PUIGDEMONT, PRESIDENT PER DIGNITAT: NO VOLEM UN GOVERN TITELLA COM EL DE VICHY

 

D'ENTRADA, PUIGDEMONT PRESIDENT PER DIGNITAT: NO VOLEM UN GOVERN COL·LABORACIONISTA COM EL DE VICHY EN TEMPS DELS NAZIS

I" Catalunya només ens té als catalans per defensar les seves causes " (Francesc Macià)

Per Ramon Serra, editor

Les coses van molt de pressa; massa. Pràcticament no hi ha temps per a l'anàlisi perquè tot varia en un tres o no res. Alguns lectors em demanen per què no escric ara tan sovint, ara que l'olla bull. Doncs, justament per això: no hi ha temps gairebé per a res i amb prou feines em veig capaç de garbellar les notícies més importants del dia. Ho deixo a mans de gent més experta, sobretot en temes jurídics. Al final aprendrem de lleis, sobretot de com les tergiversa la justícia espanyola. Que no ens mamem el dit i no bevem a galet.

Dir que els pròxims dies seran decisius sembla una veritat evident, tot i que són tants els esdeveniments importants que han passat d'un temps ençà que correm el risc de considerar com a normals situacions anormals. Hem d'esperar amb atenciò què passarà amb l'extradició o no del president Puigdemont. Potser pot anar per llarg, però el primer i important tast el tindrem els pròxims dies. Per tant, fora bo esperar només una mica per veure quin rumb ha de prendre la política catalana.

Em sembla que donades les circumstàncies no seria pas sobrer demanar als actius i valents Comitès de Defensa de la República que aturessin només per uns dies els talls de les carreteres per evitar que al tribunal alemany que ha de jutjar el cas Puigdemont li arribin notícies sobre la " violència " del procés. Ja sé que el meu prec no servirà de gran cosa, però com deia Joan Tarda', " perdoneu-me, però algú ho havia de dir..."

El nostre problema poc a poc va ocupant espai internacional. Pendents d'Alemanya veiem com les autoritats judicials de Bèlgica, Suïssa i Escòcia no sembla pas que actuïn al dictat del jutge Llarena. També la nostra causa cada dia té més adeptes com ho demostra la carta enviada al diari francès "Le Monde " per prestigiosos intel·lectuals euroepus demanant la llibertat de Puigdemont. I ara fins i tot el Parlament de Portugal refusa la violència de l'Estat contra l'independentisme. Tot es va pastant a foc lent seguint el seu ritme. Qualsevol acord final entre Catalunya i la metròpoli durà amb tota seguretat l'aval internacional. Poc a poc i bona lletra.

Mentrestant, el problema més espinós ara mateix és de caràcter intern: la investidura del president de la Generalitat. Fins ara quan l'independentisme ha tocat gairebé fons Espanya sempre ens ha ajudat amb les seves bogeries. Espanya no ens falla mai. Per tant, hauríem d'aproftar aquesta energia per posar l'Estat escac i mat. Intentaré explicar-me. El rovell de l'ou de les nostres discussions és: cal investir Puigdemont, malgrat la prohibició de l' Estat?,cal investir un candidat que no tingui causes judicials pendents? Aquesta és la pregunta del milió i que no té una resposta fàcil. Més aviat sembla que són evidents els seus pros i contres. Això ens hauria de fer-nos humils i no titllar de traïdors els que no opinen com nosaltres. Al capdavall, cal suposar que tots els independentistes juguem en el mateix equip i que tenim diferents punts de vista a l'hora d'encertar la tàctica per vèncer Espanya, un amic poderós. Com que no podem jugar a l'atac a la babalà hem de preguntar-nos si és millor jugar a la defensiva o al contraatac . Jugar a la defensiva vol dir investir un candidat "autoritzat" per Espanya i jugar al contraatac vol dir fer-ho per Puigdemont. M'oblido de jugara l'atac, és a dir, proclamar la independència gairebé ara mateix.

