L'UNIONISME TAMPOC NO TÉ UN CAMÍ FÀCIL : PROCLAMAR LA REPÚBLICA HA ESTAT DECISIU

"L’unionisme no té un camí fàcil"
«Els qui trobeu tants entrebancs al fet que nosaltres no hàgem pogut fer allò que volíem fer potser hauríeu de prendre esment en el fet que ells tampoc no ho han pogut fer»

Per: Vicent Partal

És dilluns dia 30 d’octubre de 2017. La República Catalana ha estat proclamada. I precisament per això, perquè ha estat proclamada, ja hi ha uns quants estats que ens han dit que no la reconeixien. I molts més que callen, alguns dels quals són molt importants i significatius. Per això Espanya, reconeixent que ha estat proclamada, ha explicat als seus socis què calia dir, concretament, i com. I tanmateix, de moment ja n’hi ha un, Bèlgica, que ha fet un gest enorme: ha avisat Espanya i Europa que acceptaria d’acollir el president de la Generalitat com a exiliat. Aquest gest, només de fer-se públic, ja ha estat una gran bufetada política per al govern de Madrid. Podia no haver passat, però va passar divendres: Catalunya es va constituir davant el món en un estat independent. Aquesta era la primera fita on era imprescindible d’arribar, i hi vam arribar.

Aparentment, però, l’aplicació del 155 pel govern espanyol ha estat capaç de posar al seu servei una part suficient de l’administració autonòmica catalana. Si això acaba passant, ja veurem si dura i es consolida. Però en qualsevol cas caldria no perdre de vista el fet essencial: que la Generalitat de Catalunya és molt més que una simple administració. La Generalitat no és una diputació gran, ni una administració i prou. La Generalitat és la representació política del país i és important per això. El president, el govern i el parlament representen la nació catalana, tant si tenen poders sobre l’administració com si no. I d’això, en tenim una prova ben senzilla: durant decennis, la va representar el president Tarradellas, que va viure tot aquell temps sense secretari, ni xofer, ni escorta ni diners.

L’escenografia espanyolista intenta fer veure que ara ells tenen el comandament. Afirmen, sobretot, que han resolt el problema convocant unes eleccions que es faran a final de desembre. I aquesta afirmació és ben sorprenent, perquè aquest país té unes xifres sòlides i continuades de vot i preferència política des de fa dècades que sembla impossible que canvien només per l’aplicació d’un article d’una constitució. Els qui divendres tenien el 39% dels vots al Parlament de Catalunya no en tindran avui, de sobte, el 50%, ni sembla raonable que el puguen tenir el mes de gener, si no fan trampes. De la mateixa manera que el centenar de batlles que té el PSC, ni tan sols juntament amb l’únic batlle del PP, no representa ni representarà cap majoria alternativa del sobiranisme en el poder local.

L’escenografia, per a l’espanyolisme, sempre ha estat molt important. Hi creuen molt i s’esforcen en aquest tema. Però si grates una miqueta les coses comencen a veure’s d’una manera diferent. Recordeu allò que Rajoy va assegurar que faria? Perquè no és ben bé el que està fent. Rajoy va dir que governaria Catalunya durant sis mesos i que després convocaria eleccions. I no us crida l’atenció que, de sobte, renuncie a governar Catalunya i convoque, ni que siga de manera il·legal, unes eleccions immediates, sense gairebé tenir temps de preparar-les?

No cal ser gaire sagaç per a entendre d’on ve aquest canvi de rumb monumental. Europa ha fet pinya amb ell, cínicament i malgrat el fàstic que li va produir l’agressió violenta del primer d’octubre. I atorga ara a Espanya una pròrroga per veure si troba cap solució del problema que ella mateixa ha creat. Però una pròrroga amb condicions: ha de ser tan curta com siga possible i no hi pot haver violència. Els qui trobeu tants entrebancs al fet que nosaltres no hàgem pogut fer allò que volíem fer potser hauríeu de prendre esment en el fet que ells tampoc no ho han pogut fer. La situació que vivim avui no és la que volien Rajoy i el PP. I la seua aparent fortitud és, de fet, una gran debilitat: perquè, ara, per exemple, a veure com evitaran el boicot dels funcionaris. Com posaran a treballar la màquina de la Generalitat si aquesta de sobte s’alenteix i treballa al ritme de no voler validar les coses sinó després de mesos i mesos de rascar. O com guanyaran aquestes eleccions que proposen, si no es fent trampes evidents i poc acceptables internacionalment. O O com faran obeir els ajuntaments. I a veure com podran fer tot això, a més, sense poder fer servir la violència oficial ni, possiblement –això no ho sé però tindria una certa lògica– sense poder il·legalitzar els partits independentistes, que és el que volien i pretenien.

He dit com podrien guanyar unes eleccions i no voldria que, per això, s’entengués que tinc coll avall que les eleccions es faran. No és així- Tant és guanyar com fer. Allò que importa i compta, i que determinarà el futur, en tot i també en les eleccions, és la decisió que prenga el moviment independentista.

