BARÇA-SEVILLA, FINAL DE COPA: ENTRE LA DIGNITAT I LA REPRESSIÓ

Per Ramon Serra, editor

Com aquell qui no vol la cosa aquest dissabte es jugarà a Madrid la final de la Copa entre el Barça i el Sevilla ( TV1, 21,30 H. en català o en castellà a gust del consumidor pel sistema dual ). Els dies passen tan de pressa que gairebé no hi ha temps per res, ni tan sols perquè el barcelonisme pugui pair l'eliminació de la Champions a mans de la Roma.

Però la vida continua i no cal mirar enrere no fos cas que ens convertíssim en estàtues de sal com li va passar a Lot, segons narra la Bíblia. El que cal ara és guanyar aquest trofeu. El Barça n'és el rei absolut amb 29 títols, seguit del Bilbao amb 23 i del Madrid amb 19. Quan jo era petit, i ja ha plogut molt de llavors ençà, es deia que la final de Copa la disputaven el Bilbao i un altre equip. Ara, bé podríem dir que la final la juga el Barça i un altre equip. El domini barcelonista és total i encara que el resultat final d'aquesta edició fos negatiu res no esquerdarà aquest poder, aquesta supremacia..

Sobre la part esportiva ja s'ha dit gairebé tot. Esperem que la majoria de jugadors titulars que van descansar en el partit de Lliga a Vigo estiguin a punt i que a tot estirar la setrmana entrant es pugui també celebrar el títol de Lliga. Només falten tres punts! I és que un doblet no s'aconsegueix cada dia, oi?

Dit això, tothom sap que el partit d'aquest dissabte és més que un partit, encara que sembli un tòpic. El moment polític del país segur que es traslladarà a la graderia com ha passat en les últimes edicions. El soci del Barça és majoritàriament una persona compromesa amb el país i no deixarà passar l'oportunitat de mostrar el rebuig al Rei quan soni pels altaveus l'himne espanyol a tota pastilla. Tots sabem el paper que el Borbó ha tingut després de l'1-O amb el famós "a por ellos"

Ja sabem que qualsevol acció de protesta pot ser considerada com a "violència", segons els capitostos esportius espanyols i tota la parafernàlia governamental. És per això que amb encert les penyes barcelonistes en lloc de demanar que es xiuli l'himne quan soni pels altaveus volen que la gent exhibeixi de forma destacada el groc de les samerretes i de les vestimentes. D'aquesta manera hi haurà protesta i, en principi, s'evitarà la fúria de les sancions espanyoles. No són els temps per arriscar-se a multes o anar a la presó. De poc serviria ara mateix una protesta posterior a Estrasburg que podria trigar set anys a ser resposta. Amb tot, la bogeria espanyola no té límits i d'aquesta gent es pot esperar qualsevol cosa. Atents, doncs,a la repressió.

Per tot plegat, espero una victòria del Barça. Una victòria que voldria dedicar als polítics exiliats i especialment als presoners fins i tot a l'espanyolista en termes esportius que no antibarcelonista Jordi Turull.Tampoc no puc oblidar a l'ex president Sandro Rosell que s'està podrint a la presó, pràcticament sis mesos a l'espera d'un judici, encara que sigui per motius económics i no pas polítics. O potser també polítics en haver estat president del Barça. Aneu a saber. La presó ha prohibit que el visitessin les Penyes. Un simptoma més de la venjança de tota aquesta gent que ara ens controla. No es tracta d'estar a favor o en contra de Rosell. Simplement era un acte de justícia i, sobretot, de humanitat.

Que els déus ens acompanyin i que poguem celebrar el triomf blaugrana sobre el blanc del Sevilla i el negre de l' Estat. Aquesta vegada, això sí, amb l'afegit del groc.I és que és tan bonic l'arc iris....

(21-4-2018)

L' UNIONISME ÉS ÀCID SULFÚRIC QUE ESTÀ DISSOLENT LA DEMOCRÀCIA AMB LA PERSECUCIÓ DELS INDEPENDENTISTES

"No és Le Pen, estúpid "

 

Agustí Colomines

 

Els polítics espanyols fan pena. Uns, els conservadors, perquè són una colla de corruptes, orgullosos de ser-ho perquè es creuen impunes. Uns altres, l’extrema dreta, perquè pretenen acabar amb la pluralitat nacional que conforma Espanya des de la unió dinàstica amb un nacional-populisme neofalangista. I encara n’hi ha uns altres, els socialistes, que han perdut tant la seva identitat ideològica, que per fer-se escoltar s’apunten a cridar consignes nacionalistes en comptes d’escampar la idea de fraternitat pròpia del socialisme. Dels populistes d’esquerra —o sigui, Podemos— no cal ni parlar-ne, perquè són com el nicaragüenc Daniel Ortega: els agrada viure com a burgesos mentre sermonegen el personal o organitzen consultes trampa per continuar xuclant de la mamella. Només els falta declarar-se catòlics. O partidaris de l’esoterisme. Quin panorama! A Espanya ningú ja no recorda que la política és anàlisi i acció. I, per damunt de tot, un mètode per assolir el canvi sense violència.

A Madrid, la política és només soroll i odi. Guirigall nacionalista, amb Albert Rivera, àlies Aznar, marcant el pas dels altres partits. Afirmen els articulistes catalans de l’unionisme tou que la culpa de tot el que hi passa és dels independentistes catalans, que han despertat la fera nacionalista i autoritària espanyola. Agressiva, legionària. Per aquesta mena d’articulista —o “raça” d’articulista, senyor Iceta, hauria pogut escriure, amb tot el dret, el nou cap del Govern—, la culpa es de la víctima i no pas de l’agressor. Sens dubte, la política espanyola s’ha “renacionalitzat” i és avui més intolerant que l’any 1978, per tenir com a punt de referència l’any de l’aprovació de l’actual Constitució. La por a la pèrdua d’identitat espanyola en favor d’una identitat europea ha empès els partits espanyols a buscar l’ase dels cops. A buscar un culpable de les seves frustracions. I l’ha trobat en els catalans, dels quals els espanyols parlen en global, sense fer distincions, com si fóssim comparables als immigrants que fan tanta por als nacional-populistes europeus. Llegeix més...

Opinions

Visites Rebudes

07537726