CIUDADANOS CONTRA ESPANYA...PER LA LLENGUA

"Cs contra Espanya "

La rebel·lió catalana ha esdevingut el moment propici per a plantejar la desoficialització ‘de facto’ del català

ALBERT BRANCHADELL

L’enèsima defensa aferrissada davant l’enèsim atac contra la immersió lingüística ha deixat en un segon pla altres moviments lingüístics que poden ser tant o més greus per al futur del català que impartir un modest percentatge del currículum en la llengua majoritària de Catalunya. Ens referim a la proposició de llei presentada pel grup parlamentari de Ciutadans al Congrés de Diputats amb el títol “ Garantía de la igualdad en el acceso y promoción en el empleo público sin discriminación por razones lingüísticas”. Segons aquesta iniciativa parlamentària, “ se considerará discriminatoria cualquier disposición o medida adoptada por una Administración en relación con el personal a su servicio que forme parte del ámbito de aplicación de esta Ley que suponga que el conocimiento de una lengua cooficial es un requisito para el acceso o la promoción en el empleo público”.

Aquesta proposició de llei és més radical que les propostes del mateix tenor presentades per l’antiga UPyD els anys 2008 i 2012. El partit de Rosa Díez encara acceptava que el coneixement de la llengua “cooficial” pogués ser exigit com a requisit “ cuando las funciones inherentes al puesto de trabajo o la naturaleza de la relación o actividad a desarrollar conlleven de modo inseparable el uso imprescindible de la lengua cooficial”. Per a Ciutadans, ni “ modo inseparable” ni històries. Per si l’articulat de la proposició de llei no era prou clar, la proposta preveu una modificació de la llei de l’estatut bàsic de l’empleat públic que no deixa lloc al dubte: “ El conocimiento de la lengua cooficial sólo podrá ser considerado como un mérito a valorar”. A part de la radicalitat, la diferència entre UPyD i Ciutadans és clara: mentre que l’any 2008 UPyD tenia un sol escó al Congrés i el 2012 en tenia 5, el Ciutadans del 2018 té 32 diputats i les enquestes el perfilen com a partit de govern.

La proposició de llei de Ciutadans no prosperarà però és il·lustrativa dels vents lingüístics que bufen en certs ambients polítics espanyols des que va esclatar el procés català. La rebel·lió catalana ha esdevingut el moment propici per a plantejar una mesura que el PP no s’ha atrevit a plantejar mai, que no és altra que la desoficialització de facto del català.

Pot passar que iniciatives com la de Ciutadans no ajudin a la unitat d’Espanya sinó que contribueixin a dinamitar-la

És possible que Albert Rivera consideri que promoure la uniformitat lingüística (un estat, una llengua oficial) és un bon mecanisme per a preservar la unitat de l’Estat. La política comparada, en canvi, no ens indica ben bé això.

A l’est europeu hi ha uns quants conflictes territorials oberts que s’expliquen en bona mesura per l’obsessió d’implantar el monolingüisme oficial en societats lingüísticament heterogènies. Si la República de Moldàvia creada l’any 1991 hagués abraçat l’oficialitat del rus potser Transnístria no n’hauria marxat tan fàcilment. Si l’estat ucraïnès independent no hagués optat per l’oficialitat exclusiva de la llengua ucraïnesa potser avui Crimea seguiria formant part d’Ucraïna i les províncies de Donetsk i Lugansk restarien en pau. La viabilitat futura de Kosovo com a estat independent depèn crucialment de la seva capacitat per a seguir reconeixent el serbi com a llengua oficial. Etcètera.

Aquestes coses no passen solament a l’indòmit est posttotalitari europeu sinó que han passat també històricament a l’oest del nostre continent. La independència de Bèlgica -tècnicament, una secessió del Regne Unit dels Països Baixos- s’explica en bona mesura per la imposició del neerlandès com a única llengua oficial de l’estat. I és indubtable que Flandes ja s’hauria separat de Bèlgica si hagués perdurat el monolingüisme de facto en francès practicat després de la independència. Un cas més proper en el temps el tenim en el Tirol del Sud: si aquesta província italiana va deixar de flirtejar amb la reincorporació a Àustria va ser en bona mesura gràcies a l’Estatut d’Autonomia de 1972 que “equipara” les llengües italiana i alemanya en aquest territori.

