CONTRA LA VIOLÈNCIA ESPANYOLA CAL UN PUNT DE MALA LLET I UN SENTIT D'ESTAT

«Les grans victòries acaben sent sempre el resultat no de la força física, sinó de la força política, la força de la paraula i la força del vot»

 

Josep-Lluís Carod-Rovira

 


Tant se val si la traducció a l’espanyol d’una frase apareguda en un document de l’ANC, feta pel canal 24H de TVE, fos un error tècnic o humà o bé, en aquest darrer cas, que al torsimany de torn l’hagués traït el subconscient. En realitat, identificar, més que no pas confondre, valentia amb violència, és un factor força present en la cultura i la pràctica polítiques espanyoles, al llarg de la història. L’expressió habitual del coratge, de l’heroïcitat, de la valentia, s’ha associat allà, ben sovint, a l’ús de la força i, com més desproporcionadament aquesta era exercida, més se’n valorava la magnitud de la proesa.

Com a estat nacional fracassat, atès que no ha aconseguit d’uniformar els diferents pobles i cultures que ha subjugat, Espanya sempre ha afrontat els problemes polítics des de posicions de força i ha procurat resoldre’ls, en tot moment, a la seva manera, és a dir, a garrotades. Així ha estat en gairebé tots els processos de descolonització amb què s’ha topat als nassos, a Amèrica, a Àsia, a Oceania i a Àfrica, amb alguna excepció, tanmateix. Em refereixo al cas dels sahrauís, a qui va deixar tirats, llençats a les mans de la dictadura marroquina, un cop van beneficiar-se dels seus fosfats o bé la Guinea Equatorial, a la qual es van treure de sobre, com qui es desprèn d’una llosa molesta, pesada i inútil.

Actualment, la valentia del nacionalisme espanyol s’expressa a través de formes diverses de violència: violència física, legal, política i mediàtica. I violència també individual a les xarxes socials, manifestada en forma d’insults i amenaces, o bé amb agressions físiques (trets de perdigó a domicilis particulars amb llaços grocs o estelades, cops a persones amb motius grocs pel carrer, etc.) o intimidacions personals (obligant conductors de vehicles a cridar “Viva España!” per a continuar circulant i una variada gamma de gestes nacionalistes igualment desagradables).

Quan membres del govern de l’Estat, jutges, policies, funcionaris civils o militars i ciutadans no tenen cap vergonya de verbalitzar la seva violència contra els catalans, qualsevol es veu legitimat per fer el mateix. Ministres que asseguren que no tindran cap contemplació amb el president Puigdemont o que ja avancen sentències de judicis que encara no s’han celebrat; jutges que inventen delictes o forcen més enllà dels límits la lectura de les lleis; policies que criden amb ulls i posat carregats d’odi ètnic “que nos dejen actuar”; que estomaquen ciutadans europeus, en territori de la UE, a cops de porra des de l’anonimat del seu uniforme antiavalots perquè... voten!; que persegueixen de paisà veïns pacífics concentrats davant dels seus hotels, tot exhibint porres extensibles; funcionaris uniformats que són condecorats pels seus superiors amb motiu de la brutalitat emprada contra els catalans; empresaris de l’hostaleria que conviden els agressors pels mèrits contrets atonyinant-nos; mitjans de comunicació que menteixen, manipulen i encoratgen sistemàticament a l’odi, el menyspreu i l’insult al poble català; i població civil que acomiada els violents uniformats al crit guerrer de “a por ellos!” amb aquell entusiasme patrioter propi dels exèrcits d’ocupació que van a fer escabetxada a les colònies. Quan passa tot això, quan un estat esdevé només això i és només això, ja ha perdut tota autoritat moral per a ser pres amb la consideració civilitzada que tothom es mereix.

Al cap i a la fi, la violència com a instrument sempre expressa l’absència d’arguments per a debatre i per a convèncer l’adversari. Però també és una manera de dir que no es volen escoltar els arguments, les raons, les posicions dels altres. La violència és el fracàs del diàleg, la derrota de la raó, la desfeta del sentit comú. En política, els gestos més grans de valentia no tenen res a veure amb l’ús de la força, sinó amb la capacitat de dialogar, d’escoltar i, en definitiva, de persuadir i convèncer. Pot semblar, la via no violenta, un camí més llarg, comparat amb la victòria efímera de la porra. Però les grans victòries acaben sent sempre el resultat no de la força física, sinó de la força política, la força de la paraula i la força del vot. La nostra força més gran, la nostra única estructura d’estat, la més sòlida, són els milions de compatriotes disposats a lluitar per a aconseguir els seus drets i objectius, des de la resistència pacífica i activa. Bandegem, doncs, la violència, però també la ingenuïtat i aquell punt de naïf que sempre ha tingut el catalanisme i posem-hi, en el seu lloc, intel·ligència política, sentit d’estat i un punt de mala llet. Res d’això darrer no ens vindria malament i, segurament, d’una altra manera ens haurien anat les coses si, darrerament, ja ens n’haguéssim servit.

Informa:NACIODIGITAL.CAT (15-2-2018)

DETENCIONS POLÍTIQUES A VERGES I CELRÀ

 

"Detencions polítiques a Verges i Celrà’

¿Pedro Sánchez creu que pot solucionar res detenint alcaldes a partir d’un atestat policial d’autoria desconeguda per uns fets que van tenir lloc fa tres mesos?

 

Antoni Bassas

 

La Policia Nacional espanyola ha detingut aquest matí onze persones, entre les quals l'alcalde de Verges, Ignasi Sabater, i l'alcalde de Celrà, Dani Cornellà, tots dos de la CUP. Entre els detinguts hi ha membres dels CDR de Girona.

La Policia Nacional ha confirmat a l'Ara que es tracta d'una operació contra "desordres públics". Quins? Durant les primeres hores d’avui no estava clar si es referien a aquella protesta contra la manifestació de Vox a Girona del dia de la Constitució, el 6 de desembre, i sembla que té a veure amb les manifestacions del primer aniversari de l’1 d’Octubre.

I atenció: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha confirmat aquest matí que són detencions policials. Que no són detencions ordenades pel jutge (que està informat de l’operatiu) i que en un jutjat de Girona tenen oberta una causa amb un atestat policial “sense autor conegut” per l’ocupació de les vies de l’AVE de l’1 d’octubre de l’any passat.

La detenció de qualsevol persona és una decisió greu. La de dos alcaldes, encara més. Si, a més a més, no se’ls havia citat abans (i, per tant, no es pot al·legar que se’ls deté perquè no s’havien presentat davant la justícia); si, a més a més, se’ls deté per una presumpta responsabilitat en desordres públics que van tenir lloc fa més de tres mesos, a partir d’un atestat policial que la mateixa justícia diu que no té un autor conegut, es veu de tres hores lluny que aquesta actuació és política, que en les darreres hores al ministeri de l’Interior hi havia la necessitat de “donar un cop” a l’independentisme, potser per demostrar que el govern espanyol no està venut a l’independentisme com retreien les portades xenòfobes d’ahir que denunciaven una pluja de milions a Catalunya pels pressupostos. Llegeix més...

Visites Rebudes

08919556