PUIGDEMONT, PRESIDENT PER DIGNITAT: NO VOLEM UN GOVERN TITELLA COM EL DE VICHY

 

D'ENTRADA, PUIGDEMONT PRESIDENT PER DIGNITAT: NO VOLEM UN GOVERN COL·LABORACIONISTA COM EL DE VICHY EN TEMPS DELS NAZIS

I" Catalunya només ens té als catalans per defensar les seves causes " (Francesc Macià)

Per Ramon Serra, editor

Les coses van molt de pressa; massa. Pràcticament no hi ha temps per a l'anàlisi perquè tot varia en un tres o no res. Alguns lectors em demanen per què no escric ara tan sovint, ara que l'olla bull. Doncs, justament per això: no hi ha temps gairebé per a res i amb prou feines em veig capaç de garbellar les notícies més importants del dia. Ho deixo a mans de gent més experta, sobretot en temes jurídics. Al final aprendrem de lleis, sobretot de com les tergiversa la justícia espanyola. Que no ens mamem el dit i no bevem a galet.

Dir que els pròxims dies seran decisius sembla una veritat evident, tot i que són tants els esdeveniments importants que han passat d'un temps ençà que correm el risc de considerar com a normals situacions anormals. Hem d'esperar amb atenciò què passarà amb l'extradició o no del president Puigdemont. Potser pot anar per llarg, però el primer i important tast el tindrem els pròxims dies. Per tant, fora bo esperar només una mica per veure quin rumb ha de prendre la política catalana.

Em sembla que donades les circumstàncies no seria pas sobrer demanar als actius i valents Comitès de Defensa de la República que aturessin només per uns dies els talls de les carreteres per evitar que al tribunal alemany que ha de jutjar el cas Puigdemont li arribin notícies sobre la " violència " del procés. Ja sé que el meu prec no servirà de gran cosa, però com deia Joan Tarda', " perdoneu-me, però algú ho havia de dir..."

El nostre problema poc a poc va ocupant espai internacional. Pendents d'Alemanya veiem com les autoritats judicials de Bèlgica, Suïssa i Escòcia no sembla pas que actuïn al dictat del jutge Llarena. També la nostra causa cada dia té més adeptes com ho demostra la carta enviada al diari francès "Le Monde " per prestigiosos intel·lectuals euroepus demanant la llibertat de Puigdemont. I ara fins i tot el Parlament de Portugal refusa la violència de l'Estat contra l'independentisme. Tot es va pastant a foc lent seguint el seu ritme. Qualsevol acord final entre Catalunya i la metròpoli durà amb tota seguretat l'aval internacional. Poc a poc i bona lletra.

Mentrestant, el problema més espinós ara mateix és de caràcter intern: la investidura del president de la Generalitat. Fins ara quan l'independentisme ha tocat gairebé fons Espanya sempre ens ha ajudat amb les seves bogeries. Espanya no ens falla mai. Per tant, hauríem d'aproftar aquesta energia per posar l'Estat escac i mat. Intentaré explicar-me. El rovell de l'ou de les nostres discussions és: cal investir Puigdemont, malgrat la prohibició de l' Estat?,cal investir un candidat que no tingui causes judicials pendents? Aquesta és la pregunta del milió i que no té una resposta fàcil. Més aviat sembla que són evidents els seus pros i contres. Això ens hauria de fer-nos humils i no titllar de traïdors els que no opinen com nosaltres. Al capdavall, cal suposar que tots els independentistes juguem en el mateix equip i que tenim diferents punts de vista a l'hora d'encertar la tàctica per vèncer Espanya, un amic poderós. Com que no podem jugar a l'atac a la babalà hem de preguntar-nos si és millor jugar a la defensiva o al contraatac . Jugar a la defensiva vol dir investir un candidat "autoritzat" per Espanya i jugar al contraatac vol dir fer-ho per Puigdemont. M'oblido de jugara l'atac, és a dir, proclamar la independència gairebé ara mateix.

Sembla evident que necessitem al més aviat possible un Govern efectiu. Però que ningú no oblidi que d'una forma o d'una l'altra el 155 no marxarà mai. Ho tenen tot al seu favor i sobretot la caixa dels diners. Sabem que hi ha grans discussions per veure si aquest nou Govern l'ha d'encapçalar Puigdemont, malgrat la prohibició dels tribunals espanyols i que no podrà ser-ho en cap cas amb la seva presència. Altres s'inclinen per buscar nous candidats --a hores d'ara no se sap quins-- per tal de ser pràctics i no perdre més el temps. Consideren amb raó que ja seria hora de tenir un nou Govern.

Són dos punts totalment lícits i lògics. Amb tot, ara mateix m'inclino per investir Puigdemont, l'únic candidat que tindria majoria absoluta amb els vots de la CUP, tot i no comptar amb els vots de Comín i del propi Puigdemont per raons òbvies. D'aquesta manera es compliria el mandat de l'1-O i el de les eleccions del 21-D i no deixaríem, en principi, que siguin els jutges o Rajoy qui imposin la seva voluntat per damunt dels vots.

