LES EMPRESES MARXEN DE CATALUNYA PER LA PRESSIÓ DEL GOBIERNO I NO PER LA INDEPEMDÈNCIA

" La culpa és dels separatistes"

 

Xavier Sala i Martín

 

A la seva obra mestra 1984, George Orwell descriu el funcionament d’un estat distòpic que intenta controlar el pensament dels seus ciutadans. Una de les eines predilectes d’aquesta dictadura és el que anomena la neollengua, que consisteix a dir les coses exactament al revés de com són realment. Per exemple, l’estat parla del “ministeri de la Veritat” per referir-se al ministeri que censura i manipula la informació, del “ministeri de la Pau” per parlar del departament que s’encarrega de la guerra, del “ministeri de l’Amor” per al·ludir els que es dediquen a la tortura i del “ministeri de l’Abundància” per referir-se al que es dedica a gestionar l’escassetat.

Espanya està vivint un episodi d’utilització de la neollengua que Orwell trobaria fascinant. Amb més de 900 imputats per corrupció i tot de gent morint “accidentalment” dies abans d’haver de declarar davant del jutge, el Partit Popular és, amb tota seguretat, el partit més corrupte d’Europa. Però cada dia veiem els seus líders oferint sermons sobre la necessitat que “tothom ha de complir la llei”.

Els partits unionistes qualifiquen els sobiranistes de supremacistes, feixistes i nazis. Però és a les seves manifestacions que sempre apareixen banderes amb creus gammades i on es fan salutacions hitlerianes o franquistes. I són els seus líders (com l’europarlamentari Javier Nart) els que parlen obertament d’esterilitzar (sí, sí, esterilitzar!) les dones que tenen alta probabilitat de tenir fills amb discapacitats. Poques coses hi ha més nazis que això.

Acusen els independentistes d’utilitzar la violència, però ells empresonen els seus líders sense judici per delictes de “rebel·lió” i “sedició”, dos conceptes que impliquen una violència que no ha vist mai ningú. És més, és la seva policia la que estomaca àvies a les portes dels col·legis electorals, són ells els que comencen la campanya amb un crit d’incitació a la violència, “ ¡A por ellos! ”, i són ells els que, quan es manifesten, acaben sempre a bufetades.

La neollengua que Orwell va imaginar consisteix a dir les coses al revés de com són. Espanya n’està vivint un episodi

Diuen que Catalunya té molts problemes socials perquè el Parlament es passa el dia discutint sobre la independència i no aprova les lleis que “realment interessen a la gent”. Però la veritat és que fins a 26 lleis de caràcter social han estat suspeses o tombades pel Tribunal Constitucional a petició del govern espanyol.

Un dels àmbits en què la distorsió lingüística és més flagrant és l’econòmic. En tots els mítings dels partits espanyols es diu que si Catalunya fos independent no podria pagar les pensions. Però la realitat és que el govern del PP s’ha polit 66.000 milions de la guardiola de les pensions, cosa que demostra que la Seguretat Social espanyola no ingressa prou cotitzacions per fer front a les pensions.

De la mateixa manera, no es cansen de repetir que allò que el dèficit de la balança fiscal ronda els 16.000 milions d’euros és una de les grans fal·làcies de l’independentisme. Però la Generalitat intervinguda pel 155 calcula i publica la nova balança per al 2014 i el resultat és que el dèficit és de... 16.500 milions d’euros!

I, darrerament, no es pot parlar d’economia sense que els unionistes treguin el tema de la “fugida massiva d’empreses”, una “fugida” que figura que demostra que la independència de Catalunya no és viable i que la “deriva independentista” ha causat una catàstrofe econòmica.

Ara que ja han passat unes setmanes i que comencem a tenir dades reals, podem analitzar què és el que ha passat realment. D’entrada, deixeu-me dir que de les 3.000 empreses que van demanar el canvi de seu social, ara mateix i segons dades de la conselleria d’Economia, només 332 han finalitzat el procediment de canvi. Segurament aquesta dada canviarà en el futur perquè hi ha un decalatge en les dades però, de moment, no són 3.000 sinó 332. En segon terme, l’impacte econòmic d’aquest canvi de seu és gairebé nul. Cap empresa ha canviat el centre de producció i cap treballador ha perdut la seva feina per culpa del canvi de seu. Jo tot això ho vaig dir el primer dia, però ara ho confirma una institució poc sospitosa de ser sobiranista com és el sindicat de tècnics del ministeri d’Hisenda espanyol! De fet, s’han perdut més llocs de treball per culpa dels acomiadaments il·legals portats a terme pel ministeri del 155, que ha tancat les ambaixades catalanes, que per la suposada “fugida” d’empreses.

