QUI SÓN ELS CDR I QUÈ PRETENEN

 

Raons per la República



Imagina’t un dia que tu, jo i el teu veí, i també el del quart, el forner i el conductor d’autobús, i aquell a qui cada matí veus creuar el semàfor a la mateixa hora però no saps qui és ni on va, i el mecànic i el tècnic de l’ascensor i també el del bar i la filla del teu amic que feia temps que no veies i la doctora del CAP, i el del caixer del supermercat i la floristeria i més, molts més, us reuniu un dia per dir PROU! ESTEM FARTS! No volem formar part d’aquesta corrupció, d’aquesta enganyifa, d’aquest rebuig i odi envers els catalans, d’aquesta farsa, d’aquestes mentides. I decidim desobeir a l’Estat Espanyol de forma pacífica: amb actes de resistència no-violenta. I parlem de com, del perquè i quan.

Aquest moviment cívic, transversal, voluntari, sense sentit de pertinença a cap partit polític, està format per ciutadans, treballadors normals, veïns de totes les edats i condicions, que pretenen construir la República des d'un punt de vista social, des de baix, de la base, de la gent del carrer. Amb el punt de mira dels valors republicans: la implementació de la democràcia en tota la seva extensió, és a dir, la participació ciutadana en les decisions de govern de la manera més directa possible.

En un primer moment es van autoanomenar Comitès en Defensa del Referèndum (CDR) i es van formar arran dels molts impediments de l’Estat per a la seva celebració. Van custodiar les urnes i les paperetes, es van encarregar de mantenir les escoles obertes durant tot el cap de setmana organitzant activitats cíviques per a tots els veïns, es van encarregar de la resistència pacífica durant la matinada de l’1 d’octubre i fins la fi de les votacions, van protegir el dret a vot inclòs davant els moments de les càrregues policials.

Un cop es van donar a conèixer, després de l'1 d’octubre, van canviar la R de Referèndum pel de República i van ajudar a difondre el missatge republicà per a les eleccions del 21 de desembre. A més a més, van col·laborar en el recompte paral·lel per assegurar la transparència d’unes eleccions en les quals, recordem-ho, alguns dirigents republicans estaven empresonats i altres a l’exili.

Per a tots aquells que no els coneixen o no formen part dels CDR és molt fàcil sentir-se molest per les accions que afecten a la resta de la població. Ja hi són una altra vegada! Per què tallen carreteres? Per què organitzen marxes lentes? Per què organitzen manifestacions? Totes les seves accions són sempre pacífiques, recordem-ho també, i per molt que facin la guitza no es poden criminalitzar de violentes. Algunes incloses són directament avantatjoses pels ciutadans, com l’aixecament de barreres dels peatges durant la Setmana Santa, fet que ha provocat una queixa immediata d’Abertis.

 

Tot i això, els CDR treballen la gran part del seu temps en tasques que no són tan visibles ni palpables:

 

Organització de xerrades per ampliar la base, exposant
Les avantatges de la República
L’economia sostenible
L’educació
Col·locació de llaços grocs a les carreteres i ciutats
Col·locació de cartells i pancartes, repartiment de fulletons informatius recordant als presos polítics i les mentides dels mitjans de comunicació, de la policia, dels partits polítics i del govern d’Espanya
Gestió d’una presó simbòlica que es desplaça per tota Catalunya. Durant una setmana aquesta presó s’instal·la a la plaça centra del poble i voluntaris l’ocupen fent torns amb l’objectiu de sensibilitzar als ciutadans. La cel·la és una rèplica de les cel·les reals on es troben els presos i preses polítiques
Coordinació amb altres institucions tals com ANC, Òmnium Cultural, plataformes de defensa de drets socials, estudiants, grups feministes, immigrants, organitzacions anti-homofòbia, contra les pujades del transport públic, suport a diferents encausats; “27 i més”, rapers, tuiters, periodistes, titiriters, etc...
Enllaç amb ajuntaments
Organització de concerts i passis de documentals que difonen els valors de la República i els drets civils
Realització de tallers i cursos de resistència pacífica, antirepresius, seguretat informàtica, economia sostenible, etc...
Altres activitats veïnals que persegueixen la cohesió social a les places i carrers

Aquestes iniciatives són orgàniques, neixen de l'espontaneïtat i de la gent del carrer i estan adaptades a les necessitats de cada territori.

Tampoc té massa sentit parlar dels CDR com a entitats, perquè en realitat es tracta d’un conjunt de ciutadans que es reuneixen de manera voluntària i, de fet, qualsevol pot assistir a les seves assemblees obertes. Tampoc tenen representants. Els CDR som tots i alhora ningú. Els CDR es troben a cada cantonada i alhora enlloc. Els CDR són poble, són dignitat.

Cada grup de CDR s’autorganitza i és independent de la resta, tot i que en esporàdiques ocasions es coordinen entre ells per a tenir major repercussió al territori. A les grans ciutats normalment s’estructuren per barris i després s’agrupen per comarques o zones. També existeix un CDR a nivell nacional, però l’autonomia de cada grup es respecta. Fins i tot existeixen CDR internacionals: Alemanya, França, Bèlgica, Boston, etc... que ajuden, no tan sols a internacionalitzar les reivindicacions catalanes sinó que també van ajudar amb el gairebé impossible vot exterior a les darreres eleccions.

