L'INDEPENDENTISME MARCA EL FULL DE RUTA: EL CAS MONTORO, EL DELIRI DELS ESPANYOLS BARALLATS

 

Espanyols barallats o el deliri del cas Montoro
«A Madrid els nervis són desmesurats. No únicament perquè veuen com s'esfondra el castell de cartes que provaren de bastir contra l'independentisme, sinó també perquè ja és ben palès que l'època Rajoy s'acaba»

 

 Vicent Partal



Cada dia a les deu del vespre els subscriptors de VilaWeb reben l’edició en pdf, amb els millors articles que trobaran al diari l’endemà. Feu-vos-en subscriptors per ajudar VilaWeb i la seva visió del periodisme i el país.

El xou ha començat. Ja fa dies que l’entorn de Ciutadans va assaonant la idea que Montoro és una mena de còmplice de l’independentisme. I ahir el diari El País, reconvertit en portaveu oficial de l’extrema dreta espanyola, va disparar amb totes les salves contra el ministre espanyol. Un infame editorial va servir per a bastir la teoria que Montoro en realitat no és sinó la punta d’un iceberg. Segons aquesta teoria fantasiosa, el govern del PP no ha bellugat ni un dit per liquidar l’independentisme. I amb l’actitud que manté en el procés judicial, de fet, demostra que n’és un aliat, ni que siga per interessos mutus. La teoria és delirant i, si no fos perillosa, seria divertida i tot. Tanmateix, és un magnífic senyal que la crisi ja ha començat a esclatar a Espanya, vist que no han pogut derrotar l’independentisme. Nosaltres, habituats al plany i a menystenir els èxits propis, ens ho hauríem d’apuntar, això.

A Madrid els nervis són desmesurats. No únicament perquè veuen com s’esfondra el castell de cartes que provaren de bastir contra l’independentisme, sinó també perquè ja és ben palès que l’època Rajoy s’acaba. El PP fa pudor de cadàver polític i hi ha un descontrol evident. Que Montoro siga atacat per haver ajudat l’independentisme és el símptoma evident del deliri. D’un deliri que és conseqüència directa de dos factors: el pendent ferroviari i la baralla de pati.

El pendent ferroviari fa temps que l’explique. Quan poses els afers polítics en un pendent massa dret, la locomotora va sola i no pots frenar-la ni guiar-la. Rajoy no ha volgut fer política i s’ha trobat amb el resultat previsible: que la política la fa Llarena i ell ha perdut el control de la situació. Llarena i l’extrema dreta que l’aclama. La baralla de pati és un fenomen típicament espanyol i té un antecedent ben notable: la lluita contra els GAL. Quan el PSOE va crear aquesta organització armada clandestina, el PP la va combatre amb tots els mitjans. Però no perquè no estigués d’acord amb la seua actuació, sinó simplement per atacar el PSOE. Va fer passar l’interès del partit davant d’allò que podria ser un (mal entès i espantós) interès d’estat. I ara passarà igual. El PP i la màquina de l’entorn de Ciutadans s’enfrontaran a mort aquests mesos vinents i Catalunya no en serà un terreny de joc qualsevol, sinó un dels principals.

La cosa promet, doncs, un descontrol important. Primer de tot, perquè si es posen a competir en bogeria repressiva no sé què seran capaços de fer. I, havent arribat a un nivell de sorpresa ben notable a Europa, les rucades següents poden fer-hi molt d’impacte. I, en segon lloc, perquè es trauran els ulls els uns als altres. El PP no es mirarà impassible, de cap manera, com desmunten el seu règim, el seu negoci, en definitiva. Qui pense que cediran el relleu a la seua marca blanca com si no passàs res va ben errat. I si l’Espanya profunda comença a cercar les pessigolles a Albert Rivera per frenar-li les aspiracions, ja us ben assegure que riurem una bona estona. Perquè d’armes, a Rajoy, no li’n manquen.

Siga com siga, una Espanya amb la dreta barallada a mata-degolla i l’esquerra desapareguda o directament inexistent és un testimoniatge clar de la fortitud del moviment independentista català. El sobiranisme ha estat l’oposició més poderosa que ha vist mai el règim del 78. Ha desafiat la monarquia amb èxit i ha resistit amb una força més que notable el colp d’estat del 155. Per això l’estat espanyol ha entrat en aquesta espiral embogida. I per això nosaltres, tot plegat, ens ho hem de mirar com el símptoma que –més enllà de la dolorosa resistència-- l'indpendentisme marca el full de ruta.

SENYORS DE L'ICE: UNA LLENGUA AMENAÇADA COM EL CATALÀ NECESSITA UNA NORMA FORTA, SEGURA, ESTABLE QUE NO DESORIENTI

 

"Ara és l’hora, IEC"
«Una llengua amenaçada com el català ha de menester una norma forta, segura, estable, que no desorienti»

 

Per: Jordi Badia i Pujol

 

Ara fa dos anys que es va publicar la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC). L’acolliment d’aquella obra fou divers: alguns filòlegs hi veien una gran oportunitat d’acostar la norma al ‘català del carrer’. Alguns altres, preocupats per la pèrdua de genuïnitat accelerada, consideràvem perillós que acceptés mots, construccions i girs que fins llavors havien estat bandejats per la normativa perquè eren fruit de la interferència del castellà. Molts d’aquests castellanismes gramaticals, la GIEC els presentava com a col·loquialismes: no els recomanava en registres formals, però els acceptava en els informals.

En una cosa coincidia pràcticament tothom: la GIEC no oferia una exposició clara i entenedora, a l’abast del gran públic. Aquesta consideració, d’alguna manera, la feia seva àdhuc la presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, que ja abans de publicar-se la GIEC prometia que durant el 2017 s’enllestiria una gramàtica ‘essencial’, una obra ‘adient per a algú que no sigui especialista i que vulgui anar de cara a la norma’.

Quan ja feia mig any que circulava la GIEC, vaig tenir ocasió d’explicar-ne la meva visió davant un auditori d’estudiants i professors de filologia (Universitat de Girona, maig del 2017: vídeo) i vaig poder comprovar que poca gent del gremi l’havia consultada. Amb el temps, he anat constatant que, efectivament, la GIEC és una gramàtica que no ‘ha arribat’ a la gent (ni tan sols als professors de català), és a dir, que no és vista com una obra útil. Llegeix més...

Visites Rebudes

08937613