El que explica la suposada fugida d'empreses no és la por a la independència sinó a les represàlies del govern espanyol

En tercer lloc, un ha de preguntar-se per què va haver-hi 3.000 empreses que es van apuntar tan ràpidament a canviar de seu. Els portaveus oficials de la neollengua ens van dir de seguida que o bé els feia por la independència (almenys la declaració unilateral) o bé tenien por de la incertesa legal en què quedava Catalunya si era expulsada de la Unió Europea. Aquesta explicació oficial de seguida em va semblar poc convincent. Al cap i a la fi, perquè les empreses catalanes quedessin en uns llimbs legals i Catalunya fos expulsada de la UE, calia que Espanya reconegués la independència. Mentre Espanya no la reconegués, les empreses catalanes seguirien sent espanyoles i, per tant, formarien part de la UE! A què venia tanta pressa, doncs?

Si analitzem el tipus d’empreses que van canviar de seu veurem dues característiques reveladores. La primera és que gairebé no n’hi ha d’estrangeres (i les estrangeres que hi ha es concentren en el sector d’assegurances). Es tracta d’una dada curiosa, perquè si les empreses van “fugir” per por de quedar fora d’Europa o per por a la incertesa legal, com és que només van tenir aquesta “por” les empreses espanyoles?

La segona dada curiosa és que la majoria de les empreses que van canviar de seu operen en sectors altament regulats o que depenen de l’obra pública de l’Estat. Un exemple d’aquest tipus d’empreses serien les cimenteres, que venen el seu ciment a constructores que depenen de les adjudicacions que fa el govern de Madrid. Si a això hi afegim el fet que el comitè d’empresa de Seat va fer públic un comunicat en què explicava que havien rebut “pressions del govern i de la monarquia” perquè canviessin de seu, ens queda un relat ben diferent de la versió oficial: el govern espanyol i la monarquia van enviar missatges a totes les empreses catalanes incitant-les a canviar de seu. Implícitament a aquest missatge hi havia l’amenaça de represàlies per a aquelles que no ho fessin. Les empreses que depenen directament o indirectament de la regulació o de l’obra pública van cedir. Les altres (entre les quals hi ha la major part d’empreses estrangeres) no ho van fer. El que explica la suposada fugida, doncs, no és la por a la independència sinó la por a les represàlies d’un govern espanyol embogit fins al punt d’estar disposat a causar un cataclisme econòmic per tal d’evitar la independència.

Si les empreses van “fugir” per por de quedar fora d’Europa o per por a la incertesa legal, com és que només van tenir aquesta “por” les empreses espanyoles?

L’altre tipus d’empreses que van canviar de seu són aquelles que, com el cava, són fàcilment identificables com a catalanes pels seus clients espanyols. En aquest segon grup hi ha els dos grans bancs catalans i les empreses d’assegurances. A més de les amenaces del govern, aquestes van veure perillar el seu negoci per culpa del boicot que s’estava preparant entre els clients espanyols i que quedava reflectit en el famós “ ¡A por ellos! ” Els bancs catalans, que avui dia tenen una majoria del seu negoci a Espanya, van pensar que si hi havia una retirada massiva de dipòsits a Espanya es podria produir un pànic bancari que els portaria a la ruïna. En aquest cas, doncs, la causa del canvi de seu tampoc va ser la por a la independència (que, insisteixo, no s’hauria fet efectiva des del punt de vista legal fins que Espanya no reconegués Catalunya) sinó la por a les represàlies dels seus clients espanyols.

Alguns analistes han parlat de casos d’empreses amb directius independentistes que signaven els documents de canvi de seu “amb llàgrimes als ulls”. Aquelles suposades llàgrimes, però, no demostren el reconeixement que una Catalunya independent no seria viable econòmicament, sinó que els seus negocis depenen de les decisions arbitràries d’un estat amb una capacitat desmesurada d’influir sobre les empreses privades. És la constatació que Espanya és allò que Acemoglu i Robinson anomenen una economia extractiva.

