BARÇA-SEVILLA, FINAL DE COPA: ENTRE LA DIGNITAT I LA REPRESSIÓ

Per Ramon Serra, editor

Com aquell qui no vol la cosa aquest dissabte es jugarà a Madrid la final de la Copa entre el Barça i el Sevilla ( TV1, 21,30 H. en català o en castellà a gust del consumidor pel sistema dual ). Els dies passen tan de pressa que gairebé no hi ha temps per res, ni tan sols perquè el barcelonisme pugui pair l'eliminació de la Champions a mans de la Roma.

Però la vida continua i no cal mirar enrere no fos cas que ens convertíssim en estàtues de sal com li va passar a Lot, segons narra la Bíblia. El que cal ara és guanyar aquest trofeu. El Barça n'és el rei absolut amb 29 títols, seguit del Bilbao amb 23 i del Madrid amb 19. Quan jo era petit, i ja ha plogut molt de llavors ençà, es deia que la final de Copa la disputaven el Bilbao i un altre equip. Ara, bé podríem dir que la final la juga el Barça i un altre equip. El domini barcelonista és total i encara que el resultat final d'aquesta edició fos negatiu res no esquerdarà aquest poder, aquesta supremacia..

Sobre la part esportiva ja s'ha dit gairebé tot. Esperem que la majoria de jugadors titulars que van descansar en el partit de Lliga a Vigo estiguin a punt i que a tot estirar la setrmana entrant es pugui també celebrar el títol de Lliga. Només falten tres punts! I és que un doblet no s'aconsegueix cada dia, oi?

Dit això, tothom sap que el partit d'aquest dissabte és més que un partit, encara que sembli un tòpic. El moment polític del país segur que es traslladarà a la graderia com ha passat en les últimes edicions. El soci del Barça és majoritàriament una persona compromesa amb el país i no deixarà passar l'oportunitat de mostrar el rebuig al Rei quan soni pels altaveus l'himne espanyol a tota pastilla. Tots sabem el paper que el Borbó ha tingut després de l'1-O amb el famós "a por ellos"

Ja sabem que qualsevol acció de protesta pot ser considerada com a "violència", segons els capitostos esportius espanyols i tota la parafernàlia governamental. És per això que amb encert les penyes barcelonistes en lloc de demanar que es xiuli l'himne quan soni pels altaveus volen que la gent exhibeixi de forma destacada el groc de les samerretes i de les vestimentes. D'aquesta manera hi haurà protesta i, en principi, s'evitarà la fúria de les sancions espanyoles. No són els temps per arriscar-se a multes o anar a la presó. De poc serviria ara mateix una protesta posterior a Estrasburg que podria trigar set anys a ser resposta. Amb tot, la bogeria espanyola no té límits i d'aquesta gent es pot esperar qualsevol cosa. Atents, doncs,a la repressió.

Per tot plegat, espero una victòria del Barça. Una victòria que voldria dedicar als polítics exiliats i especialment als presoners fins i tot a l'espanyolista en termes esportius que no antibarcelonista Jordi Turull.Tampoc no puc oblidar a l'ex president Sandro Rosell que s'està podrint a la presó, pràcticament sis mesos a l'espera d'un judici, encara que sigui per motius económics i no pas polítics. O potser també polítics en haver estat president del Barça. Aneu a saber. La presó ha prohibit que el visitessin les Penyes. Un simptoma més de la venjança de tota aquesta gent que ara ens controla. No es tracta d'estar a favor o en contra de Rosell. Simplement era un acte de justícia i, sobretot, de humanitat.

Que els déus ens acompanyin i que poguem celebrar el triomf blaugrana sobre el blanc del Sevilla i el negre de l' Estat. Aquesta vegada, això sí, amb l'afegit del groc.I és que és tan bonic l'arc iris....

(21-4-2018)

SENYORS DE L'ICE: UNA LLENGUA AMENAÇADA COM EL CATALÀ NECESSITA UNA NORMA FORTA, SEGURA, ESTABLE QUE NO DESORIENTI

 

"Ara és l’hora, IEC"
«Una llengua amenaçada com el català ha de menester una norma forta, segura, estable, que no desorienti»

 

Per: Jordi Badia i Pujol

 

Ara fa dos anys que es va publicar la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC). L’acolliment d’aquella obra fou divers: alguns filòlegs hi veien una gran oportunitat d’acostar la norma al ‘català del carrer’. Alguns altres, preocupats per la pèrdua de genuïnitat accelerada, consideràvem perillós que acceptés mots, construccions i girs que fins llavors havien estat bandejats per la normativa perquè eren fruit de la interferència del castellà. Molts d’aquests castellanismes gramaticals, la GIEC els presentava com a col·loquialismes: no els recomanava en registres formals, però els acceptava en els informals.

En una cosa coincidia pràcticament tothom: la GIEC no oferia una exposició clara i entenedora, a l’abast del gran públic. Aquesta consideració, d’alguna manera, la feia seva àdhuc la presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, que ja abans de publicar-se la GIEC prometia que durant el 2017 s’enllestiria una gramàtica ‘essencial’, una obra ‘adient per a algú que no sigui especialista i que vulgui anar de cara a la norma’.

Quan ja feia mig any que circulava la GIEC, vaig tenir ocasió d’explicar-ne la meva visió davant un auditori d’estudiants i professors de filologia (Universitat de Girona, maig del 2017: vídeo) i vaig poder comprovar que poca gent del gremi l’havia consultada. Amb el temps, he anat constatant que, efectivament, la GIEC és una gramàtica que no ‘ha arribat’ a la gent (ni tan sols als professors de català), és a dir, que no és vista com una obra útil. Llegeix més...

Visites Rebudes

08937292