ARA ÉS L'HORA: INVESTIDURA DE PUIGDEMONT, VAGA GENERAL I MOBILITZACIÓ PERMANENT

 

«Ara és l'hora de recuperar allò que va quedar a mig fer a l’octubre»

 

 Vicent Partal

La situació ha fet un nou tombant impressionant en molt poques hores. A les detencions i exilis de divendres i a la sessió del parlament de dissabte, els ha seguit un diumenge inesperat. La detenció del president de la Generalitat a Alemanya i l’activació de l’euroordre contra tots els consellers ha causat un impacte polític monumental i ha posat la qüestió catalana en l’epicentre de la política europea. Però molt més important és que en setanta-dues hores ha canviat la dinàmica que s’havia instal·lat dins el nostre país després del 21-D.

Amb això, tenim una nova oportunitat. Les grans mobilitzacions d’aquesta vesprada de diumenge mostren l’existència d’una part important de la societat disposada a tot. La sessió de dissabte al parlament va demostrar que l’extremisme de Llarena ha deixat tocat i dividit el bloc del 155. I les reaccions internacionals, principalment a Escòcia i Suïssa principalment, però també a Alemanya mateix, fan veure que la tensió política és al punt màxim i que Espanya no ho tindrà fàcil.

Una cosa sembla segura, però, a hores d’ara. Dimecres, algú podia pensar que el conflicte que va esclatar a l’octubre amb la proclamació de la República catalana era en procés de remissió, que podia esdevenir crònic i durar molt de temps així. Ara, però, és clar que passaran coses molt greus i importants les hores vinents. Coses que poden trencar l’esquema que Espanya volia arrencar, si és que no l’han trencat ja. A fora i a dins.

Molta cosa depèn, però, d’allò que fem els ciutadans. Gairebé tot. Sobre això, cal aplaudir la ràpida reacció de l’ANC i els CDR. Les mobilitzacions d’avui diumenge són molt rellevants, molt importants i molt impressionants. Però ara és el moment de posar el motor al màxim i portar la situació a un punt en què l’estratègia judicial espanyola siga desbordada per la política. Ells volen obligar Catalunya a passar per una via jurídica que ja s’ha vist que és una farsa. Catalunya ha de forçar ara la situació a un extrem tal que s’impose la necessitat d’una solució política al conflicte.

Per forçar aquesta situació, Catalunya té com a mínim tres vies clares, sobre les quals ja parlen els partits polítics. La primera és la investidura d’un govern català a les hores vinents que estiga en condicions de liderar la reacció popular. Junts per Catalunya i la CUP estan d’acord en què cal retornar al punt de partida, és a dir, a la investidura del president Carles Puigdemont. Qualsevol altra decisió després de les mobilitzacions d’ahir seria molt difícil d’entendre, malgrat les dificultats legals evidents del cas. El parlament ha de ser sobirà: no ha d’acceptar cap més xantatge i ha d’investir el president. Després cal nomenar un govern d’unitat, del consens més ample possible i amb tants partits com siga possible, que dirigesca la resistència de Catalunya al Palau de la Generalitat.

També cal posar damunt la taula de manera immediata el recurs de la vaga general. De primer, per fer visible l’oposició del país no només a la detenció de Puigdemont sinó a totes les conseqüències del cop d’estat iniciat per Mariano Rajoy el 20 de setembre. Però també per demostrar de forma inequívoca a Espanya qui té la capacitat de controlar el país, com ja es va fer a l’octubre i el novembre passat. I per fer-li-ho veure clar també a la Unió Europea, actor imprescindible de la solució a la crisi ara per ara.

I, finalment, cal una mobilització permanent arreu del país els dies vinents. Cal aprofitar l’impuls i el corrent d’indignació que les detencions i els exilis han desfermat. Cal recuperar el carrer i seguir impugnant les tesis dels partidaris del 155, ara que ja s’ha posat de relleu al parlament que fins i tot alguns dels qui el van signar s’adonen que aquesta decisió, la d’intentar acabar amb la democràcia a Catalunya, pot ser l’errada final d’Espanya.

Ara és l’hora de recuperar allò que es va deixar a mig fer a l’octubre. Els polítics hi tenen un paper determinant, però nosaltres, cadascú de nosaltres i tots junts, encara més. Hem d’estar junts i units, parlament i ciutadania, en defensa del mandat democràtic de l’1 d’octubre, del 27 d’octubre i del 21 de desembre. I ho hem de fer entenent que tots som part del mateix moviment. Ara no pot ser que el parlament, ni el seu president, tornen a frenar allò que la ciutadania ha votat.

Informa:VILAWEB.CAT (25-3-2018)

AL FEIXISME NO SE'L DERROTA FENT-LI CONCESSIONS. NI UNA. CEDINT S'HAN PERDUT SIS MESOS

 


"Contraatac "
"Al feixisme no se’l derrota fent-li concessions. Ni una. Cedint s’han perdut sis mesos"


Ramón Cotarelo

 

Hi ha un evident canvi de tàctica processal de defensa en el cas del procés polític que el règim neofranquista està seguint contra l’independentisme català. Els presos i ostatges polítics han abandonat les habituals tècniques defensives de perfil baix, de no provocar la ira dels inquisidors, de cedir en uns punts o altres, de guardar les formes per suavitzar les conseqüències.

Ja era hora. Res del mencionat anteriorment serveix davant de l’ànim vindicatiu d’uns jutges motivats no pas pel desig de justícia, sinó per l’odi i la venjança en un context repressiu que aplica a Catalunta el càstig penitenciari afegit de l’injust allunyament dels presos. És a dir, la criminalització de l’independentisme català, l’intent de persentar-lo com terrorisme per analogia amb el País Basc és política de govern des del començament i a això s’han adherit animadament els jutges que no són verdaderament jutgs sonó agents del poder polític i del seu partit, el PP.

I no només s’hi han adherit, sinó que han endurit les condicions penitenciàries dels ostatges fins a un punt sàdic (casos dels presos amb fills petits, com Junqueras o Forn) o les han portat més enllà, impulsades per les seves conviccions franquistes. Així en la desgraciada executòria de la instrucció de Llarena que algun dia pesarà sobre la seva consciència, si la té, ressalta en especial les inquisitorials exigències d’empenediment i abandonament de les conviccions personals dels acusats a canvi de promeses de llibertat que després es complirien o no, segons li donés al jutge.

Un cop més s’ha demostrat que en situacions d’injustícia, iniqüitat i arbitrarietat, la tàctica d’apaivagament de la víctima és un greu error. El victimari es creix i, com més se li concedeix, més se li ha de cedir i concedir, fins a negar-se a ella mateixa. Afortunadament, aquesta errada estratègia de defensa processar que, a més, té un efecte demolidor sobre la moral dels qui li donen suport i secunden el moviment, sembla haver-se acabat i ha sigut substituïda per la que cal: la ferma defensa dels presos, de les seves conviccions independentistes i la negació que el moviment independentista pacífic sigui un delicte. El delcite, al nostre entendre, estan cometent-lo aquells qui s’enfornten a ell amb la força arbitrària de l’Estat i un tort còdig penal a la mà. Llegeix més...

Visites Rebudes

07373984