L’episodi de la suposada “fugida massiva” d’empreses passarà a la història com un exemple més de la utilització de la neollengua: els causants de la fugida van ser el govern espanyol i els seus partits aliats, un monarca embogit i unes amenaces de boicot d’una població espanyola irritada que acomiadava la Guàrdia amb el crit de "A por ellos".Però això no els impideix dedir i sense que els caigui la cara de vergonya que la culpa és dels "separatistes"

Informa:ARA.CAT (13-13-2017)

 

FELIPE VI, DE LA PROTESTA AL BUIT A BARCELONA

 

"Felip VI, de la protesta al buit "

 

José Antich

 

De totes les imatges que s'han pogut veure aquest divendres de l'acte institucional d'homenatge a les víctimes de l'atemptat del passat 17 d'agost cap, absolutament cap, era tan descarnadament cruel com la vista aèria de la plaça Catalunya de Barcelona. Un espai enorme, d'uns 30.000 metres quadrats, blindat per la policia i ocupat només en una part per l'acte sense encant organitzat per l'Ajuntament de Barcelona on es trobaven el Rei, les autoritats, la classe política, els familiars i un nombrós grup de defensors de la monarquia i de la unitat d'Espanya. Molt pobre en el seu conjunt per a la tragèdia que va ser l'atemptat en què van morir 16 persones, però explicable, lamentablement, per la basta manipulació que la Casa Reial i el govern espanyol han tractat de fer de l'acte.

Es va impedir l'accés a l'independentisme per evitar escenes de protesta i incomoditats de les autoritats espanyoles i l'unionisme es va quedar a casa. O se'n va anar a la platja. El govern espanyol volia evitar la xiulada a Felip VI de l'any passat, que va donar la volta al món i que va mostrar el disgust de la societat catalana amb la monarquia espanyola. L'ANC, Òmnium i els partits independentistes havien fet crides explícites per desmobilitzar els seus simpatitzants davant del model d'acte escollit i la presència reial. I la sempre disciplinada base de l'independentisme català va seguir les seves consignes. No hi va haver xiulades, cert. I només uns centenars de membres dels CDR en silenci i amb pancartes van participar en una marxa silenciosa per la Rambla de Barcelona.

No hi va haver protestes irades com en altres ocasions. Hi va haver una cosa pitjor i que acaba ressonant més que una protesta: el buit. Una plaça Catalunya que hagués pogut ser atapeïda de simpatitzants unionistes presentava enormes llacunes. En tot cas, centenars de persones amb banderes espanyoles. I en un balcó, molt a prop d'on estava instal·lada la comitiva oficial, una gran pancarta amb Felip VI de cap per avall i el següent text en anglès: "El rei d'Espanya no és benvingut als Països Catalans." Una pancarta penjada la nit abans i que els mossos, pel que sembla, primer van rebre ordres de retirar-la i després de no tocar-la. La delegació del govern espanyol ja ha expressat el seu malestar.

Dos breus apunts més. Per què la Casa Reial no va voler realitzar l'ofrena floral a la Rambla al costat de les autoritats catalanes i perquè no es notés tant la seva absència tampoc no hi va anar el president espanyol? Per què les autoritats espanyoles no van ser capaces d'aguantar la mirada a Laura Masvidal, la dona del conseller Quim Forn, quan el president Torra la va col·locar al seu costat a la fila d'autoritats i els la presentava? Felip VI, fugisser, va haver d'escoltar de Masvidal que no era ella sinó el seu marit qui havia de ser allà i el president del CGPJ i president del Suprem, Carlos Lesmes, va girar literalment la cara.

I un corol·lari. La important presència d'independentistes en una tarda climatològicament infernal a Lledoners en homenatge a Quim Forn demostra que la ciutadania no oblida i és agraïda a tot i el molt bé que es va fer aquell 17-A. No cal donar-li més voltes però sí que cal recordar que aquell dia, just aquell dia, van començar moltes coses. I van caure moltes caretes.

Informa:ELNACIONAL.CAT (18-8-2018)

Visites Rebudes

08018791