Fa uns dies que els polítics espanyols i la fiscalia, orquestrats amb alguns mitjans de comunicació, han començat a parlar dels CDR com a violents i els han volgut identificar com a Kale borroka (baralles al carrer). Mitjançant imatges falses, mentides i exageracions persegueixen crear una farsa i premeditat fil d'opinió. Aquest paral·lelisme amb el conflicte basc té un interès clarament polític per a criminalitzar els CDR. Després d’escapçar als partits polítics republicans i a les organitzacions pro-republicanes ANC i Òmnium el govern espanyol té interès en crear mediàticament una opinió pública per a justificar la persecució judicial i introduir el concepte de tumult i violència i, protegir així, la fal·làcia de rebel·lió que mantenen els autos del jutge Llarena.

Malgrat això, aquesta post-veritat oblida que els catalans hem estat capaços d’organitzar manifestacions massives de milions de persones totalment pacífiques des del 2011. La via catalana va ocupar 400 km de carretera de manera pacífica. Vam organitzar un referèndum pacífic. Va ser tant pacífic que vam aguantar agressions físiques severes i desproporcionades i greuges sense dir ni piu. Els que van votar “no”, també van rebre. Els que no van anar a votar també ho van veure. Tot el món ho ha vist. I està gravat a les retines i a la memòria de milions de persones. I no es pot esborrar.

És de tots sabut també el costum d’infiltrar policies a les manifestacions. Aquests policies es dediquen a incendiar els ànims de la resta de manifestants pacífics, llençant objectes, cremant contenidors i atacant directament el cordó policial amb l’objectiu que els manifestants més impulsius se sumin a la violència i així poder detenir-los. Tot i així, gràcies a les xarxes socials i als dispositius mòbils, avui en dia aquests “talps” són fàcilment de desemmascarar. Mitjançant Twitter i Facebook circulen vídeos on es veu clarament qui són i com són aïllats per la resta de manifestants.

Els CDR són el veritable motor de la República, que aglutina l’afany de la gent del carrer de voler viure en pau en un país amb separació de poders, amb ajuts socials, amb pensions dignes i assegurades, amb control i càstig dels corruptes... en definitiva, en un país democràtic.

Tal com diu Elpidio José Silva: “Anti-sistema no són els CDR’s, sinó aquells que des de dins de les institucions ens han arruïnat, espoliat i desnonat. Maquillen la democràcia per a subornar-la aferrant-la al règim més corrupte d’Europa”

https://twitter.com/elpidiojsilva/status/979755785201836041

 

PRESIDENT TORRA, NO SIGUEM INGENUS: ESPANYA MAI NO ACCEPTARÀ LA BILATERALITAT O L'AUTODETERMINACIÓ

 

Per Ramon Serra, editor

 

Els catalans som bastant ingenus. Ens pensem que els altres tenen la mateixa concepció de la vida que nosaltres i anem molt equivocats. El nostre caràcter pactista xoca sobretot quan cal parlar amb Espanya. Una i altra vegada ens estavellem contra aquest mur impermeable, petrificat amb l'esperança d'arribar a algun acord. Vana és la nostra esperança.

Aquesta candidesa ens ha costat molts disgustos, especialment en els darrers anys. Que els polítics catalans volguessin parlar de diàleg amb l'Estat es podria comprendre des d'un punt de vista tàctic, donat que és una lluita de David contra Gol·liat. Però que algú pensés de veritat que es podria arribar a acords bilaterals o aconseguir el dret de l'autodeterminació és un absurd. Més que beneïts han estat uns beneits.

El problema, doncs, en la desconeixença dels nostres enemics. Des de fa molts anys sempre he pensat que per a ser diputat del Parlament o tenir un càrrec important al Govern el primer que cal fer és haver viscut dos anys pel cap baix en qualsevol part d'Espanya que no sigui Madrid, perquè aquesta ciutat és la capital de la "burrocràcia" i no permet prendre el pols al poble espanyol. Aleshores amb tota seguretat  s'adonarien que mai dels mais no hi haurà un acord enraonat entre Catalunya i Espanya. És impossible, perquè no solament parlem dues llengües diferents sinó que tenim dues mentalitats oposades. Els qui per raons que ara no vénen al cas hem viscut a la Espanya real prou sabem quin pa que s'hi dóna.

Recordem la frase d'Unamuno que és prou vàlida avui: "Merecemos perder Cataluña. Esta cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana. Su cerebro cojonudo, tienen testículos en vez de sesos en la mollera"

Em fa l'efecte que la majoria de dirigents polítics del nostre país i també de les associacions més importants no han tastat aquesta medicina que t'immunitza contra els afalacs espanyols que, ai las, només arriben quan ens necessiten. I després sant tornem-hi amb tota mena de repressions contra Catalunya, especialment contra la llengua.

Llegeix més...

Visites Rebudes

07733957