MONZÓ, EL GENI DE LES MIL CARES

"Monzó, el geni de les mil cares"

José Antich

Quan una persona rep un premi, hi ha dues menes d'articles a escriure: aquells que es fan en molt poques ocasions d'una persona que estimem, i els habituals, en què un es limita a valorar els mèrits del guardonat. Fins on m'arriba la memòria, en poques ocasions el primer i el segon han tingut en el meu cas el llistó tan alt com a Quim Monzó, des d'aquest dimecres Premi d'Honor de les Lletres Catalanes en la 50a edició. Encara que costava d'imaginar-ho, i això que fa anys que és al cim, Monzó, un personatge polifacètic que trenca qualsevol convencionalisme, s'ha convertit en un clàssic. Un clàssic jove -relativament, Quim!- en una llista de premiats per Òmnium on el precedeixen Espriu, Rodoreda, Martí Pol, Calders i tants altres noms cabdals de les lletres catalanes.

És un premi a la perseverança i la constància. A la meticulositat i l'escriptura d'orfebre. Ningú com ell no dedica tantes hores a la seva feina i en gaudeix tan poc. Durant anys, gairebé vint, l'he vist patir amb la seva columna, que cada dia havia de ser perfecta i, al final, acabava sent perfecta. Ningú no ho ha aconseguit mai durant tant temps. En el seu premi es reconeixen escriptors, ens reconeixem els periodistes, es reconeixen guionistes, artistes, locutors de ràdio, de televisió, imitadors. És un premi de molta gent perquè tots, en un o altre moment, hem volgut tenir una mica de Monzó.

També d'aquest Monzó compromès amb la feina ben feta -és un perfeccionista insuportable- i amb el país. No ha de ser l'atzar el que ha fet que l'any en què el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, és a la presó per una injusta decisió primer de l'Audiència Nacional i després del Tribunal Suprem sigui ell el guardonat. Monzó, amb el seu llenguatge de vegades irreverent però sempre calibrat i precís, encarna la protesta generalitzada del moment encara que no sigui persona donada a grans pronunciaments polítics i, sobretot, per damunt de tot, el compromís. Un s'imagina el vicepresident de l'entitat, Marcel Mauri, tot anant a trobar l'escriptor amb un sobre en què Jordi Cuixart li comunicava en unes notes escrites des de la presó de Soto del Real que havia estat distingit amb el guardó. I Monzó, perplex i desconcertat, pensant en les dificultats que li havia d'ocasionar una càrrega tan gran. I col·lapsat per trucades, entrevistes, fotògrafs i missatges de mòbil. Volent fugir d'aquest núvol en què tothom l'està pujant des que s'ha conegut el premi.

Però ningú com ell no pot omplir el buit del moment. El rei de la ironia ens podria explicar com ningú el que li passa al país, a la seva classe política, i, sobretot, a la seva llengua catalana. Ell que ha alertat provocativament que el català va camí de convertir-se en un dialecte del castellà l'any en què l'Estat ha suprimit l'autonomia, ha aplicat el 155, vol canviar el model escolar, acabar amb TV3 i els mitjans públics de la Generalitat i espanyolitzar els nens catalans. Caldrà estar atents, molt atents, al seu discurs del 4 de juny en el Palau de la Música Catalana. Serà una peça a l'altura d'un geni. Com Monzó.

Informa:ELNACIONAL.CAT (8-3-2018)

CRÒNIQUES DE CATALUNYA OKUPADA: ESPANYA HA TRENCAT TAMBÉ LA " CONLLEVANCIA " ORTEGIANA

 

"Catalunya és un país ocupat " (Clara Ponsatí, exconsellera d' Ensenyament )

 

Per Ramon Serra, editor

 

Em sembla que era Manuel de Pedrolo que en els inicis del diari Avui va escriure una sèrie d'articles amb el títol de "Cròniques Colonials ". Aproximadament, quaranta anys després em penso que el títol que millor li escauria seria el de "Catalunya, okupada". Així amb k, que queda més modern i revolucionari. Ara Clara Ponsatí de l'exili estant ens confirma una veritat que molts ja sabíem des de fa anys i panys, però que sortosament cada cop és més coneguda i assumida per la població catalana.

Negar ara mateix que Catalunya és un país ocupat només és propi d'ignorants, gent de mala fe, botiflers o dels propis ocupants que mai ho voldran reconèixer. És com aquell que no sabia que parlava en prosa o que respirava.

El conflicte entre Espanya i Catalunya s'arrossega des de fa més de 300 anys. L'imperialisme castellà encara no ha pogut fer-nos vinclar l'esquena. Amb tot, sempre hi ha hagut algun algun intent per trobar-hi alguna solució enraonada. Recordo, per exemple, el cas del filòsof Ortega i Gasset, un espanyol de cap a peus que deia que Espanya només pot ser governada per ments castellanes. Durant la discussió de l'Estatut al 1931 a les Corts espanyoles va pronunciar una frase genial. Va dir que no hi havia solució per al problema català, però que era necessari la "conllevancia". Una frase que va fer furor en el seu dia i que en alguns temps, per exemple en els primers anys de la transició, havia estat una realitat, si més no en teoria fins al cop de Tejero.

Com se sap, Espanya mai no negocia res i només després de la mort de Franco es va avenir a fer unes concessions temporals amb l'esperança de tornar al més aviat possible a l'Espanya, "una, grande i libre". I això és el que ha passat. Va començar amb la majoria absoluta del PP i després els altres governs ho han recentralitzat tot amb l'excusa de la crisi económica. Per a Espanya, les autonomies no són més que unes diputacions grans, allunyades de qualsevol poder polític efectiu. Se'ns diu que Espanya és un dels estats més descentralitzats d'Europa. Mentida. El que només és descentralitzada és la gestió dels serveis. Recordem que la Generalitat gairebé no disposa més enllà del 5% de recursos propis en els pressupostos. Llegeix més...

Opinions

Visites Rebudes

07566191