QUI SÓN ELS CDR I QUÈ PRETENEN

 

Raons per la República



Imagina’t un dia que tu, jo i el teu veí, i també el del quart, el forner i el conductor d’autobús, i aquell a qui cada matí veus creuar el semàfor a la mateixa hora però no saps qui és ni on va, i el mecànic i el tècnic de l’ascensor i també el del bar i la filla del teu amic que feia temps que no veies i la doctora del CAP, i el del caixer del supermercat i la floristeria i més, molts més, us reuniu un dia per dir PROU! ESTEM FARTS! No volem formar part d’aquesta corrupció, d’aquesta enganyifa, d’aquest rebuig i odi envers els catalans, d’aquesta farsa, d’aquestes mentides. I decidim desobeir a l’Estat Espanyol de forma pacífica: amb actes de resistència no-violenta. I parlem de com, del perquè i quan.

Aquest moviment cívic, transversal, voluntari, sense sentit de pertinença a cap partit polític, està format per ciutadans, treballadors normals, veïns de totes les edats i condicions, que pretenen construir la República des d'un punt de vista social, des de baix, de la base, de la gent del carrer. Amb el punt de mira dels valors republicans: la implementació de la democràcia en tota la seva extensió, és a dir, la participació ciutadana en les decisions de govern de la manera més directa possible.

En un primer moment es van autoanomenar Comitès en Defensa del Referèndum (CDR) i es van formar arran dels molts impediments de l’Estat per a la seva celebració. Van custodiar les urnes i les paperetes, es van encarregar de mantenir les escoles obertes durant tot el cap de setmana organitzant activitats cíviques per a tots els veïns, es van encarregar de la resistència pacífica durant la matinada de l’1 d’octubre i fins la fi de les votacions, van protegir el dret a vot inclòs davant els moments de les càrregues policials.

Un cop es van donar a conèixer, després de l'1 d’octubre, van canviar la R de Referèndum pel de República i van ajudar a difondre el missatge republicà per a les eleccions del 21 de desembre. A més a més, van col·laborar en el recompte paral·lel per assegurar la transparència d’unes eleccions en les quals, recordem-ho, alguns dirigents republicans estaven empresonats i altres a l’exili.

Per a tots aquells que no els coneixen o no formen part dels CDR és molt fàcil sentir-se molest per les accions que afecten a la resta de la població. Ja hi són una altra vegada! Per què tallen carreteres? Per què organitzen marxes lentes? Per què organitzen manifestacions? Totes les seves accions són sempre pacífiques, recordem-ho també, i per molt que facin la guitza no es poden criminalitzar de violentes. Algunes incloses són directament avantatjoses pels ciutadans, com l’aixecament de barreres dels peatges durant la Setmana Santa, fet que ha provocat una queixa immediata d’Abertis.

 

Tot i això, els CDR treballen la gran part del seu temps en tasques que no són tan visibles ni palpables:

 

Organització de xerrades per ampliar la base, exposant
Les avantatges de la República
L’economia sostenible
L’educació
Col·locació de llaços grocs a les carreteres i ciutats
Col·locació de cartells i pancartes, repartiment de fulletons informatius recordant als presos polítics i les mentides dels mitjans de comunicació, de la policia, dels partits polítics i del govern d’Espanya
Gestió d’una presó simbòlica que es desplaça per tota Catalunya. Durant una setmana aquesta presó s’instal·la a la plaça centra del poble i voluntaris l’ocupen fent torns amb l’objectiu de sensibilitzar als ciutadans. La cel·la és una rèplica de les cel·les reals on es troben els presos i preses polítiques
Coordinació amb altres institucions tals com ANC, Òmnium Cultural, plataformes de defensa de drets socials, estudiants, grups feministes, immigrants, organitzacions anti-homofòbia, contra les pujades del transport públic, suport a diferents encausats; “27 i més”, rapers, tuiters, periodistes, titiriters, etc...
Enllaç amb ajuntaments
Organització de concerts i passis de documentals que difonen els valors de la República i els drets civils
Realització de tallers i cursos de resistència pacífica, antirepresius, seguretat informàtica, economia sostenible, etc...
Altres activitats veïnals que persegueixen la cohesió social a les places i carrers

Aquestes iniciatives són orgàniques, neixen de l'espontaneïtat i de la gent del carrer i estan adaptades a les necessitats de cada territori.

Tampoc té massa sentit parlar dels CDR com a entitats, perquè en realitat es tracta d’un conjunt de ciutadans que es reuneixen de manera voluntària i, de fet, qualsevol pot assistir a les seves assemblees obertes. Tampoc tenen representants. Els CDR som tots i alhora ningú. Els CDR es troben a cada cantonada i alhora enlloc. Els CDR són poble, són dignitat.

Cada grup de CDR s’autorganitza i és independent de la resta, tot i que en esporàdiques ocasions es coordinen entre ells per a tenir major repercussió al territori. A les grans ciutats normalment s’estructuren per barris i després s’agrupen per comarques o zones. També existeix un CDR a nivell nacional, però l’autonomia de cada grup es respecta. Fins i tot existeixen CDR internacionals: Alemanya, França, Bèlgica, Boston, etc... que ajuden, no tan sols a internacionalitzar les reivindicacions catalanes sinó que també van ajudar amb el gairebé impossible vot exterior a les darreres eleccions.