Sembla evident que necessitem al més aviat possible un Govern efectiu. Però que ningú no oblidi que d'una forma o d'una l'altra el 155 no marxarà mai. Ho tenen tot al seu favor i sobretot la caixa dels diners. Sabem que hi ha grans discussions per veure si aquest nou Govern l'ha d'encapçalar Puigdemont, malgrat la prohibició dels tribunals espanyols i que no podrà ser-ho en cap cas amb la seva presència. Altres s'inclinen per buscar nous candidats --a hores d'ara no se sap quins-- per tal de ser pràctics i no perdre més el temps. Consideren amb raó que ja seria hora de tenir un nou Govern.

Són dos punts totalment lícits i lògics. Amb tot, ara mateix m'inclino per investir Puigdemont, l'únic candidat que tindria majoria absoluta amb els vots de la CUP, tot i no comptar amb els vots de Comín i del propi Puigdemont per raons òbvies. D'aquesta manera es compliria el mandat de l'1-O i el de les eleccions del 21-D i no deixaríem, en principi, que siguin els jutges o Rajoy qui imposin la seva voluntat per damunt dels vots.

D'altra banda, l'elecció d'un president vàlid per a Espanya tampoc no es presenta fàcil perquè no comptaria amb els vots de la CUP i no tindria majoria absoluta.O sigui que encara és més difícil investir un candidat que no sigui Puigdemont. Podria ser un Govern submís a Madrid, gairebé com el que tenia França amb el de Vichy en temps dels nazis. I això si hagués un acord aobre el candidat. En aquests moment és una utopia. A vegades voler ser tan pràctic és la fòrmula més inútil.

Sembla, doncs, que la candidatura de Puigdemont és la més factible pel que fa al nombre de vots de forma més immediata i la més digna d'acord amb els desitjos de la majoria del poble català. Tot amb tot, no se m'escapen els problemes que pot tenir la Mesa, el president del Parlament i els parlamentaris que hi votessin a favor. La justícia espanyola seria impecable sobre ells. Hem de tenir més màrtirs?,hem de veure com molta més gent se'n va a la presó? La CUP s'ha ofert per formar part de la Mesa. Una bona actittud. Però potser aquí caldria dir allò de que com més serem...més rebrem.

Aribats a aquest punt, la solució més fàcil per matemàtiques dels vots i per dignitat és investir Puigdemont. Els polítics sí que ara tenen la clau i potser la presó. Els comprenc perfectament. Jo mateix no voldria pas anar a la presó. Ningú ha de fer més del que pot. Tot amb tot, els polítics han d'afrontar les circumstàcies amb valentia. És el seu ofici. I si no es veuen amb cor han de deixar pas a d'altres. No s'hi valen mitges tintes. Cal gent valenta i segurament heroica,sí, en aquest cas tan excepcional Tots els independentistes estem d'acord amb Puigdemont. Endavant les atxes! En canvi fora d'ell no hi ha cap consens i al final podríem anar a unes noves i perilloses eleccions.La gent es cansarà d'aquestes llargues picabaralles.

No sé com acabarà tot això. Potser no es podrà investir Puigdemont, però que sigui després d'haver-ho intentat i d'haver demostrat a tot el món la nostra impotència per la repressió espanyola. Renunciar-hi ara mateix sense resistència em semblaria no diria una covardia sinó una imprudència.

Per favor, senyors polítics no jugueu a la puta i a la Ramoneta. Que quedin al Parlament només els independentistes que se la juguin per Puigdemont. Ningú no sap quin seria el pròxim pas. Però si al final hi ha un president pràcticament imposat per l'Estat que no ho sigui d'entrada per la vostra submissió o per un sentit pràctic mal entès. Pit i collons o plegueu sense complexos de culpabilitat.

(31-3-2018)

 

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08317805