida l’atenció que, de sobte, renuncie a governar Catalunya i convoque, ni que siga de manera il·legal, unes eleccions immediates, sense gairebé tenir temps de preparar-les?

No cal ser gaire sagaç per a entendre d’on ve aquest canvi de rumb monumental. Europa ha fet pinya amb ell, cínicament i malgrat el fàstic que li va produir l’agressió violenta del primer d’octubre. I atorga ara a Espanya una pròrroga per veure si troba cap solució del problema que ella mateixa ha creat. Però una pròrroga amb condicions: ha de ser tan curta com siga possible i no hi pot haver violència. Els qui trobeu tants entrebancs al fet que nosaltres no hàgem pogut fer allò que volíem fer potser hauríeu de prendre esment en el fet que ells tampoc no ho han pogut fer. La situació que vivim avui no és la que volien Rajoy i el PP. I la seua aparent fortitud és, de fet, una gran debilitat: perquè, ara, per exemple, a veure com evitaran el boicot dels funcionaris. Com posaran a treballar la màquina de la Generalitat si aquesta de sobte s’alenteix i treballa al ritme de no voler validar les coses sinó després de mesos i mesos de rascar. O com guanyaran aquestes eleccions que proposen, si no es fent trampes evidents i poc acceptables internacionalment. O O com faran obeir els ajuntaments. I a veure com podran fer tot això, a més, sense poder fer servir la violència oficial ni, possiblement –això no ho sé però tindria una certa lògica– sense poder il·legalitzar els partits independentistes, que és el que volien i pretenien.

He dit com podrien guanyar unes eleccions i no voldria que, per això, s’entengués que tinc coll avall que les eleccions es faran. No és així- Tant és guanyar com fer. Allò que importa i compta, i que determinarà el futur, en tot i també en les eleccions, és la decisió que prenga el moviment independentista.

Jo no tinc cap apriorisme sobre això de les eleccions. Si no es poden fer es demostrarà que Espanya no controla el territori. I si es fan però les guanya l’independentisme, cosa més que factible si no poden prohibir-l’hi la participació, aleshores demostraran a Europa que no hi pot haver cap solució mentre no posen l’interlocutor català a l’altura de l’espanyol. Què farà Rajoy en aquest cas? Tornar a demanar permís a Brussel·les per tornar a tancar una altra vegada el parlament. Personalment, per tant, jo encara no veig clar què és millor, quina opció és la més sensata per mantenir viva la república i guanyar. Però sí que demane una cosa: que la decisió siga compartida. Si els partits i les associacions es posen d’acord a fer una mateixa cosa, s’acabarà fent. El somni d’Espanya, i diria que el seu pla, és que cadascú prenga una decisió diferent per així afeblir-los a tots. Aquesta, per tant, hauria de ser l’única línia vermella: que no es faça res sense un acord enormement ampli i consensuat. En això i en totes les altres coses.

Res sense acord però sobretot res sense la denúncia de la il·legalitat comesa. El 130è president de la Generalitat és Carles Puigdemont i no hi haurà un 131è president legítim fins que ell no deixe de ser-ho per voluntat pròpia o pel vot lliure del Parlament de Catalunya. I per això la proposta de solució a la crisi que ha de posar sobre la taula el moviment independentista ha d’incloure necessàriament la restauració de la situació que tenia Catalunya divendres passat en el moment que Rajoy va trencar la seua pròpia constitució.

I arribats a aquest punt és on vull deixar clar que, precisament per això, perquè no hi ha solució política possible per a Catalunya que no passe pel retorn del parlament i el govern legítims que vam triar fa dos anys, la proclamació de la República, tant si avui té efectes administratius visibles com si no els té, va ser el pas més decisiu de tots. Si no l’haguérem proclamat simplement no tindrem cap lloc on tornar, excepte a l’autonomia espanyola…

Informa:VILAWEB.CAT (30-11-2017)

EL MUSEU DE LLEIDA: " QUE SE CONSIGA EL EFECTO SIN QUE SE NOTE EL CUIDADO "

 

'El museu de Lleida: “Conseguir el efecto y que no se note el cuidado”'

 

Antoni Bassas

Com que en política no hi ha res casual, avui, quan falten deu dies per a les eleccions, ha arribat el dia del trasllat de les obres d’art del Museu de Lleida reclamades per Sixena. No és casual: amb la Generalitat sotmesa al 155, l’Estat consuma una nova mesura de força política i jurídica que entra dins la categoria de l’“¡A por ellos!”.

Ara no repassarem tota la història de la reclamació de les obres d’art, però m’agradaria que es quedessin amb les explicacions que va donar el director del Museu de Lleida, ara fa un any, quan el vàrem entrevistar just davant de les obres avui embalades en direcció a Sixena.

Remarco la informació: les obres van ser dipositades per Sixena. El Museu de Lleida les ha conservat perfectament durant molts anys. I remarco el concepte de Sixena, Lleida, la Franja, com un espai geogràfic de contacte entre el català i el castellà; àrea de barreja, d’interessos compartits a la conca de l’Ebre; llocs on, fins fa anys, les fronteres dels bisbats no es corresponien amb les de les províncies, fins al punt que molts aragonesos de la Franja tenien el seu bisbe a Lleida perquè les parròquies del seu poble pertanyien al bisbat de Lleida. Ara els mateixos que diuen que no s’han de posar fronteres són els mateixos que la posen entre Catalunya i Aragó. Llegeix més...

Visites Rebudes

06674873