Fa uns dies que els polítics espanyols i la fiscalia, orquestrats amb alguns mitjans de comunicació, han començat a parlar dels CDR com a violents i els han volgut identificar com a Kale borroka (baralles al carrer). Mitjançant imatges falses, mentides i exageracions persegueixen crear una farsa i premeditat fil d'opinió. Aquest paral·lelisme amb el conflicte basc té un interès clarament polític per a criminalitzar els CDR. Després d’escapçar als partits polítics republicans i a les organitzacions pro-republicanes ANC i Òmnium el govern espanyol té interès en crear mediàticament una opinió pública per a justificar la persecució judicial i introduir el concepte de tumult i violència i, protegir així, la fal·làcia de rebel·lió que mantenen els autos del jutge Llarena.

Malgrat això, aquesta post-veritat oblida que els catalans hem estat capaços d’organitzar manifestacions massives de milions de persones totalment pacífiques des del 2011. La via catalana va ocupar 400 km de carretera de manera pacífica. Vam organitzar un referèndum pacífic. Va ser tant pacífic que vam aguantar agressions físiques severes i desproporcionades i greuges sense dir ni piu. Els que van votar “no”, també van rebre. Els que no van anar a votar també ho van veure. Tot el món ho ha vist. I està gravat a les retines i a la memòria de milions de persones. I no es pot esborrar.

És de tots sabut també el costum d’infiltrar policies a les manifestacions. Aquests policies es dediquen a incendiar els ànims de la resta de manifestants pacífics, llençant objectes, cremant contenidors i atacant directament el cordó policial amb l’objectiu que els manifestants més impulsius se sumin a la violència i així poder detenir-los. Tot i així, gràcies a les xarxes socials i als dispositius mòbils, avui en dia aquests “talps” són fàcilment de desemmascarar. Mitjançant Twitter i Facebook circulen vídeos on es veu clarament qui són i com són aïllats per la resta de manifestants.

Els CDR són el veritable motor de la República, que aglutina l’afany de la gent del carrer de voler viure en pau en un país amb separació de poders, amb ajuts socials, amb pensions dignes i assegurades, amb control i càstig dels corruptes... en definitiva, en un país democràtic.

Tal com diu Elpidio José Silva: “Anti-sistema no són els CDR’s, sinó aquells que des de dins de les institucions ens han arruïnat, espoliat i desnonat. Maquillen la democràcia per a subornar-la aferrant-la al règim més corrupte d’Europa”

https://twitter.com/elpidiojsilva/status/979755785201836041

 

FELIPE VI, DE LA PROTESTA AL BUIT A BARCELONA

 

"Felip VI, de la protesta al buit "

 

José Antich

 

De totes les imatges que s'han pogut veure aquest divendres de l'acte institucional d'homenatge a les víctimes de l'atemptat del passat 17 d'agost cap, absolutament cap, era tan descarnadament cruel com la vista aèria de la plaça Catalunya de Barcelona. Un espai enorme, d'uns 30.000 metres quadrats, blindat per la policia i ocupat només en una part per l'acte sense encant organitzat per l'Ajuntament de Barcelona on es trobaven el Rei, les autoritats, la classe política, els familiars i un nombrós grup de defensors de la monarquia i de la unitat d'Espanya. Molt pobre en el seu conjunt per a la tragèdia que va ser l'atemptat en què van morir 16 persones, però explicable, lamentablement, per la basta manipulació que la Casa Reial i el govern espanyol han tractat de fer de l'acte.

Es va impedir l'accés a l'independentisme per evitar escenes de protesta i incomoditats de les autoritats espanyoles i l'unionisme es va quedar a casa. O se'n va anar a la platja. El govern espanyol volia evitar la xiulada a Felip VI de l'any passat, que va donar la volta al món i que va mostrar el disgust de la societat catalana amb la monarquia espanyola. L'ANC, Òmnium i els partits independentistes havien fet crides explícites per desmobilitzar els seus simpatitzants davant del model d'acte escollit i la presència reial. I la sempre disciplinada base de l'independentisme català va seguir les seves consignes. No hi va haver xiulades, cert. I només uns centenars de membres dels CDR en silenci i amb pancartes van participar en una marxa silenciosa per la Rambla de Barcelona.

No hi va haver protestes irades com en altres ocasions. Hi va haver una cosa pitjor i que acaba ressonant més que una protesta: el buit. Una plaça Catalunya que hagués pogut ser atapeïda de simpatitzants unionistes presentava enormes llacunes. En tot cas, centenars de persones amb banderes espanyoles. I en un balcó, molt a prop d'on estava instal·lada la comitiva oficial, una gran pancarta amb Felip VI de cap per avall i el següent text en anglès: "El rei d'Espanya no és benvingut als Països Catalans." Una pancarta penjada la nit abans i que els mossos, pel que sembla, primer van rebre ordres de retirar-la i després de no tocar-la. La delegació del govern espanyol ja ha expressat el seu malestar.

Dos breus apunts més. Per què la Casa Reial no va voler realitzar l'ofrena floral a la Rambla al costat de les autoritats catalanes i perquè no es notés tant la seva absència tampoc no hi va anar el president espanyol? Per què les autoritats espanyoles no van ser capaces d'aguantar la mirada a Laura Masvidal, la dona del conseller Quim Forn, quan el president Torra la va col·locar al seu costat a la fila d'autoritats i els la presentava? Felip VI, fugisser, va haver d'escoltar de Masvidal que no era ella sinó el seu marit qui havia de ser allà i el president del CGPJ i president del Suprem, Carlos Lesmes, va girar literalment la cara.

I un corol·lari. La important presència d'independentistes en una tarda climatològicament infernal a Lledoners en homenatge a Quim Forn demostra que la ciutadania no oblida i és agraïda a tot i el molt bé que es va fer aquell 17-A. No cal donar-li més voltes però sí que cal recordar que aquell dia, just aquell dia, van començar moltes coses. I van caure moltes caretes.

Informa:ELNACIONAL.CAT (18-8-2018)

Visites Rebudes

08020522