AVUI COM AHIR: EXISTEIXEN TRETS CARACTERÍSTICS QUE SEPAREN CATALANS DE CASTELLANS

AVUI COM AHIR !

Existeixen uns trets caracterològics que separen catalans i castellans

Enric Padrosa

Ens separen culturalment i política, venim de molt lluny hi ho certifica la història. Naturalment que generalitzem, altrament seria impossible d’explicar no solament les guerres, sinó també les agressions polítiques i verbals. Es pot dir de diferent manera i podrà semblar més o menys subjectiu, però si es vol es pot constatar històricament.

Desprès de molts anys de viure el franquisme i ara el partit popular i entre els dos esmentats règims feixistes altrament rellegim la història d’aquest dissortat país que resisteix entre dos estats clarament xovinistes. Em refereixo a l’estat espanyol i francès.

Algunes diferències entre nosaltres i ells:

gent pacífica / agressiva

democràtics /autoritaris

vivim del treball /subvencions

majorment culte/ menor nivell

L’actual situació política imposada pels hereus del franquisme és una còpia d’anteriors règims monàrquics, sempre propers a la força bruta, una confirmació històrica que tothom pot llegir i veure com invariablement porta el segell castellà i mai el nostre. Sembla però que a la Comissió Europea no li interessa o els és igual. El que passi amb el Partit Popular Europeu,

Emparats per l’article 155 de la Constitució espanyola retorna la brutal agressivitat que tan bé coneixem i patim a Catalunya de fa segles, una agressivitat que no és solament de violència verbal sinó també física, com es va demostrar el passat 1 d’octubre de 2017, una violència que es va filmar i que ha donat la volta al món. Però és igual, cada vegada més els eurodiputats estan en contra

Una vegada constatada aquesta reiterada situació hom hauria d’impulsar una informació veraç i massiva als mitjans d’informació social i política a tot el món per tal que s’assabentin del tipus d’estat existent a Europa en ple segle XXI. Malgrat tot, la Europa dels “Clubs” no dirà res contra l’espanyolisme exacerbat, autoritari, violent, mentider, tergiversador i intolerant perquè és la “ideologia” majoritària

La força bruta a la que al·ludim arriba a situacions esperpèntiques i se situa al marge de qualsevol esquema democràtic de la Europa del segle XXI Catalunya és una terra maltractada per un enemic que vol imposar la seva retrògrada mentalitat.

Hem de constatar que l’emigració rebuda durant anys i panys ens porta indefectiblement a la imposició d’un castellanisme cada vegada més amenaçador iniciat per una arribada massiva de persones majoritàriament castellanoparlants, en principi inofensiu i actualment molt bel·ligerant contra la llengua i cultura catalana

Al Parlament de Catalunya mai no havia existint tant poca diferència entre diputats dels partits catalans i dels espanyolistes, amb un partit “socialista” que invariablement dona poder al PP però., perquè aquesta invasió de gent forana?

Ras i curt, perquè a Andalusia i a Castella, les classes populars no tenien feina ni menjaven suficient i aquí hi havia una classe burgesa que volia mà d’obra barata.

(23-4-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08166249