En altres paraules: pot passar que iniciatives com la de Ciutadans no ajudin a la unitat d’Espanya sinó que contribueixin a dinamitar-la, una paradoxa que Rivera no sap o no vol veure i que omple d’esperança l’atribolat independentisme català: la temerària iniciativa de Rivera i companyia és d’aquelles que eixamplen la base. Això sí, els independentistes catalans haurien de prendre bona nota de la lliçó: aquí no es construirà cap comunitat digna d’aquest nom -republicana, autonòmica o el que sigui- si no s’abraça amb totes les conseqüències la plena oficialitat del castellà.

Informa:ARA.CAT (20-3-2018)

 

FELIPE VI, DE LA PROTESTA AL BUIT A BARCELONA

 

"Felip VI, de la protesta al buit "

 

José Antich

 

De totes les imatges que s'han pogut veure aquest divendres de l'acte institucional d'homenatge a les víctimes de l'atemptat del passat 17 d'agost cap, absolutament cap, era tan descarnadament cruel com la vista aèria de la plaça Catalunya de Barcelona. Un espai enorme, d'uns 30.000 metres quadrats, blindat per la policia i ocupat només en una part per l'acte sense encant organitzat per l'Ajuntament de Barcelona on es trobaven el Rei, les autoritats, la classe política, els familiars i un nombrós grup de defensors de la monarquia i de la unitat d'Espanya. Molt pobre en el seu conjunt per a la tragèdia que va ser l'atemptat en què van morir 16 persones, però explicable, lamentablement, per la basta manipulació que la Casa Reial i el govern espanyol han tractat de fer de l'acte.

Es va impedir l'accés a l'independentisme per evitar escenes de protesta i incomoditats de les autoritats espanyoles i l'unionisme es va quedar a casa. O se'n va anar a la platja. El govern espanyol volia evitar la xiulada a Felip VI de l'any passat, que va donar la volta al món i que va mostrar el disgust de la societat catalana amb la monarquia espanyola. L'ANC, Òmnium i els partits independentistes havien fet crides explícites per desmobilitzar els seus simpatitzants davant del model d'acte escollit i la presència reial. I la sempre disciplinada base de l'independentisme català va seguir les seves consignes. No hi va haver xiulades, cert. I només uns centenars de membres dels CDR en silenci i amb pancartes van participar en una marxa silenciosa per la Rambla de Barcelona.

No hi va haver protestes irades com en altres ocasions. Hi va haver una cosa pitjor i que acaba ressonant més que una protesta: el buit. Una plaça Catalunya que hagués pogut ser atapeïda de simpatitzants unionistes presentava enormes llacunes. En tot cas, centenars de persones amb banderes espanyoles. I en un balcó, molt a prop d'on estava instal·lada la comitiva oficial, una gran pancarta amb Felip VI de cap per avall i el següent text en anglès: "El rei d'Espanya no és benvingut als Països Catalans." Una pancarta penjada la nit abans i que els mossos, pel que sembla, primer van rebre ordres de retirar-la i després de no tocar-la. La delegació del govern espanyol ja ha expressat el seu malestar.

Dos breus apunts més. Per què la Casa Reial no va voler realitzar l'ofrena floral a la Rambla al costat de les autoritats catalanes i perquè no es notés tant la seva absència tampoc no hi va anar el president espanyol? Per què les autoritats espanyoles no van ser capaces d'aguantar la mirada a Laura Masvidal, la dona del conseller Quim Forn, quan el president Torra la va col·locar al seu costat a la fila d'autoritats i els la presentava? Felip VI, fugisser, va haver d'escoltar de Masvidal que no era ella sinó el seu marit qui havia de ser allà i el president del CGPJ i president del Suprem, Carlos Lesmes, va girar literalment la cara.

I un corol·lari. La important presència d'independentistes en una tarda climatològicament infernal a Lledoners en homenatge a Quim Forn demostra que la ciutadania no oblida i és agraïda a tot i el molt bé que es va fer aquell 17-A. No cal donar-li més voltes però sí que cal recordar que aquell dia, just aquell dia, van començar moltes coses. I van caure moltes caretes.

Informa:ELNACIONAL.CAT (18-8-2018)

Visites Rebudes

08020523