ARA ÉS L'HORA: INVESTIDURA DE PUIGDEMONT, VAGA GENERAL I MOBILITZACIÓ PERMANENT

 

«Ara és l'hora de recuperar allò que va quedar a mig fer a l’octubre»

 

 Vicent Partal

La situació ha fet un nou tombant impressionant en molt poques hores. A les detencions i exilis de divendres i a la sessió del parlament de dissabte, els ha seguit un diumenge inesperat. La detenció del president de la Generalitat a Alemanya i l’activació de l’euroordre contra tots els consellers ha causat un impacte polític monumental i ha posat la qüestió catalana en l’epicentre de la política europea. Però molt més important és que en setanta-dues hores ha canviat la dinàmica que s’havia instal·lat dins el nostre país després del 21-D.

Amb això, tenim una nova oportunitat. Les grans mobilitzacions d’aquesta vesprada de diumenge mostren l’existència d’una part important de la societat disposada a tot. La sessió de dissabte al parlament va demostrar que l’extremisme de Llarena ha deixat tocat i dividit el bloc del 155. I les reaccions internacionals, principalment a Escòcia i Suïssa principalment, però també a Alemanya mateix, fan veure que la tensió política és al punt màxim i que Espanya no ho tindrà fàcil.

Una cosa sembla segura, però, a hores d’ara. Dimecres, algú podia pensar que el conflicte que va esclatar a l’octubre amb la proclamació de la República catalana era en procés de remissió, que podia esdevenir crònic i durar molt de temps així. Ara, però, és clar que passaran coses molt greus i importants les hores vinents. Coses que poden trencar l’esquema que Espanya volia arrencar, si és que no l’han trencat ja. A fora i a dins.

Molta cosa depèn, però, d’allò que fem els ciutadans. Gairebé tot. Sobre això, cal aplaudir la ràpida reacció de l’ANC i els CDR. Les mobilitzacions d’avui diumenge són molt rellevants, molt importants i molt impressionants. Però ara és el moment de posar el motor al màxim i portar la situació a un punt en què l’estratègia judicial espanyola siga desbordada per la política. Ells volen obligar Catalunya a passar per una via jurídica que ja s’ha vist que és una farsa. Catalunya ha de forçar ara la situació a un extrem tal que s’impose la necessitat d’una solució política al conflicte.

Per forçar aquesta situació, Catalunya té com a mínim tres vies clares, sobre les quals ja parlen els partits polítics. La primera és la investidura d’un govern català a les hores vinents que estiga en condicions de liderar la reacció popular. Junts per Catalunya i la CUP estan d’acord en què cal retornar al punt de partida, és a dir, a la investidura del president Carles Puigdemont. Qualsevol altra decisió després de les mobilitzacions d’ahir seria molt difícil d’entendre, malgrat les dificultats legals evidents del cas. El parlament ha de ser sobirà: no ha d’acceptar cap més xantatge i ha d’investir el president. Després cal nomenar un govern d’unitat, del consens més ample possible i amb tants partits com siga possible, que dirigesca la resistència de Catalunya al Palau de la Generalitat.

També cal posar damunt la taula de manera immediata el recurs de la vaga general. De primer, per fer visible l’oposició del país no només a la detenció de Puigdemont sinó a totes les conseqüències del cop d’estat iniciat per Mariano Rajoy el 20 de setembre. Però també per demostrar de forma inequívoca a Espanya qui té la capacitat de controlar el país, com ja es va fer a l’octubre i el novembre passat. I per fer-li-ho veure clar també a la Unió Europea, actor imprescindible de la solució a la crisi ara per ara.

I, finalment, cal una mobilització permanent arreu del país els dies vinents. Cal aprofitar l’impuls i el corrent d’indignació que les detencions i els exilis han desfermat. Cal recuperar el carrer i seguir impugnant les tesis dels partidaris del 155, ara que ja s’ha posat de relleu al parlament que fins i tot alguns dels qui el van signar s’adonen que aquesta decisió, la d’intentar acabar amb la democràcia a Catalunya, pot ser l’errada final d’Espanya.

