EL MUSEU DE LLEIDA: " QUE SE NOTE EL EFECTO SIN QUE SE NOTE EL CUIDADO "

"'El museu de Lleida: “Conseguir el efecto y que no se note el cuidado”'"

 

Antoni Bassas

 

Com que en política no hi ha res casual, avui, quan falten deu dies per a les eleccions, ha arribat el dia del trasllat de les obres d’art del Museu de Lleida reclamades per Sixena. No és casual: amb la Generalitat sotmesa al 155, l’Estat consuma una nova mesura de força política i jurídica que entra dins la categoria de l’“¡A por ellos!”.

Ara no repassarem tota la història de la reclamació de les obres d’art, però m’agradaria que es quedessin amb les explicacions que va donar el director del Museu de Lleida, ara fa un any, quan el vàrem entrevistar just davant de les obres avui embalades en direcció a Sixena.

Remarco la informació: les obres van ser dipositades per Sixena. El Museu de Lleida les ha conservat perfectament durant molts anys. I remarco el concepte de Sixena, Lleida, la Franja, com un espai geogràfic de contacte entre el català i el castellà; àrea de barreja, d’interessos compartits a la conca de l’Ebre; llocs on, fins fa anys, les fronteres dels bisbats no es corresponien amb les de les províncies, fins al punt que molts aragonesos de la Franja tenien el seu bisbe a Lleida perquè les parròquies del seu poble pertanyien al bisbat de Lleida. Ara els mateixos que diuen que no s’han de posar fronteres són els mateixos que la posen entre Catalunya i Aragó.

"Aquests temps són els de la humiliació, i la humiliació és que es noti. El govern espanyol ha decidit que no és temps d’amagar la hostilitat, perquè la hostilitat a Catalunya té premi electoral a Espanya"

Però aquest episodi entra dins dels temps que estem vivint des de les pallisses de l’1 d’octubre, el discurs del rei, el 155 i els presos polítics. I aquests temps són els de la humiliació, i la humiliació és que es noti, de paraula i obra, encara que incomodi gent com Àngel Ros, l’alcalde socialista de Lleida, que ara, a bona hora, lamenta que el 155 serveixi, de fet, per empobrir el llegat que custodia la seva ciutat. El govern espanyol ha decidit -i tot l’Estat el segueix- que no és temps d’amagar la hostilitat, perquè la hostilitat a Catalunya té premi electoral a Espanya. I perquè l’1 d’octubre s’ho van prendre com una humiliació tan gran que ara és allò de l’ull per ull.

Hi ha una frase famosa d’un fiscal de fa tres segles, aleshores del decret de Nova Planta, que va demanar als funcionaris que havien d’acabar amb el català que ho fessin de manera “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Ara no, ara, després del referèndum som en temps de “conseguir el efecto y que se note el cuidado”.

Si no, no s’expliquen barbaritats com aquest titular d’’El País’, de l’endemà de la manifestació de Brussel·les: “El separatismo pasea su odio a España por las calles de Bruselas”. Com es pot faltar tant a la veritat? Com es pot jugar amb paraules tan perilloses? Perquè es tracta de deshumanitzar els catalans, de dir que els que no pensen com el PP, Ciutadans o el PSOE no són normals (ho han dit Albiol i Arrimadas).

Informa:ARA.CAT (11-12-2017)

 

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08317542