CONTRA LA VIOLÈNCIA ESPANYOLA CAL UN PUNT DE MALA LLET I UN SENTIT D'ESTAT

«Les grans victòries acaben sent sempre el resultat no de la força física, sinó de la força política, la força de la paraula i la força del vot»

 

Josep-Lluís Carod-Rovira

 


Tant se val si la traducció a l’espanyol d’una frase apareguda en un document de l’ANC, feta pel canal 24H de TVE, fos un error tècnic o humà o bé, en aquest darrer cas, que al torsimany de torn l’hagués traït el subconscient. En realitat, identificar, més que no pas confondre, valentia amb violència, és un factor força present en la cultura i la pràctica polítiques espanyoles, al llarg de la història. L’expressió habitual del coratge, de l’heroïcitat, de la valentia, s’ha associat allà, ben sovint, a l’ús de la força i, com més desproporcionadament aquesta era exercida, més se’n valorava la magnitud de la proesa.

Com a estat nacional fracassat, atès que no ha aconseguit d’uniformar els diferents pobles i cultures que ha subjugat, Espanya sempre ha afrontat els problemes polítics des de posicions de força i ha procurat resoldre’ls, en tot moment, a la seva manera, és a dir, a garrotades. Així ha estat en gairebé tots els processos de descolonització amb què s’ha topat als nassos, a Amèrica, a Àsia, a Oceania i a Àfrica, amb alguna excepció, tanmateix. Em refereixo al cas dels sahrauís, a qui va deixar tirats, llençats a les mans de la dictadura marroquina, un cop van beneficiar-se dels seus fosfats o bé la Guinea Equatorial, a la qual es van treure de sobre, com qui es desprèn d’una llosa molesta, pesada i inútil.

Actualment, la valentia del nacionalisme espanyol s’expressa a través de formes diverses de violència: violència física, legal, política i mediàtica. I violència també individual a les xarxes socials, manifestada en forma d’insults i amenaces, o bé amb agressions físiques (trets de perdigó a domicilis particulars amb llaços grocs o estelades, cops a persones amb motius grocs pel carrer, etc.) o intimidacions personals (obligant conductors de vehicles a cridar “Viva España!” per a continuar circulant i una variada gamma de gestes nacionalistes igualment desagradables).

Quan membres del govern de l’Estat, jutges, policies, funcionaris civils o militars i ciutadans no tenen cap vergonya de verbalitzar la seva violència contra els catalans, qualsevol es veu legitimat per fer el mateix. Ministres que asseguren que no tindran cap contemplació amb el president Puigdemont o que ja avancen sentències de judicis que encara no s’han celebrat; jutges que inventen delictes o forcen més enllà dels límits la lectura de les lleis; policies que criden amb ulls i posat carregats d’odi ètnic “que nos dejen actuar”; que estomaquen ciutadans europeus, en territori de la UE, a cops de porra des de l’anonimat del seu uniforme antiavalots perquè... voten!; que persegueixen de paisà veïns pacífics concentrats davant dels seus hotels, tot exhibint porres extensibles; funcionaris uniformats que són condecorats pels seus superiors amb motiu de la brutalitat emprada contra els catalans; empresaris de l’hostaleria que conviden els agressors pels mèrits contrets atonyinant-nos; mitjans de comunicació que menteixen, manipulen i encoratgen sistemàticament a l’odi, el menyspreu i l’insult al poble català; i població civil que acomiada els violents uniformats al crit guerrer de “a por ellos!” amb aquell entusiasme patrioter propi dels exèrcits d’ocupació que van a fer escabetxada a les colònies. Quan passa tot això, quan un estat esdevé només això i és només això, ja ha perdut tota autoritat moral per a ser pres amb la consideració civilitzada que tothom es mereix.

