TAIWAN MIRA AMB BONS ULLS CATALUNYA

"Taiwan i la Xina observen Catalunya "

Josep Lluís Alay

A aquestes altures del relat és una obvietat afirmar que el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre ha sigut el focus de les mirades de tot el món. Malgrat tot, potser ens hem fixat massa en les reaccions que hi hagut a Europa i no tant en les d’altres continents. He de dir que a la Xina l’impacte ha sigut majúscul i s’ha aprofitat per llançar advertiments a la rebel illa de Taiwan. La declaració d’independència de la República Catalana va ser rebuda amb simpatia per importants sectors de la societat i de la política taiwanesa, especialment els més propers a la presidenta, Tsai Ing-wen. El seu partit vol organitzar un referèndum per oblidar definitivament la vella reivindicació d’una Xina unida i transformar així Taiwan en una república de ple dret sense cap lligam amb el continent. Evidentment, aquesta opció xoca amb Pequín, que considera Taiwan una província de la República Popular. I el cas català ha acabat sorgint amb força als passadissos de poder tant de Pequín com de Taipei.

Els editorials i articles del Global Times, diari en anglès del Partit Comunista Xinès, transmeten l’opinió oficial del partit i també les del mateix govern de la Xina. El 9 de novembre va publicar un article molt dur contra Catalunya i el seu intent “fallit” d’esdevenir estat independent per mitjà d’un referèndum. No ens ha d’estranyar que cap revolució democràtica desperti simpaties a la capital de l’autoritarisme i, encara menys, si es tracta d’un procés d’independència. L’òrgan del Partit Comunista s’esplaiava contra el govern català i presagiava la mateixa sort per a Taiwan si decidia convocar el seu referèndum formal d’independència.
Taiwan, el ‘no país‘ més avançat de l’Àsia

Val a dir que Pequín oblida intencionadament que Taiwan ja té un estat propi, malgrat que no és present als organismes internacionals com les Nacions Unides. Tot i això, vint estats hi mantenen relacions diplomàtiques plenes com ara Paraguai, Guatemala, el Salvador i Burkina Faso, i amb tan sols aquest petit grapat de reconeixements internacionals, Taiwan ha esdevingut un dels estats que funcionen millor al món. És considerat el més democràtic, igualitari i socialment avançat de tot Àsia; de fet, l’únic on el matrimoni entre persones del mateix sexe és legal. El seu índex de desenvolupament humà està per sobre de l’espanyol i la seva indústria tecnològica és capdavantera al món. A la balança negativa, ja ho sabem, tenen un veí molest i molt poderós que contínuament els amenaça amb la guerra i la destrucció total si consumen el somni de la plena independència.

Sens dubte existeixen semblances i diferències entre el cas català i el taiwanès. Per a Pequín, però, no hi ha matisos: veu una Catalunya a Taiwan, una al Tibet i, fins i tot, una a Hong Kong. El moviment independentista de Hong Kong cada cop també troba més suport popular, especialment entre els més joves, que, farts de les contínues ingerències xineses en l’autonomia del territori, defensen la creació d’una ciutat estat lliure i amb un govern plenament democràtic. En aquests moments tan durs per al nostre país, hauríem de valorar que en llocs tan llunyans com Taiwan o Hong Kong, la proclamació de la República Catalana s’ha identificat no només amb la creació d’un nou estat, sinó amb la defensa dels valors democràtics propis del segle XXI, per damunt d’autoritarismes del passat.

Informa:ARA.CAT (23-11-2017)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040014