LA CUP SAP QUE ELS ÀNGELS ASEXUATS NO SERVEIXEN PER A RES

"El dilema de la CUP: país real o puresa ideal "

 

J.M. Solé i Sabaté

La CUP, partit anticapitalista, és contrària que els mitjans de producció estiguin bàsicament en mans privades i en què l’objectiu principal és obtenir el màxim benefici en un mercat lliure i competitiu. Això és, rebutja un sistema econòmic injust en què el ser humà explota altres persones. És un partit admirable en molts aspectes, treballa des de la base, tothom té opinió i decisió i alhora el seu ideari polític és diàfan; així en el present defensa que si la població catalana en referèndum va votar —i defensar valentament i coratjosament— la República catalana, d’aquest punt no es mouen.

Altres vegades en la nostra història ens hem trobat en aquest atzucac. La raó per una banda i la realitat de la força per una altra. Només cal recordar com Macià el 17 d’abril de 1931 va haver de renunciar a la República catalana —la que va trencar el sistema monàrquic borbònic espanyol— per la pressió intimidatòria de la neonata República espanyola. D’aquesta manera no va ser República catalana sinó Generalitat, reinstaurada o recuperada.

Tot seguit analitzarem un passat llunyà que ens pot fer servei en aquest dilema per ajudar la CUP i, lògicament, l’independentisme català, sotmès a setge des que va guanyar les eleccions del dia 21 de setembre —recordem que van ser imposades pels partits del 155: PP, PSOE i Cs—, i a una persecució política, judicial, ideològica i mediàtica pròpia del Maccarthisme. La de la cacera de bruixes contra el comunisme.

El 1891 la fundació de la Unió Catalanista era un graó necessari per consolidar el dispers catalanisme, pretenia unir tots els catalanistes per damunt de la seva manera de pensar i veure el món. Així, des dels provinents del catalanisme històric i el món més cultural de la revista La Renaixensa fins als del catalanisme polític al voltant d’un molt jove Prat de la Riba.

Al llarg de la història de la Unió Catalanista hi trobem homes que van ser els fonaments del que avui som com a nació i com a cultura, en els principis hem de citar Domènech i Montaner, Pau Font de Rubinat, Joaquim Vayreda, Àngel Guimerà, Duran i Ventosa. En la seva evolució altres dirigents van ser Antoni Suñol, Narcís Verdaguer i Callís, i un llarg etcètera.

Quan hi va haver el desastre de 1898, la derrota total i pèrdua de Cuba, junt amb Puerto Rico i Filipines, hi va haver qui va continuar optant per ser un partit de puresa política que mai no entrés a embrutar-se les mans en la política menuda dels pactes, de les negociacions petites o grosses, del comerç d’interessos.

Era la lluita entre apoliticisme versus partidisme. El grup més polititzat encapçalat per Prat de la Riba impulsaria acabar amb aquell desgavell polític i aquella hecatombe econòmica. Va optar pel fet democràtic que aconseguiria triomfar a Barcelona, va fer front a la tupinada electoral i el frau connatural i primigeni de la Restauració. Per aquesta actuació van evitar que votessin 30.000 morts a Barcelona i van fer una actuació semblant de lluita contra el frau electoral i el caciquisme a la resta de Catalunya.

Van guanyar de manera aclaparadora, va ser la Generació de 1901 de la qual l’historiador Vicens Vives li atribuïa —malgrat l’esperit de classe— un paper fonamental en la Catalunya industrial, cosmopolita, progressista en el desenvolupament econòmic, europeista, que la situaria de ple al segle XX, la seva influència ajudaria a modernitzar l’arcaica societat espanyola. Una Espanya de definició messetària, aïllada, nostàlgica de les restes de l’imperi perdut, tancada en ella mateixa, entotsolada, antieuropea i amb l’eslògan de taverna “Que inventen ellos”, que va dir Unamuno el 1906, propi de la impotència científica com a actitud espanyola contra la innovació.

Catalunya, però, empenyia i creixia, amplis sectors socials lluitaven per la modernitat, pel progrés, pels drets sindicals i socials, per la cultura. Pactaven i negociaven, s’embrutaven fent política.

El grup pur, el de l’apoliticisme, mai no va acabar d’entendre, malgrat que ho tenia davant dels nassos, que calia enfortir el catalanisme fent política. Comerciant i negociant. El cas paradigmàtic és del Dr. Martí Julià. Des de 1903 president d’Unió Catalanista, el va orientar cap a l’esquerra social i política però perdia força. El seu prestigi i dignitat va ser admirable, però el partit s’anava esllanguint, fins i tot el 1916 va proposar-ne la desaparició.

Al costat s’havia fet política, embrutant-se de vegades de manera prou reprovable amb governs i dirigents espanyols que, com diria la CUP, són a la brossa de la història.

