ENCARA ALGÚ DUBTA DE LA VIOLÈNCIA DE L'ESTAT ?

Ramon Serra, editor

Cada cop es confirmen més les sospites sobre la possible violència de l' Estat. De fet, alguna premsa cavernària ja n'havia informat. Les reunions del rei amb destacats comandaments de l'exèrcit i les amenaces del Gobierno no feien presagiar res de bo. Si més no per acollonir la gent.

Dit això, al Govern li va faltar capacitat de reacció un cop programada la República. Jo en diria un cop proclamada la independència. Sembla com si aquesta paraula encara fos maleïda. En fi...Curt i ras: havia d'haver dit a la gent que es volia evitar un bany de sang si es feien més passes.

També han estat desafortunades les paraules de molts consellers i alts càrrecs en dir qur no estàvem preparats. Ah,no? Catalunya estava bastant més preparada que no pas altres nacions que han aconseguit la independència amb moltes menys eines. Per tant, aquestes declaracions són desmotivadores i els seus autors haurien de dimitir per falta d'intel·ligència emocional.

Certament no vam tenir el control del territori.I això és impossible davant el totpoderós aparell repressiu de l'Estat. En tot cas es va confiar massa en el caràcter " democràtic " d'Espanya quan ja s'ha vist clar que ens volen fer desaparèixer del mapa i a sobre humiliar-nos.

Cal fer autocrítica, però no pas per flagelar-nos com va dir molt bé Lluís Llach. Siguem realistes: mai no havíem arribat tan lluny. Sigui com sigui la República ja ha estat declarada i no hem de començar de nou a fer tot el trajecte. Ara només fa falta desplegar-la, que no és pas poca cosa,oi?

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040002