MONZÓ, EL GENI DE LES MIL CARES

"Monzó, el geni de les mil cares"

José Antich

Quan una persona rep un premi, hi ha dues menes d'articles a escriure: aquells que es fan en molt poques ocasions d'una persona que estimem, i els habituals, en què un es limita a valorar els mèrits del guardonat. Fins on m'arriba la memòria, en poques ocasions el primer i el segon han tingut en el meu cas el llistó tan alt com a Quim Monzó, des d'aquest dimecres Premi d'Honor de les Lletres Catalanes en la 50a edició. Encara que costava d'imaginar-ho, i això que fa anys que és al cim, Monzó, un personatge polifacètic que trenca qualsevol convencionalisme, s'ha convertit en un clàssic. Un clàssic jove -relativament, Quim!- en una llista de premiats per Òmnium on el precedeixen Espriu, Rodoreda, Martí Pol, Calders i tants altres noms cabdals de les lletres catalanes.

És un premi a la perseverança i la constància. A la meticulositat i l'escriptura d'orfebre. Ningú com ell no dedica tantes hores a la seva feina i en gaudeix tan poc. Durant anys, gairebé vint, l'he vist patir amb la seva columna, que cada dia havia de ser perfecta i, al final, acabava sent perfecta. Ningú no ho ha aconseguit mai durant tant temps. En el seu premi es reconeixen escriptors, ens reconeixem els periodistes, es reconeixen guionistes, artistes, locutors de ràdio, de televisió, imitadors. És un premi de molta gent perquè tots, en un o altre moment, hem volgut tenir una mica de Monzó.

També d'aquest Monzó compromès amb la feina ben feta -és un perfeccionista insuportable- i amb el país. No ha de ser l'atzar el que ha fet que l'any en què el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, és a la presó per una injusta decisió primer de l'Audiència Nacional i després del Tribunal Suprem sigui ell el guardonat. Monzó, amb el seu llenguatge de vegades irreverent però sempre calibrat i precís, encarna la protesta generalitzada del moment encara que no sigui persona donada a grans pronunciaments polítics i, sobretot, per damunt de tot, el compromís. Un s'imagina el vicepresident de l'entitat, Marcel Mauri, tot anant a trobar l'escriptor amb un sobre en què Jordi Cuixart li comunicava en unes notes escrites des de la presó de Soto del Real que havia estat distingit amb el guardó. I Monzó, perplex i desconcertat, pensant en les dificultats que li havia d'ocasionar una càrrega tan gran. I col·lapsat per trucades, entrevistes, fotògrafs i missatges de mòbil. Volent fugir d'aquest núvol en què tothom l'està pujant des que s'ha conegut el premi.

Però ningú com ell no pot omplir el buit del moment. El rei de la ironia ens podria explicar com ningú el que li passa al país, a la seva classe política, i, sobretot, a la seva llengua catalana. Ell que ha alertat provocativament que el català va camí de convertir-se en un dialecte del castellà l'any en què l'Estat ha suprimit l'autonomia, ha aplicat el 155, vol canviar el model escolar, acabar amb TV3 i els mitjans públics de la Generalitat i espanyolitzar els nens catalans. Caldrà estar atents, molt atents, al seu discurs del 4 de juny en el Palau de la Música Catalana. Serà una peça a l'altura d'un geni. Com Monzó.

Informa:ELNACIONAL.CAT (8-3-2018)

FELIPE VI, DE LA PROTESTA AL BUIT A BARCELONA

 

"Felip VI, de la protesta al buit "

 

José Antich

 

De totes les imatges que s'han pogut veure aquest divendres de l'acte institucional d'homenatge a les víctimes de l'atemptat del passat 17 d'agost cap, absolutament cap, era tan descarnadament cruel com la vista aèria de la plaça Catalunya de Barcelona. Un espai enorme, d'uns 30.000 metres quadrats, blindat per la policia i ocupat només en una part per l'acte sense encant organitzat per l'Ajuntament de Barcelona on es trobaven el Rei, les autoritats, la classe política, els familiars i un nombrós grup de defensors de la monarquia i de la unitat d'Espanya. Molt pobre en el seu conjunt per a la tragèdia que va ser l'atemptat en què van morir 16 persones, però explicable, lamentablement, per la basta manipulació que la Casa Reial i el govern espanyol han tractat de fer de l'acte.

Es va impedir l'accés a l'independentisme per evitar escenes de protesta i incomoditats de les autoritats espanyoles i l'unionisme es va quedar a casa. O se'n va anar a la platja. El govern espanyol volia evitar la xiulada a Felip VI de l'any passat, que va donar la volta al món i que va mostrar el disgust de la societat catalana amb la monarquia espanyola. L'ANC, Òmnium i els partits independentistes havien fet crides explícites per desmobilitzar els seus simpatitzants davant del model d'acte escollit i la presència reial. I la sempre disciplinada base de l'independentisme català va seguir les seves consignes. No hi va haver xiulades, cert. I només uns centenars de membres dels CDR en silenci i amb pancartes van participar en una marxa silenciosa per la Rambla de Barcelona.

No hi va haver protestes irades com en altres ocasions. Hi va haver una cosa pitjor i que acaba ressonant més que una protesta: el buit. Una plaça Catalunya que hagués pogut ser atapeïda de simpatitzants unionistes presentava enormes llacunes. En tot cas, centenars de persones amb banderes espanyoles. I en un balcó, molt a prop d'on estava instal·lada la comitiva oficial, una gran pancarta amb Felip VI de cap per avall i el següent text en anglès: "El rei d'Espanya no és benvingut als Països Catalans." Una pancarta penjada la nit abans i que els mossos, pel que sembla, primer van rebre ordres de retirar-la i després de no tocar-la. La delegació del govern espanyol ja ha expressat el seu malestar.

Dos breus apunts més. Per què la Casa Reial no va voler realitzar l'ofrena floral a la Rambla al costat de les autoritats catalanes i perquè no es notés tant la seva absència tampoc no hi va anar el president espanyol? Per què les autoritats espanyoles no van ser capaces d'aguantar la mirada a Laura Masvidal, la dona del conseller Quim Forn, quan el president Torra la va col·locar al seu costat a la fila d'autoritats i els la presentava? Felip VI, fugisser, va haver d'escoltar de Masvidal que no era ella sinó el seu marit qui havia de ser allà i el president del CGPJ i president del Suprem, Carlos Lesmes, va girar literalment la cara.

I un corol·lari. La important presència d'independentistes en una tarda climatològicament infernal a Lledoners en homenatge a Quim Forn demostra que la ciutadania no oblida i és agraïda a tot i el molt bé que es va fer aquell 17-A. No cal donar-li més voltes però sí que cal recordar que aquell dia, just aquell dia, van començar moltes coses. I van caure moltes caretes.

Informa:ELNACIONAL.CAT (18-8-2018)

Visites Rebudes

08018790