ÒMNIUM TAMPOC NO SAP LLEGIR ELS DARRERS RESULTATS ELECTORALS

Ramon Serra, editor

Un comunicat molt oportú d'Òmnium, una entitat que aquesta matí ja tenia més de 99.200 socis. Caldrà celebrar-ho quan arribi als cent mil. Només un retret sobre la no majoria independentista que es repeteix com un mantra cada dos per tres i que demostra que Òmnium també ha entrat en el cercle mental de les mentides espanyolistes.Ai,Senyor!

En les darreres eleccions, l'independentisme va arribar als 52,19&% dels vots i l'espanyolisme als 47,80%, perquè si fos un referèndum només caldria comptar els vots del "sí" o del "no" i no pas els dels partits sense una definició concreta ni els vots blancs o nuls. Posar tots aquests votos al cantó dels col·laboracinoisates espanyols és un error, un gravíssim error.Els únics que no han arribat mai al 50% en cap de les darreres votacions a Catalunya són els espanyolistes, per alguns els del 155 i per a altres els unionistes. Com diria Joan Fuster, en aquest cas el nom no fa la cosa.

Un altre tòpic que cal desmuntar, bé que no surt en el comuniucat, són els "danys " que ha fet el procés, segons l'Estat. Mireu, aquí els danys han estat només proporcionats per l' Estat amb el seu terrorisme económic, amb la violència policial i judicial i amb les amenaces de totes formes. I aquí no hem cremat ni una paperera ni hem trencat un sol vidre. O que tot queda clar?

El dia que ens adonem que som uns vençuts en el nostre subconscient particular i col·lectiu---per les causes que tots sabem, sense que calgui repartir-nos culpes--aleshores podrem començar la recuperació. Si no recuperem el nostre propi llenguatge sempre estarem a la corda fluixa.

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07040312