D'altra banda, l'elecció d'un president vàlid per a Espanya tampoc no es presenta fàcil perquè no comptaria amb els vots de la CUP i no tindria majoria absoluta.O sigui que encara és més difícil investir un candidat que no sigui Puigdemont. Podria ser un Govern submís a Madrid, gairebé com el que tenia França amb el de Vichy en temps dels nazis. I això si hagués un acord aobre el candidat. En aquests moment és una utopia. A vegades voler ser tan pràctic és la fòrmula més inútil.

Sembla, doncs, que la candidatura de Puigdemont és la més factible pel que fa al nombre de vots de forma més immediata i la més digna d'acord amb els desitjos de la majoria del poble català. Tot amb tot, no se m'escapen els problemes que pot tenir la Mesa, el president del Parlament i els parlamentaris que hi votessin a favor. La justícia espanyola seria impecable sobre ells. Hem de tenir més màrtirs?,hem de veure com molta més gent se'n va a la presó? La CUP s'ha ofert per formar part de la Mesa. Una bona actittud. Però potser aquí caldria dir allò de que com més serem...més rebrem.

Aribats a aquest punt, la solució més fàcil per matemàtiques dels vots i per dignitat és investir Puigdemont. Els polítics sí que ara tenen la clau i potser la presó. Els comprenc perfectament. Jo mateix no voldria pas anar a la presó. Ningú ha de fer més del que pot. Tot amb tot, els polítics han d'afrontar les circumstàcies amb valentia. És el seu ofici. I si no es veuen amb cor han de deixar pas a d'altres. No s'hi valen mitges tintes. Cal gent valenta i segurament heroica,sí, en aquest cas tan excepcional Tots els independentistes estem d'acord amb Puigdemont. Endavant les atxes! En canvi fora d'ell no hi ha cap consens i al final podríem anar a unes noves i perilloses eleccions.La gent es cansarà d'aquestes llargues picabaralles.

No sé com acabarà tot això. Potser no es podrà investir Puigdemont, però que sigui després d'haver-ho intentat i d'haver demostrat a tot el món la nostra impotència per la repressió espanyola. Renunciar-hi ara mateix sense resistència em semblaria no diria una covardia sinó una imprudència.

Per favor, senyors polítics no jugueu a la puta i a la Ramoneta. Que quedin al Parlament només els independentistes que se la juguin per Puigdemont. Ningú no sap quin seria el pròxim pas. Però si al final hi ha un president pràcticament imposat per l'Estat que no ho sigui d'entrada per la vostra submissió o per un sentit pràctic mal entès. Pit i collons o plegueu sense complexos de culpabilitat.

(31-3-2018)

 

PRESIDENT TORRA, NO SIGUEM INGENUS: ESPANYA MAI NO ACCEPTARÀ LA BILATERALITAT O L'AUTODETERMINACIÓ

 

Per Ramon Serra, editor

 

Els catalans som bastant ingenus. Ens pensem que els altres tenen la mateixa concepció de la vida que nosaltres i anem molt equivocats. El nostre caràcter pactista xoca sobretot quan cal parlar amb Espanya. Una i altra vegada ens estavellem contra aquest mur impermeable, petrificat amb l'esperança d'arribar a algun acord. Vana és la nostra esperança.

Aquesta candidesa ens ha costat molts disgustos, especialment en els darrers anys. Que els polítics catalans volguessin parlar de diàleg amb l'Estat es podria comprendre des d'un punt de vista tàctic, donat que és una lluita de David contra Gol·liat. Però que algú pensés de veritat que es podria arribar a acords bilaterals o aconseguir el dret de l'autodeterminació és un absurd. Més que beneïts han estat uns beneits.

El problema, doncs, en la desconeixença dels nostres enemics. Des de fa molts anys sempre he pensat que per a ser diputat del Parlament o tenir un càrrec important al Govern el primer que cal fer és haver viscut dos anys pel cap baix en qualsevol part d'Espanya que no sigui Madrid, perquè aquesta ciutat és la capital de la "burrocràcia" i no permet prendre el pols al poble espanyol. Aleshores amb tota seguretat  s'adonarien que mai dels mais no hi haurà un acord enraonat entre Catalunya i Espanya. És impossible, perquè no solament parlem dues llengües diferents sinó que tenim dues mentalitats oposades. Els qui per raons que ara no vénen al cas hem viscut a la Espanya real prou sabem quin pa que s'hi dóna.

Recordem la frase d'Unamuno que és prou vàlida avui: "Merecemos perder Cataluña. Esta cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana. Su cerebro cojonudo, tienen testículos en vez de sesos en la mollera"

Em fa l'efecte que la majoria de dirigents polítics del nostre país i també de les associacions més importants no han tastat aquesta medicina que t'immunitza contra els afalacs espanyols que, ai las, només arriben quan ens necessiten. I després sant tornem-hi amb tota mena de repressions contra Catalunya, especialment contra la llengua.

Llegeix més...

Visites Rebudes

07733889