ENS HAN DECLARAT LA GUERRA: I ENCARA NO HEM VIST RES DEL QUE VINDRÀ !

 

"Ens han declarat la guerra "
"El pla consisteix a intentar transformar la imatge pacífica i democràtica que té l’independentisme català arreu del món en una imatge violenta, sanguinària i terrorífica"


Víctor Alexandre

 

L’Estat espanyol ens ha declarat la guerra. No és una guerra amb carros de combat, això no –som a la Unió Europea–, és una guerra molt més contemporània, geopolíticament parlant. No és que no hi hagi sectors espanyols als quals el cos els demani una altra cosa, i tant que n’hi ha!, només cal veure l’amenaça de Pablo Casado, vicesecretari de comunicació del Partit Popular, al president Puigdemont, fent-li saber que pot tenir el mateix final que el president Companys, o els termes militars en què s’expressa Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta espanyola, quan parla de “descabezar” i “liquidar” l’independentisme català.

Però hi ha línies vermelles que l’absolutisme no pot travessar encara que només sigui per condicionament estètic. Per això utilitza estratègies que, tot i tenir la mateixa finalitat, és a dir, l’anorreament absolut de la dissidència, tinguin una aparença democràtica. Erdogan, sense enrojolar-se, també diu que Turquia és un règim democràtic. Es tracta de legalitzar la injustícia per poder acusar els dissidents d’incomplir la llei, i, a partir d’aquí, estigmatitzar-los i presentar-los com excrements socials, com elements terroristes que posarien en perill la mateixa democràcia. El supremacisme mai no té escrúpols de consciència ni respecta els drets humans quan veu amenaçat el seu estatus. Tot plegat, doncs, l’aboca a la mentida. I això és el que està fent l’Estat espanyol amb els Comitès de Defensa de la República (CDR), fabricar una mentida.

El pla consisteix a intentar transformar la imatge pacífica i democràtica que té l’independentisme català arreu del món en una imatge violenta, sanguinària i terrorífica que permeti que l’Estat espanyol deixi de ser vist com l’agressor i sembli la víctima. Necessita, però, que el planeta s’ho empassi, la qual cosa, pensa, el legitimaria per dur a terme una política netament feixista de criminalització de l’independentisme i de persecució de les idees, de la llibertat d’expressió i, en definitiva, dels drets civils. En el seu deliri, no li importen gens les sentències del Tribunal Internacional de Drets Humans que li cauran un dia al damunt, ja ho va explicitar Alfredo Pérez Rubalcaba, del PSOE, amb un menyspreu repugnant pels principis democràtics més elementals: “L’Estat pagarà el cost de treure del mig Puigdemont”. A aquesta ideologia d’ultradreta no l’espanten les factures. Les factures rai! La sagrada unitat d’Espanya, precisament perquè és sagrada, justifica tots els mitjans, per abjectes que siguin. Com diu la dita: afarta’m i digue’m moro.

I això és el que estan fent. I si ho estan fent havent-hi milers d’imatges que els desmenteixen, o després que el seu ministre d’Exteriors fos ridiculitzat per la BBC quan pretenia fer creure que les imatges de la violència policial espanyola de l’emissora eren falses, imaginem-nos a quins extrems estan disposats a arribar en cas de reeixir en la seva mentida. Si ja ara violen els drets humans sense cap mena d’escrúpol, què no faran en cas de poder construir un relat en virtut del qual els CDR serien l’equivalent català d’ETA, de Hamas o d’Al-Qaida?

Per tot això, ara més que mai, cal extremar la vigilància en cada concentració o manifestació en defensa dels drets nacionals de Catalunya per evitar que els individus infiltrats per l’Estat o per organitzacions nacionalistes espanyoles puguin reeixir en els seus propòsits a l’hora de generar situacions violentes, ja sigui cremant contenidors, trencant aparadors o provocant la policia. Com deia l’alcalde de Verges, Ignasi Sabater, un dels pobles més afectats per l’onada de rodes punxades en dies posteriors a l’1 d’Octubre, “van uniformats de dia i descontrolats de nit”. Per cert, impunitat absoluta per als qui van amenaçar de mort aquest senyor. Una de les amenaces telefòniques deia això: “¿Está Ignasi? Dile al hijo de puta que primero fueron los pinchazos de ruedas y ahora los pinchazos serán ya en la barriga. Muerto. Hijos de puta todos”. Cal, doncs, aïllar immediatament els violents encaputxats, amb passamuntanyes o disfressats amb una estelada i identificar-los com el que són.

Recordem també que Joan Coma, regidor de Vic, va ser portat a l’Audiència Nacional espanyola acusat d’incitació a la sedició per haver dit que “per fer una truita cal trencar els ous”. Això va succeir el 24 d’octubre passat, ara fa sis mesos. Si fos avui l’acusarien directament de terrorisme. Qui no serà mai acusat de terrorista o d’incitació al terrorisme és Federico Jiménez Losantos, ja que la violència que propugna és en nom de la unitat d’Espanya. Després de fer una crida a agafar ostatges alemanys a les Illes i a fer esclatar cerveseries a Baviera, va afegir, preguntant-se i responent-se ell mateix: “Però vostè què proposa, una acció? Naturalment!” Així les coses, encara hi ha algú que es pregunti per què l’assassinat feixista de Guillem Agulló roman impune? Encara hi ha algú que es pregunti per què tots els assassins sanguinaris del GAL són a casa mentre que es demanen penes de trenta anys per als presoners polítics catalans que van posar les urnes al servei de la ciutadania?

L’Estat espanyol ens ha declarat la guerra, amics. I el que hem vist no és res comparat amb el que pot venir. Si no se n’estan, de violar els drets humans, per què se n’haurien d’estar, d’incomplir les seves pròpies lleis? L’article 17.2 de la Constitució espanyola diu: “La detenció preventiva no podrà durar més temps del que sigui estrictament necessari per a fer les indagacions per tal d’aclarir els fets i, en qualsevol cas, dins el termini màxim de setanta-dues hores, el detingut haurà de ser posat en llibertat o a disposició de l’autoritat judicial”. I què fa l’“autoritat judicial”? Alliberar el feixistes que van assaltar la Blanquerna, “perquè tenen fills”, i empresonar persones innocents indefinidament perquè no renuncien al seu independentisme, que, com tothom sap, és heretgia a l’Estat espanyol.

La catalanofòbia té la mateixa arrel que l’antisemitisme i altres fòbies ideològiques. Cal satanitzar la víctima per justificar-ne la flagel·lació. És el principi de Goebbels al servei de l’Estat: “Una mentida repetida mil cops esdevé veritat. Mentir, mentir, mentir..., sempre en queda alguna cosa”. Cal, doncs, que tinguem ben present que obeir lleis injustes, sotmetre’ns a les lleis que ens empresonen, ens fa còmplices; còmplices de l’agressor i responsables del mal que ens infligeix. Pensem en la gran lliçó humanística de Rosa Parks, quan ja era una dona gran: “Com més cedíem, com més obeíem, pitjor ens tractaven”.

Informa:ELMON.CAT (16-4-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08170545