La CUP té tot el dret del món a pensar el que vulgui, però quan la teva estratègia coincideix amb la del PPSOECs, alguna cosa grinyola

S’entén el dilema de la CUP, però el problema està en el purisme ideològic que d’íntegre pot caure en l’integrisme i acabar sent un aliat involuntari dels propis enemics.

La CUP té tot el dret del món a pensar el que vulgui i a votar, o no, a qui cregui, però quan la teva estratègia coincideix amb la del PPSOECs, la troica repressora del 155, alguna cosa grinyola.

O es negocia per demostrar a Europa que el candidat Jordi Sànchez té els vots per ser president de la Generalitat, aleshores la CUP ha de negociar o pactar, o bé coincideix amb els paràmetres repressius dels del 155, que Puigdemont i Comín renunciïn a la seva acta de diputat.

El purisme quan s’allunya de la gent és elitista, lluny, molt lluny de la igualtat que tan bé defensa i per la qual lluita la CUP. Fer política pot ser un tracte brut en el comerç de la vida social, certament que sí, però també pot ser la més digna actuació d’un partit, grup o col·lectivitat per defensar altri. Des del poble de Catalunya fins als presos polítics, exiliats —entre ells l’Anna Gabriel— o valors democràtics conculcats.

La CUP, tan honesta, sap perfectament que els àngels asexuats no serveixen per a res. Només són farciment decoratiu en la història de la pintura.

Informa:ELNACIONAL.CAT (14-3-2018)

FELIPE VI, DE LA PROTESTA AL BUIT A BARCELONA

 

"Felip VI, de la protesta al buit "

 

José Antich

 

De totes les imatges que s'han pogut veure aquest divendres de l'acte institucional d'homenatge a les víctimes de l'atemptat del passat 17 d'agost cap, absolutament cap, era tan descarnadament cruel com la vista aèria de la plaça Catalunya de Barcelona. Un espai enorme, d'uns 30.000 metres quadrats, blindat per la policia i ocupat només en una part per l'acte sense encant organitzat per l'Ajuntament de Barcelona on es trobaven el Rei, les autoritats, la classe política, els familiars i un nombrós grup de defensors de la monarquia i de la unitat d'Espanya. Molt pobre en el seu conjunt per a la tragèdia que va ser l'atemptat en què van morir 16 persones, però explicable, lamentablement, per la basta manipulació que la Casa Reial i el govern espanyol han tractat de fer de l'acte.

Es va impedir l'accés a l'independentisme per evitar escenes de protesta i incomoditats de les autoritats espanyoles i l'unionisme es va quedar a casa. O se'n va anar a la platja. El govern espanyol volia evitar la xiulada a Felip VI de l'any passat, que va donar la volta al món i que va mostrar el disgust de la societat catalana amb la monarquia espanyola. L'ANC, Òmnium i els partits independentistes havien fet crides explícites per desmobilitzar els seus simpatitzants davant del model d'acte escollit i la presència reial. I la sempre disciplinada base de l'independentisme català va seguir les seves consignes. No hi va haver xiulades, cert. I només uns centenars de membres dels CDR en silenci i amb pancartes van participar en una marxa silenciosa per la Rambla de Barcelona.

No hi va haver protestes irades com en altres ocasions. Hi va haver una cosa pitjor i que acaba ressonant més que una protesta: el buit. Una plaça Catalunya que hagués pogut ser atapeïda de simpatitzants unionistes presentava enormes llacunes. En tot cas, centenars de persones amb banderes espanyoles. I en un balcó, molt a prop d'on estava instal·lada la comitiva oficial, una gran pancarta amb Felip VI de cap per avall i el següent text en anglès: "El rei d'Espanya no és benvingut als Països Catalans." Una pancarta penjada la nit abans i que els mossos, pel que sembla, primer van rebre ordres de retirar-la i després de no tocar-la. La delegació del govern espanyol ja ha expressat el seu malestar.

Dos breus apunts més. Per què la Casa Reial no va voler realitzar l'ofrena floral a la Rambla al costat de les autoritats catalanes i perquè no es notés tant la seva absència tampoc no hi va anar el president espanyol? Per què les autoritats espanyoles no van ser capaces d'aguantar la mirada a Laura Masvidal, la dona del conseller Quim Forn, quan el president Torra la va col·locar al seu costat a la fila d'autoritats i els la presentava? Felip VI, fugisser, va haver d'escoltar de Masvidal que no era ella sinó el seu marit qui havia de ser allà i el president del CGPJ i president del Suprem, Carlos Lesmes, va girar literalment la cara.

I un corol·lari. La important presència d'independentistes en una tarda climatològicament infernal a Lledoners en homenatge a Quim Forn demostra que la ciutadania no oblida i és agraïda a tot i el molt bé que es va fer aquell 17-A. No cal donar-li més voltes però sí que cal recordar que aquell dia, just aquell dia, van començar moltes coses. I van caure moltes caretes.

Informa:ELNACIONAL.CAT (18-8-2018)

Visites Rebudes

08020528