LA DECISIÓ DE TORRENT SOBRE LA INVESTIDURA ÉS D'OBLIGAT COMPLIMENT PER AL JUTGE

 

La decisió de Torrent sobre la investidura és d’obligat compliment per al jutge

 

JAVIER PÉREZ ROYO ,Catedràtic de Dret Constitucional

 

Qui proposa el candidat i decideix el dia de la celebració del ple d’investidura és el president del Parlament. Ningú més que ell té autoritat per fer-ho. I ningú pot impedir que la seva decisió es materialitzi.

L’única cosa que exigeixen la Constitució i l’Estatut és que el candidat que proposi sigui diputat electe i que no estigui privat per sentència judicial ferma del dret de sufragi. Sent així, ningú pot impedir que el candidat proposat acudeixi al ple.

Quan el candidat proposat està sotmès a una mesura cautelar com és la presó incondicional, el president del Parlament ha de dirigir-se al jutge que ha ordenat aquesta mesura cautelar. No perquè autoritzi que el candidat pugui acudir a la sessió d’investidura, sinó per requerir-li que disposi el que sigui necessari perquè el candidat hi sigui.

El jutge no té cap autoritat en aquest assumpte. L’únic que té autoritat és el president del Parlament. El magistrat està obligat a donar compliment al requeriment. Jurídicament això no té res a veure amb la revisió de l’ordre d’empresonament. Són coses completament diferents. La revisió d’una ordre d’empresonament és una operació jurídica. Sol·licitada per l’interessat, entra dins del que està previst en la llei que el jutge que ha de resoldre doni un tràmit d’audiència a les parts perquè al·leguin el que estimin pertinent.

Però disposar el necessari per complir amb el requeriment perquè el candidat proposat acudeixi a la sessió d’investidura és una operació material sense naturalesa jurídica. El magistrat només s’ha de dirigir al ministeri corresponent -entenc que Interior, però també pot ser Justícia- perquè es traslladi el candidat amb totes les mesures de seguretat que el jutge estimi pertinents fins que, una vegada finalitzada la investidura, se’l retorni a la presó.

Amb posterioritat, el jutge Pablo Llarena haurà de resoldre la sol·licitud de revisió de l’ordre d’empresonament, que és jurídicament independent de la investidura. El candidat que assisteix al ple no deixa d’estar sotmès a la mesura cautelar, segueix sense tenir llibertat. No pot fer altra cosa que acudir al Parlament vigilat pels membres de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat.

En el marc d’aquesta operació, no és el candidat proposat el que ha de dirigir-se al jutge sol·licitant l’autorització. És el president del Parlament qui fa el requeriment.

En cas que el jutge no l’atengui estaria cometent un delicte i un delicte greu, en la mesura en què estaria impedint el funcionament normal de la institució en la qual descansa el procés de legitimació democràtica del poder a la comunitat autònoma de Catalunya, que és part constitutiva de l’Estat. També és Estat.
Potestat exclusiva

Una vegada constituït el Parlament, la investidura del president és l’acte amb el qual comença realment la legislatura. Si no hi ha investidura del president en un termini de dos mesos des de la primera votació, se suspèn. No hi ha acte parlamentari individualment considerat de tanta transcendència com la investidura del president del govern espanyol o d’una comunitat. El president del Congrés, o del Parlament, és l’única autoritat que ordena com es desenvolupa l’acte. És una potestat exclusiva i excloent. Ningú pot desconèixer la seva autoritat, ni tan sols el Tribunal Constitucional. Les seves decisions són ordres d’obligat compliment.

Això és l’ABC del dret parlamentari. Fa enrojolar haver de posar-ho per escrit després de gairebé quaranta anys de l’entrada en vigor de la Constitució.

Informa.ARA.CAT 8/3/2018

COM ARRUÏNAR L'INDEPENDENTISME EN TRES DIES

 

"Com arruïnar l’independentisme en tres dies "

No pertoca a cap partit interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació

 

JOAN B. CULLA

 

Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.

Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir "All Cops Are Bastards", o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.

Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí... Llegeix més...

Visites Rebudes

08647641