Jo no tinc cap apriorisme sobre això de les eleccions. Si no es poden fer es demostrarà que Espanya no controla el territori. I si es fan però les guanya l’independentisme, cosa més que factible si no poden prohibir-l’hi la participació, aleshores demostraran a Europa que no hi pot haver cap solució mentre no posen l’interlocutor català a l’altura de l’espanyol. Què farà Rajoy en aquest cas? Tornar a demanar permís a Brussel·les per tornar a tancar una altra vegada el parlament. Personalment, per tant, jo encara no veig clar què és millor, quina opció és la més sensata per mantenir viva la república i guanyar. Però sí que demane una cosa: que la decisió siga compartida. Si els partits i les associacions es posen d’acord a fer una mateixa cosa, s’acabarà fent. El somni d’Espanya, i diria que el seu pla, és que cadascú prenga una decisió diferent per així afeblir-los a tots. Aquesta, per tant, hauria de ser l’única línia vermella: que no es faça res sense un acord enormement ampli i consensuat. En això i en totes les altres coses.

Res sense acord però sobretot res sense la denúncia de la il·legalitat comesa. El 130è president de la Generalitat és Carles Puigdemont i no hi haurà un 131è president legítim fins que ell no deixe de ser-ho per voluntat pròpia o pel vot lliure del Parlament de Catalunya. I per això la proposta de solució a la crisi que ha de posar sobre la taula el moviment independentista ha d’incloure necessàriament la restauració de la situació que tenia Catalunya divendres passat en el moment que Rajoy va trencar la seua pròpia constitució.

I arribats a aquest punt és on vull deixar clar que, precisament per això, perquè no hi ha solució política possible per a Catalunya que no passe pel retorn del parlament i el govern legítims que vam triar fa dos anys, la proclamació de la República, tant si avui té efectes administratius visibles com si no els té, va ser el pas més decisiu de tots. Si no l’haguérem proclamat simplement no tindrem cap lloc on tornar, excepte a l’autonomia espanyola…

Informa:VILAWEB.CAT (30-11-2017)

FELIPE VI, DE LA PROTESTA AL BUIT A BARCELONA

 

"Felip VI, de la protesta al buit "

 

José Antich

 

De totes les imatges que s'han pogut veure aquest divendres de l'acte institucional d'homenatge a les víctimes de l'atemptat del passat 17 d'agost cap, absolutament cap, era tan descarnadament cruel com la vista aèria de la plaça Catalunya de Barcelona. Un espai enorme, d'uns 30.000 metres quadrats, blindat per la policia i ocupat només en una part per l'acte sense encant organitzat per l'Ajuntament de Barcelona on es trobaven el Rei, les autoritats, la classe política, els familiars i un nombrós grup de defensors de la monarquia i de la unitat d'Espanya. Molt pobre en el seu conjunt per a la tragèdia que va ser l'atemptat en què van morir 16 persones, però explicable, lamentablement, per la basta manipulació que la Casa Reial i el govern espanyol han tractat de fer de l'acte.

Es va impedir l'accés a l'independentisme per evitar escenes de protesta i incomoditats de les autoritats espanyoles i l'unionisme es va quedar a casa. O se'n va anar a la platja. El govern espanyol volia evitar la xiulada a Felip VI de l'any passat, que va donar la volta al món i que va mostrar el disgust de la societat catalana amb la monarquia espanyola. L'ANC, Òmnium i els partits independentistes havien fet crides explícites per desmobilitzar els seus simpatitzants davant del model d'acte escollit i la presència reial. I la sempre disciplinada base de l'independentisme català va seguir les seves consignes. No hi va haver xiulades, cert. I només uns centenars de membres dels CDR en silenci i amb pancartes van participar en una marxa silenciosa per la Rambla de Barcelona.

No hi va haver protestes irades com en altres ocasions. Hi va haver una cosa pitjor i que acaba ressonant més que una protesta: el buit. Una plaça Catalunya que hagués pogut ser atapeïda de simpatitzants unionistes presentava enormes llacunes. En tot cas, centenars de persones amb banderes espanyoles. I en un balcó, molt a prop d'on estava instal·lada la comitiva oficial, una gran pancarta amb Felip VI de cap per avall i el següent text en anglès: "El rei d'Espanya no és benvingut als Països Catalans." Una pancarta penjada la nit abans i que els mossos, pel que sembla, primer van rebre ordres de retirar-la i després de no tocar-la. La delegació del govern espanyol ja ha expressat el seu malestar.

Dos breus apunts més. Per què la Casa Reial no va voler realitzar l'ofrena floral a la Rambla al costat de les autoritats catalanes i perquè no es notés tant la seva absència tampoc no hi va anar el president espanyol? Per què les autoritats espanyoles no van ser capaces d'aguantar la mirada a Laura Masvidal, la dona del conseller Quim Forn, quan el president Torra la va col·locar al seu costat a la fila d'autoritats i els la presentava? Felip VI, fugisser, va haver d'escoltar de Masvidal que no era ella sinó el seu marit qui havia de ser allà i el president del CGPJ i president del Suprem, Carlos Lesmes, va girar literalment la cara.

I un corol·lari. La important presència d'independentistes en una tarda climatològicament infernal a Lledoners en homenatge a Quim Forn demostra que la ciutadania no oblida i és agraïda a tot i el molt bé que es va fer aquell 17-A. No cal donar-li més voltes però sí que cal recordar que aquell dia, just aquell dia, van començar moltes coses. I van caure moltes caretes.

Informa:ELNACIONAL.CAT (18-8-2018)

Visites Rebudes

08020538