LA CUP FA UNA BONA LECTURA DE LA SITUACIÓ, PERÒ...

Per Ramon Serra, editor

L'anàlisi de la CUP sobre la situació actual de l'independentisme que publica La Vanguardia Española és molt correcte. Segurament després de la " revolució dels somriures" cal deixar pas , per exemple, als Comitès de Defensa de la República. Ara bé, una cosa és veure la situació des del Govern i l'altra molt diferent és fer-ho de l'oposició estant, sense grans responsabilitats. De moment, la CUP no té ningú a la presó. I aixó és molt important.

Per tot plegat, cal demanar a la CUP si està disposada a entrar al Govern i, per tant, que molta de la seva gent pugui anar a la presó , si pensa afrontar les multes que els puguin caure si fan accions no autoritzades amb els CDR i si podran assumir un possible bany de sang.

La crítica és sempre necessària. Però les reflexions són per dur-les a la pràctica i que no quedin en teories simples. I és aquí on rau el problema si volem ser eficaços i no pas demagogs. Ja se sap que qui remena l'oli els dits se'n unta...

(23-11-2017)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040018