ARA VE LA PRIMAVERA PER AL PROCÉS: CAL QUE PRENGUEM UN COP MÉS LA INICIATIVA

"Ara ve el bon temps,ve la primavera"

Per Ramon Serra, editor

Sembla que la primavera ha arribat a Catalunya, al procés i no solament a El Corte Inglés com diuen els anuncis comercials. Generalment les grans manifestacions sobiranistes/ independentistes es fan l'11 de Setembre quan donem entrada a la tardor. A vegades semblava que després hi havia una letàrgia gran que no s'acabava durant l'hivern com si fòssim aquesta classe d'animals que es tanquen a la seva closca tot esperant que arribi el bon temps.

Sigui com sigui aquest any a la primavera ja hem tingut una gran manifestació independentista, tot i que no necessàriament ho eren tots els seus participants. Quan hi ha en joc la democràcia, la llibertat d'expressió i tota mena de llibertats conculcades pel Gobierno i el seu corró policiali judicial és lògic que la gent es bellugi. És un bon principi de salut mental,de salut democràtica.

Per tot plegat no hem de deixar res del relat a mans dels nostres enemics com, per exemple, les xifres de manifestants. Habitualment hi ha un ball de xifres entre els organitzadors i la guàrdia urbana. Massa vegades l'independentisme ha deixat aquesta xifra tan important a mans de la guàrdia urbana que té diferents vares de mesurar. Dir que hi havia una mica més de 300.000 manifestants és una tergiversació. No sé si érem més de 700.000 com van assenyalar els organitzadors , però veient les imatges preses des del cel sembla que aquestes xifres són les més afinades. Per por que m'apliquin el delicte d'odi o una cosa semblant m'abstindré de demanar que la guàrdia urbana vagi a ca l'oculista.

D'altra banda, aquesta manifestació ha demostrat que l'independentisme està ben viu, perquè ni s'acabat el " prucés" com diria Soraya de Santamaría ni s'han decapitat els "cabecillas ". Puigdemont continua en gran forma com es va veure en l'entrevista que li va fer Vicent Sanchis a TV3 i que gairebé va aconseguir un milió d'espectadors. Deu ser per això que Ciudadanos s'enrabien.Voldrien una televisió oficial, controlada com ho és TV1 o les privades a mans del gran capital i de les amenaces del Gobierno. Per fortuna, TV3 és una televisió pública, és a dir, la que informa de les coses que tenen un interès públic i no una televisió oficial que només fa cas de les indicacions o pressions del govern de torn com passa a Espanya.

Puigdemont ens va demanar paciència i una mica de temps per enllestir el nou govern que haurà d'administrar les molles de govern que li quedaran a la Generalitat que ara serà més que mai una Diputació Quatriprovincial. Espanya pot treure simbòlicament les urpes del 155, però com bé deia Montero el Gobierno té la clau de la caixa. I qui domina l'economia ho té gairebé tot. Ara es tracta de veure si es possible investir novament Puigdemont. Segurament serà una tasca impossible, però si més no servirà per posar en evidència el Gobierno i els seus tentacles judicials. Cal acumular proves i més proves per denunciar-ho internacionalment. És en aquest tauler on cal moure principalment les nostres fitxes, perquè encara hi ha tarambanes que pensen que és possible dialogar amb Espanya. Mai dels mais no hi haurà cap diàleg de cor i només una mediació internacional pot aconseguir el miracle de les negociacions. Actituts com les de la tercera via ens han fet un gran mal.

En fi, podria escriure sobre mil coses més, però com que el poble--ara en diuen la societat civil--torna a ser protagonista esperem que també aquest dissabte milers de barcelonistes faran sentir la seva protesta en la final de la Copa a Madrid contra el Sevilla. Les penyes s'han mobilitzat i han fet un comunicat dient que els afeccionats mostrin samarretes grogues quan soni l'himne espanyols pels altaveus abans del partit. No s'han atrevit a dir que cal xiular-ho perquè com ha advertit el cap de la Liga professional el feixista Tebas " podria ser un acte de violència".I els temps no són per arriscar-se a una presó o a una multa forta. Però, vaja, ja ens entenem tots i la protesta contra les detencions arbitràries i contra el Borbó seran imparables. Segur.

En aquestes circumstàncies comprenc que la directiva barcelonista ha de saber nedar entre la dignitat i la prudència. M'imagino que alguna cosa farà. Però no demanem heroicitats. La destral espanyolista seria impacable. Deixem també que els jugadors facin la seva feina i no cal exigir-los gran cosa més. Mentre el Barça i els altres equips catalans hagin de disputar competicions espanyoles estem sota la seva bota. Potser en una Catalunya independent haurem de començar de zero. Però ara mateix no és l'hora de cremar totes les naus.Si arribés el cas i ens expulsessin de les seves competicions també nosaltres hauríem d'expulsar totes les televisions espanyoles que ara empudegen les nostres ones. Com diuen ells "donde las dan las toman".

L'independentisme, doncs,torna a marcar el relat de la vida a Catalunya.L'hivern s'ha acabat i com diu la sardana La Santa Espina " Déu va passar-hi en primavera/i tot cantava al seu pas/canta la terra encara entera/ i canta que cantaràs

(18-3-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08166220