BARÇA-SEVILLA, FINAL DE COPA: ENTRE LA DIGNITAT I LA REPRESSIÓ

Per Ramon Serra, editor

Com aquell qui no vol la cosa aquest dissabte es jugarà a Madrid la final de la Copa entre el Barça i el Sevilla ( TV1, 21,30 H. en català o en castellà a gust del consumidor pel sistema dual ). Els dies passen tan de pressa que gairebé no hi ha temps per res, ni tan sols perquè el barcelonisme pugui pair l'eliminació de la Champions a mans de la Roma.

Però la vida continua i no cal mirar enrere no fos cas que ens convertíssim en estàtues de sal com li va passar a Lot, segons narra la Bíblia. El que cal ara és guanyar aquest trofeu. El Barça n'és el rei absolut amb 29 títols, seguit del Bilbao amb 23 i del Madrid amb 19. Quan jo era petit, i ja ha plogut molt de llavors ençà, es deia que la final de Copa la disputaven el Bilbao i un altre equip. Ara, bé podríem dir que la final la juga el Barça i un altre equip. El domini barcelonista és total i encara que el resultat final d'aquesta edició fos negatiu res no esquerdarà aquest poder, aquesta supremacia..

Sobre la part esportiva ja s'ha dit gairebé tot. Esperem que la majoria de jugadors titulars que van descansar en el partit de Lliga a Vigo estiguin a punt i que a tot estirar la setrmana entrant es pugui també celebrar el títol de Lliga. Només falten tres punts! I és que un doblet no s'aconsegueix cada dia, oi?

Dit això, tothom sap que el partit d'aquest dissabte és més que un partit, encara que sembli un tòpic. El moment polític del país segur que es traslladarà a la graderia com ha passat en les últimes edicions. El soci del Barça és majoritàriament una persona compromesa amb el país i no deixarà passar l'oportunitat de mostrar el rebuig al Rei quan soni pels altaveus l'himne espanyol a tota pastilla. Tots sabem el paper que el Borbó ha tingut després de l'1-O amb el famós "a por ellos"

Ja sabem que qualsevol acció de protesta pot ser considerada com a "violència", segons els capitostos esportius espanyols i tota la parafernàlia governamental. És per això que amb encert les penyes barcelonistes en lloc de demanar que es xiuli l'himne quan soni pels altaveus volen que la gent exhibeixi de forma destacada el groc de les samerretes i de les vestimentes. D'aquesta manera hi haurà protesta i, en principi, s'evitarà la fúria de les sancions espanyoles. No són els temps per arriscar-se a multes o anar a la presó. De poc serviria ara mateix una protesta posterior a Estrasburg que podria trigar set anys a ser resposta. Amb tot, la bogeria espanyola no té límits i d'aquesta gent es pot esperar qualsevol cosa. Atents, doncs,a la repressió.

Per tot plegat, espero una victòria del Barça. Una victòria que voldria dedicar als polítics exiliats i especialment als presoners fins i tot a l'espanyolista en termes esportius que no antibarcelonista Jordi Turull.Tampoc no puc oblidar a l'ex president Sandro Rosell que s'està podrint a la presó, pràcticament sis mesos a l'espera d'un judici, encara que sigui per motius económics i no pas polítics. O potser també polítics en haver estat president del Barça. Aneu a saber. La presó ha prohibit que el visitessin les Penyes. Un simptoma més de la venjança de tota aquesta gent que ara ens controla. No es tracta d'estar a favor o en contra de Rosell. Simplement era un acte de justícia i, sobretot, de humanitat.

Que els déus ens acompanyin i que poguem celebrar el triomf blaugrana sobre el blanc del Sevilla i el negre de l' Estat. Aquesta vegada, això sí, amb l'afegit del groc.I és que és tan bonic l'arc iris....

(21-4-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08166245