Ara és l’hora de recuperar allò que es va deixar a mig fer a l’octubre. Els polítics hi tenen un paper determinant, però nosaltres, cadascú de nosaltres i tots junts, encara més. Hem d’estar junts i units, parlament i ciutadania, en defensa del mandat democràtic de l’1 d’octubre, del 27 d’octubre i del 21 de desembre. I ho hem de fer entenent que tots som part del mateix moviment. Ara no pot ser que el parlament, ni el seu president, tornen a frenar allò que la ciutadania ha votat.

Informa:VILAWEB.CAT (25-3-2018)

FELIPE VI, DE LA PROTESTA AL BUIT A BARCELONA

 

"Felip VI, de la protesta al buit "

 

José Antich

 

De totes les imatges que s'han pogut veure aquest divendres de l'acte institucional d'homenatge a les víctimes de l'atemptat del passat 17 d'agost cap, absolutament cap, era tan descarnadament cruel com la vista aèria de la plaça Catalunya de Barcelona. Un espai enorme, d'uns 30.000 metres quadrats, blindat per la policia i ocupat només en una part per l'acte sense encant organitzat per l'Ajuntament de Barcelona on es trobaven el Rei, les autoritats, la classe política, els familiars i un nombrós grup de defensors de la monarquia i de la unitat d'Espanya. Molt pobre en el seu conjunt per a la tragèdia que va ser l'atemptat en què van morir 16 persones, però explicable, lamentablement, per la basta manipulació que la Casa Reial i el govern espanyol han tractat de fer de l'acte.

Es va impedir l'accés a l'independentisme per evitar escenes de protesta i incomoditats de les autoritats espanyoles i l'unionisme es va quedar a casa. O se'n va anar a la platja. El govern espanyol volia evitar la xiulada a Felip VI de l'any passat, que va donar la volta al món i que va mostrar el disgust de la societat catalana amb la monarquia espanyola. L'ANC, Òmnium i els partits independentistes havien fet crides explícites per desmobilitzar els seus simpatitzants davant del model d'acte escollit i la presència reial. I la sempre disciplinada base de l'independentisme català va seguir les seves consignes. No hi va haver xiulades, cert. I només uns centenars de membres dels CDR en silenci i amb pancartes van participar en una marxa silenciosa per la Rambla de Barcelona.

No hi va haver protestes irades com en altres ocasions. Hi va haver una cosa pitjor i que acaba ressonant més que una protesta: el buit. Una plaça Catalunya que hagués pogut ser atapeïda de simpatitzants unionistes presentava enormes llacunes. En tot cas, centenars de persones amb banderes espanyoles. I en un balcó, molt a prop d'on estava instal·lada la comitiva oficial, una gran pancarta amb Felip VI de cap per avall i el següent text en anglès: "El rei d'Espanya no és benvingut als Països Catalans." Una pancarta penjada la nit abans i que els mossos, pel que sembla, primer van rebre ordres de retirar-la i després de no tocar-la. La delegació del govern espanyol ja ha expressat el seu malestar.

Dos breus apunts més. Per què la Casa Reial no va voler realitzar l'ofrena floral a la Rambla al costat de les autoritats catalanes i perquè no es notés tant la seva absència tampoc no hi va anar el president espanyol? Per què les autoritats espanyoles no van ser capaces d'aguantar la mirada a Laura Masvidal, la dona del conseller Quim Forn, quan el president Torra la va col·locar al seu costat a la fila d'autoritats i els la presentava? Felip VI, fugisser, va haver d'escoltar de Masvidal que no era ella sinó el seu marit qui havia de ser allà i el president del CGPJ i president del Suprem, Carlos Lesmes, va girar literalment la cara.

I un corol·lari. La important presència d'independentistes en una tarda climatològicament infernal a Lledoners en homenatge a Quim Forn demostra que la ciutadania no oblida i és agraïda a tot i el molt bé que es va fer aquell 17-A. No cal donar-li més voltes però sí que cal recordar que aquell dia, just aquell dia, van començar moltes coses. I van caure moltes caretes.

Informa:ELNACIONAL.CAT (18-8-2018)

Visites Rebudes

08020525