Al cap i a la fi, la violència com a instrument sempre expressa l’absència d’arguments per a debatre i per a convèncer l’adversari. Però també és una manera de dir que no es volen escoltar els arguments, les raons, les posicions dels altres. La violència és el fracàs del diàleg, la derrota de la raó, la desfeta del sentit comú. En política, els gestos més grans de valentia no tenen res a veure amb l’ús de la força, sinó amb la capacitat de dialogar, d’escoltar i, en definitiva, de persuadir i convèncer. Pot semblar, la via no violenta, un camí més llarg, comparat amb la victòria efímera de la porra. Però les grans victòries acaben sent sempre el resultat no de la força física, sinó de la força política, la força de la paraula i la força del vot. La nostra força més gran, la nostra única estructura d’estat, la més sòlida, són els milions de compatriotes disposats a lluitar per a aconseguir els seus drets i objectius, des de la resistència pacífica i activa. Bandegem, doncs, la violència, però també la ingenuïtat i aquell punt de naïf que sempre ha tingut el catalanisme i posem-hi, en el seu lloc, intel·ligència política, sentit d’estat i un punt de mala llet. Res d’això darrer no ens vindria malament i, segurament, d’una altra manera ens haurien anat les coses si, darrerament, ja ens n’haguéssim servit.

Informa:NACIODIGITAL.CAT (15-2-2018)

FELIPE VI, DE LA PROTESTA AL BUIT A BARCELONA

 

"Felip VI, de la protesta al buit "

 

José Antich

 

De totes les imatges que s'han pogut veure aquest divendres de l'acte institucional d'homenatge a les víctimes de l'atemptat del passat 17 d'agost cap, absolutament cap, era tan descarnadament cruel com la vista aèria de la plaça Catalunya de Barcelona. Un espai enorme, d'uns 30.000 metres quadrats, blindat per la policia i ocupat només en una part per l'acte sense encant organitzat per l'Ajuntament de Barcelona on es trobaven el Rei, les autoritats, la classe política, els familiars i un nombrós grup de defensors de la monarquia i de la unitat d'Espanya. Molt pobre en el seu conjunt per a la tragèdia que va ser l'atemptat en què van morir 16 persones, però explicable, lamentablement, per la basta manipulació que la Casa Reial i el govern espanyol han tractat de fer de l'acte.

Es va impedir l'accés a l'independentisme per evitar escenes de protesta i incomoditats de les autoritats espanyoles i l'unionisme es va quedar a casa. O se'n va anar a la platja. El govern espanyol volia evitar la xiulada a Felip VI de l'any passat, que va donar la volta al món i que va mostrar el disgust de la societat catalana amb la monarquia espanyola. L'ANC, Òmnium i els partits independentistes havien fet crides explícites per desmobilitzar els seus simpatitzants davant del model d'acte escollit i la presència reial. I la sempre disciplinada base de l'independentisme català va seguir les seves consignes. No hi va haver xiulades, cert. I només uns centenars de membres dels CDR en silenci i amb pancartes van participar en una marxa silenciosa per la Rambla de Barcelona.

No hi va haver protestes irades com en altres ocasions. Hi va haver una cosa pitjor i que acaba ressonant més que una protesta: el buit. Una plaça Catalunya que hagués pogut ser atapeïda de simpatitzants unionistes presentava enormes llacunes. En tot cas, centenars de persones amb banderes espanyoles. I en un balcó, molt a prop d'on estava instal·lada la comitiva oficial, una gran pancarta amb Felip VI de cap per avall i el següent text en anglès: "El rei d'Espanya no és benvingut als Països Catalans." Una pancarta penjada la nit abans i que els mossos, pel que sembla, primer van rebre ordres de retirar-la i després de no tocar-la. La delegació del govern espanyol ja ha expressat el seu malestar.

Dos breus apunts més. Per què la Casa Reial no va voler realitzar l'ofrena floral a la Rambla al costat de les autoritats catalanes i perquè no es notés tant la seva absència tampoc no hi va anar el president espanyol? Per què les autoritats espanyoles no van ser capaces d'aguantar la mirada a Laura Masvidal, la dona del conseller Quim Forn, quan el president Torra la va col·locar al seu costat a la fila d'autoritats i els la presentava? Felip VI, fugisser, va haver d'escoltar de Masvidal que no era ella sinó el seu marit qui havia de ser allà i el president del CGPJ i president del Suprem, Carlos Lesmes, va girar literalment la cara.

I un corol·lari. La important presència d'independentistes en una tarda climatològicament infernal a Lledoners en homenatge a Quim Forn demostra que la ciutadania no oblida i és agraïda a tot i el molt bé que es va fer aquell 17-A. No cal donar-li més voltes però sí que cal recordar que aquell dia, just aquell dia, van començar moltes coses. I van caure moltes caretes.

Informa:ELNACIONAL.CAT (18-8-2018)

Visites Rebudes

08018803