ARA ÉS L'HORA: INVESTIDURA DE PUIGDEMONT, VAGA GENERAL I MOBILITZACIÓ PERMANENT

 

«Ara és l'hora de recuperar allò que va quedar a mig fer a l’octubre»

 

 Vicent Partal

La situació ha fet un nou tombant impressionant en molt poques hores. A les detencions i exilis de divendres i a la sessió del parlament de dissabte, els ha seguit un diumenge inesperat. La detenció del president de la Generalitat a Alemanya i l’activació de l’euroordre contra tots els consellers ha causat un impacte polític monumental i ha posat la qüestió catalana en l’epicentre de la política europea. Però molt més important és que en setanta-dues hores ha canviat la dinàmica que s’havia instal·lat dins el nostre país després del 21-D.

Amb això, tenim una nova oportunitat. Les grans mobilitzacions d’aquesta vesprada de diumenge mostren l’existència d’una part important de la societat disposada a tot. La sessió de dissabte al parlament va demostrar que l’extremisme de Llarena ha deixat tocat i dividit el bloc del 155. I les reaccions internacionals, principalment a Escòcia i Suïssa principalment, però també a Alemanya mateix, fan veure que la tensió política és al punt màxim i que Espanya no ho tindrà fàcil.

Una cosa sembla segura, però, a hores d’ara. Dimecres, algú podia pensar que el conflicte que va esclatar a l’octubre amb la proclamació de la República catalana era en procés de remissió, que podia esdevenir crònic i durar molt de temps així. Ara, però, és clar que passaran coses molt greus i importants les hores vinents. Coses que poden trencar l’esquema que Espanya volia arrencar, si és que no l’han trencat ja. A fora i a dins.

Molta cosa depèn, però, d’allò que fem els ciutadans. Gairebé tot. Sobre això, cal aplaudir la ràpida reacció de l’ANC i els CDR. Les mobilitzacions d’avui diumenge són molt rellevants, molt importants i molt impressionants. Però ara és el moment de posar el motor al màxim i portar la situació a un punt en què l’estratègia judicial espanyola siga desbordada per la política. Ells volen obligar Catalunya a passar per una via jurídica que ja s’ha vist que és una farsa. Catalunya ha de forçar ara la situació a un extrem tal que s’impose la necessitat d’una solució política al conflicte.

Per forçar aquesta situació, Catalunya té com a mínim tres vies clares, sobre les quals ja parlen els partits polítics. La primera és la investidura d’un govern català a les hores vinents que estiga en condicions de liderar la reacció popular. Junts per Catalunya i la CUP estan d’acord en què cal retornar al punt de partida, és a dir, a la investidura del president Carles Puigdemont. Qualsevol altra decisió després de les mobilitzacions d’ahir seria molt difícil d’entendre, malgrat les dificultats legals evidents del cas. El parlament ha de ser sobirà: no ha d’acceptar cap més xantatge i ha d’investir el president. Després cal nomenar un govern d’unitat, del consens més ample possible i amb tants partits com siga possible, que dirigesca la resistència de Catalunya al Palau de la Generalitat.

També cal posar damunt la taula de manera immediata el recurs de la vaga general. De primer, per fer visible l’oposició del país no només a la detenció de Puigdemont sinó a totes les conseqüències del cop d’estat iniciat per Mariano Rajoy el 20 de setembre. Però també per demostrar de forma inequívoca a Espanya qui té la capacitat de controlar el país, com ja es va fer a l’octubre i el novembre passat. I per fer-li-ho veure clar també a la Unió Europea, actor imprescindible de la solució a la crisi ara per ara.

I, finalment, cal una mobilització permanent arreu del país els dies vinents. Cal aprofitar l’impuls i el corrent d’indignació que les detencions i els exilis han desfermat. Cal recuperar el carrer i seguir impugnant les tesis dels partidaris del 155, ara que ja s’ha posat de relleu al parlament que fins i tot alguns dels qui el van signar s’adonen que aquesta decisió, la d’intentar acabar amb la democràcia a Catalunya, pot ser l’errada final d’Espanya.

Ara és l’hora de recuperar allò que es va deixar a mig fer a l’octubre. Els polítics hi tenen un paper determinant, però nosaltres, cadascú de nosaltres i tots junts, encara més. Hem d’estar junts i units, parlament i ciutadania, en defensa del mandat democràtic de l’1 d’octubre, del 27 d’octubre i del 21 de desembre. I ho hem de fer entenent que tots som part del mateix moviment. Ara no pot ser que el parlament, ni el seu president, tornen a frenar allò que la ciutadania ha votat.

Informa:VILAWEB.CAT (25-3-2018)

COM ARRUÏNAR L'INDEPENDENTISME EN TRES DIES

 

"Com arruïnar l’independentisme en tres dies "

No pertoca a cap partit interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació

 

JOAN B. CULLA

 

Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.

Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir "All Cops Are Bastards", o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.

Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí... Llegeix més...

Visites Rebudes

08647409