CONTRA LA VIOLÈNCIA ESPANYOLA CAL UN PUNT DE MALA LLET I UN SENTIT D'ESTAT

«Les grans victòries acaben sent sempre el resultat no de la força física, sinó de la força política, la força de la paraula i la força del vot»

 

Josep-Lluís Carod-Rovira

 


Tant se val si la traducció a l’espanyol d’una frase apareguda en un document de l’ANC, feta pel canal 24H de TVE, fos un error tècnic o humà o bé, en aquest darrer cas, que al torsimany de torn l’hagués traït el subconscient. En realitat, identificar, més que no pas confondre, valentia amb violència, és un factor força present en la cultura i la pràctica polítiques espanyoles, al llarg de la història. L’expressió habitual del coratge, de l’heroïcitat, de la valentia, s’ha associat allà, ben sovint, a l’ús de la força i, com més desproporcionadament aquesta era exercida, més se’n valorava la magnitud de la proesa.

Com a estat nacional fracassat, atès que no ha aconseguit d’uniformar els diferents pobles i cultures que ha subjugat, Espanya sempre ha afrontat els problemes polítics des de posicions de força i ha procurat resoldre’ls, en tot moment, a la seva manera, és a dir, a garrotades. Així ha estat en gairebé tots els processos de descolonització amb què s’ha topat als nassos, a Amèrica, a Àsia, a Oceania i a Àfrica, amb alguna excepció, tanmateix. Em refereixo al cas dels sahrauís, a qui va deixar tirats, llençats a les mans de la dictadura marroquina, un cop van beneficiar-se dels seus fosfats o bé la Guinea Equatorial, a la qual es van treure de sobre, com qui es desprèn d’una llosa molesta, pesada i inútil.

Actualment, la valentia del nacionalisme espanyol s’expressa a través de formes diverses de violència: violència física, legal, política i mediàtica. I violència també individual a les xarxes socials, manifestada en forma d’insults i amenaces, o bé amb agressions físiques (trets de perdigó a domicilis particulars amb llaços grocs o estelades, cops a persones amb motius grocs pel carrer, etc.) o intimidacions personals (obligant conductors de vehicles a cridar “Viva España!” per a continuar circulant i una variada gamma de gestes nacionalistes igualment desagradables).

Quan membres del govern de l’Estat, jutges, policies, funcionaris civils o militars i ciutadans no tenen cap vergonya de verbalitzar la seva violència contra els catalans, qualsevol es veu legitimat per fer el mateix. Ministres que asseguren que no tindran cap contemplació amb el president Puigdemont o que ja avancen sentències de judicis que encara no s’han celebrat; jutges que inventen delictes o forcen més enllà dels límits la lectura de les lleis; policies que criden amb ulls i posat carregats d’odi ètnic “que nos dejen actuar”; que estomaquen ciutadans europeus, en territori de la UE, a cops de porra des de l’anonimat del seu uniforme antiavalots perquè... voten!; que persegueixen de paisà veïns pacífics concentrats davant dels seus hotels, tot exhibint porres extensibles; funcionaris uniformats que són condecorats pels seus superiors amb motiu de la brutalitat emprada contra els catalans; empresaris de l’hostaleria que conviden els agressors pels mèrits contrets atonyinant-nos; mitjans de comunicació que menteixen, manipulen i encoratgen sistemàticament a l’odi, el menyspreu i l’insult al poble català; i població civil que acomiada els violents uniformats al crit guerrer de “a por ellos!” amb aquell entusiasme patrioter propi dels exèrcits d’ocupació que van a fer escabetxada a les colònies. Quan passa tot això, quan un estat esdevé només això i és només això, ja ha perdut tota autoritat moral per a ser pres amb la consideració civilitzada que tothom es mereix.

Al cap i a la fi, la violència com a instrument sempre expressa l’absència d’arguments per a debatre i per a convèncer l’adversari. Però també és una manera de dir que no es volen escoltar els arguments, les raons, les posicions dels altres. La violència és el fracàs del diàleg, la derrota de la raó, la desfeta del sentit comú. En política, els gestos més grans de valentia no tenen res a veure amb l’ús de la força, sinó amb la capacitat de dialogar, d’escoltar i, en definitiva, de persuadir i convèncer. Pot semblar, la via no violenta, un camí més llarg, comparat amb la victòria efímera de la porra. Però les grans victòries acaben sent sempre el resultat no de la força física, sinó de la força política, la força de la paraula i la força del vot. La nostra força més gran, la nostra única estructura d’estat, la més sòlida, són els milions de compatriotes disposats a lluitar per a aconseguir els seus drets i objectius, des de la resistència pacífica i activa. Bandegem, doncs, la violència, però també la ingenuïtat i aquell punt de naïf que sempre ha tingut el catalanisme i posem-hi, en el seu lloc, intel·ligència política, sentit d’estat i un punt de mala llet. Res d’això darrer no ens vindria malament i, segurament, d’una altra manera ens haurien anat les coses si, darrerament, ja ens n’haguéssim servit.

Informa:NACIODIGITAL.CAT (15-2-2018)

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08315140