ARA ÉS L'HORA: INVESTIDURA DE PUIGDEMONT, VAGA GENERAL I MOBILITZACIÓ PERMANENT

 

«Ara és l'hora de recuperar allò que va quedar a mig fer a l’octubre»

 

 Vicent Partal

La situació ha fet un nou tombant impressionant en molt poques hores. A les detencions i exilis de divendres i a la sessió del parlament de dissabte, els ha seguit un diumenge inesperat. La detenció del president de la Generalitat a Alemanya i l’activació de l’euroordre contra tots els consellers ha causat un impacte polític monumental i ha posat la qüestió catalana en l’epicentre de la política europea. Però molt més important és que en setanta-dues hores ha canviat la dinàmica que s’havia instal·lat dins el nostre país després del 21-D.

Amb això, tenim una nova oportunitat. Les grans mobilitzacions d’aquesta vesprada de diumenge mostren l’existència d’una part important de la societat disposada a tot. La sessió de dissabte al parlament va demostrar que l’extremisme de Llarena ha deixat tocat i dividit el bloc del 155. I les reaccions internacionals, principalment a Escòcia i Suïssa principalment, però també a Alemanya mateix, fan veure que la tensió política és al punt màxim i que Espanya no ho tindrà fàcil.

Una cosa sembla segura, però, a hores d’ara. Dimecres, algú podia pensar que el conflicte que va esclatar a l’octubre amb la proclamació de la República catalana era en procés de remissió, que podia esdevenir crònic i durar molt de temps així. Ara, però, és clar que passaran coses molt greus i importants les hores vinents. Coses que poden trencar l’esquema que Espanya volia arrencar, si és que no l’han trencat ja. A fora i a dins.

Molta cosa depèn, però, d’allò que fem els ciutadans. Gairebé tot. Sobre això, cal aplaudir la ràpida reacció de l’ANC i els CDR. Les mobilitzacions d’avui diumenge són molt rellevants, molt importants i molt impressionants. Però ara és el moment de posar el motor al màxim i portar la situació a un punt en què l’estratègia judicial espanyola siga desbordada per la política. Ells volen obligar Catalunya a passar per una via jurídica que ja s’ha vist que és una farsa. Catalunya ha de forçar ara la situació a un extrem tal que s’impose la necessitat d’una solució política al conflicte.

Per forçar aquesta situació, Catalunya té com a mínim tres vies clares, sobre les quals ja parlen els partits polítics. La primera és la investidura d’un govern català a les hores vinents que estiga en condicions de liderar la reacció popular. Junts per Catalunya i la CUP estan d’acord en què cal retornar al punt de partida, és a dir, a la investidura del president Carles Puigdemont. Qualsevol altra decisió després de les mobilitzacions d’ahir seria molt difícil d’entendre, malgrat les dificultats legals evidents del cas. El parlament ha de ser sobirà: no ha d’acceptar cap més xantatge i ha d’investir el president. Després cal nomenar un govern d’unitat, del consens més ample possible i amb tants partits com siga possible, que dirigesca la resistència de Catalunya al Palau de la Generalitat.

També cal posar damunt la taula de manera immediata el recurs de la vaga general. De primer, per fer visible l’oposició del país no només a la detenció de Puigdemont sinó a totes les conseqüències del cop d’estat iniciat per Mariano Rajoy el 20 de setembre. Però també per demostrar de forma inequívoca a Espanya qui té la capacitat de controlar el país, com ja es va fer a l’octubre i el novembre passat. I per fer-li-ho veure clar també a la Unió Europea, actor imprescindible de la solució a la crisi ara per ara.

I, finalment, cal una mobilització permanent arreu del país els dies vinents. Cal aprofitar l’impuls i el corrent d’indignació que les detencions i els exilis han desfermat. Cal recuperar el carrer i seguir impugnant les tesis dels partidaris del 155, ara que ja s’ha posat de relleu al parlament que fins i tot alguns dels qui el van signar s’adonen que aquesta decisió, la d’intentar acabar amb la democràcia a Catalunya, pot ser l’errada final d’Espanya.

Ara és l’hora de recuperar allò que es va deixar a mig fer a l’octubre. Els polítics hi tenen un paper determinant, però nosaltres, cadascú de nosaltres i tots junts, encara més. Hem d’estar junts i units, parlament i ciutadania, en defensa del mandat democràtic de l’1 d’octubre, del 27 d’octubre i del 21 de desembre. I ho hem de fer entenent que tots som part del mateix moviment. Ara no pot ser que el parlament, ni el seu president, tornen a frenar allò que la ciutadania ha votat.

Informa:VILAWEB.CAT (25-3-2018)

PRESIDENT TORRA, NO SIGUEM INGENUS: ESPANYA MAI NO ACCEPTARÀ LA BILATERALITAT O L'AUTODETERMINACIÓ

 

Per Ramon Serra, editor

 

Els catalans som bastant ingenus. Ens pensem que els altres tenen la mateixa concepció de la vida que nosaltres i anem molt equivocats. El nostre caràcter pactista xoca sobretot quan cal parlar amb Espanya. Una i altra vegada ens estavellem contra aquest mur impermeable, petrificat amb l'esperança d'arribar a algun acord. Vana és la nostra esperança.

Aquesta candidesa ens ha costat molts disgustos, especialment en els darrers anys. Que els polítics catalans volguessin parlar de diàleg amb l'Estat es podria comprendre des d'un punt de vista tàctic, donat que és una lluita de David contra Gol·liat. Però que algú pensés de veritat que es podria arribar a acords bilaterals o aconseguir el dret de l'autodeterminació és un absurd. Més que beneïts han estat uns beneits.

El problema, doncs, en la desconeixença dels nostres enemics. Des de fa molts anys sempre he pensat que per a ser diputat del Parlament o tenir un càrrec important al Govern el primer que cal fer és haver viscut dos anys pel cap baix en qualsevol part d'Espanya que no sigui Madrid, perquè aquesta ciutat és la capital de la "burrocràcia" i no permet prendre el pols al poble espanyol. Aleshores amb tota seguretat  s'adonarien que mai dels mais no hi haurà un acord enraonat entre Catalunya i Espanya. És impossible, perquè no solament parlem dues llengües diferents sinó que tenim dues mentalitats oposades. Els qui per raons que ara no vénen al cas hem viscut a la Espanya real prou sabem quin pa que s'hi dóna.

Recordem la frase d'Unamuno que és prou vàlida avui: "Merecemos perder Cataluña. Esta cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana. Su cerebro cojonudo, tienen testículos en vez de sesos en la mollera"

Em fa l'efecte que la majoria de dirigents polítics del nostre país i també de les associacions més importants no han tastat aquesta medicina que t'immunitza contra els afalacs espanyols que, ai las, només arriben quan ens necessiten. I després sant tornem-hi amb tota mena de repressions contra Catalunya, especialment contra la llengua.

Llegeix més...

Visites Rebudes

07733892