NO MENTEIXEN: SENSE VIOLÈNCIA TOT ÉS POSSIBLE

 

No menteixen: sense violència, tot és possible
«No seré pas jo qui farà de jutge d'un conflicte que té moltes ramificacions, però que té una arrel clara: la imposició d'un estat damunt un poble»

 

Pere Cardús

 

Sense violència, tot és possible. Això deien fa temps els capitosts del règim borbònic espanyol. I tenien raó. La seva coherència és admirable. Es dirigien als bascs dient-los que no podien avançar en l’exercici democràtic de l’autodeterminació perquè ETA matava i utilitzava la violència amb finalitats polítiques. És cert. ETA era una organització armada que va optar per utilitzar la lluita armada per mirar d’aconseguir allò que no estava permès quan es va crear, el 1959. En el context del franquisme, ETA va optar per un camí que no va voler abandonar en la mal anomenada transició –s’hauria de parlar de maquillatge.

La violència d’ETA s’oposava a una violència d’estat que els aparells mediàtics i judicials de l’estat espanyol s’ocupaven de protegir i emparar. L’espiral de violència tacava de sang els carrers del País Basc i, també, d’Espanya, de França i dels Països Catalans. L’abast del conflicte adquiria dimensions gegantines al cap de decennis de conflicte, mort i repressió. Sense violència, tot és possible. Això deien els portaveus d’un estat disfressat de democràtic. I tenien raó. I encara en tenen.

No seré pas jo qui farà ara un judici moral ni ètic dels anys de lluita armada. No em pertoca. No seré pas jo qui farà de jutge d’un conflicte que té moltes ramificacions, però que té una arrel clara: la imposició d’un estat damunt un poble. Ja fa set anys que no hi ha lluita armada d’ETA. Però l’estat espanyol (ni el francès) no ha volgut acceptar el nou escenari. La lluita armada (o la violència, en les seves paraules) era un magnífic pretext per a no avançar mai en res. La democràcia restava suspesa fins que deixés d’haver-hi violència, deien. I tenien raó i encara en tenen.

A Catalunya no hi havia lluita armada. No hi havia violència. I a Catalunya no hi havia una voluntat majoritària d’exercir l’autodeterminació fins fa uns anys. Sense violència, tot era possible. També a Catalunya. I un bon dia una majoria parlamentària va decidir fer allò que havien dit que era possible. I ho va fer sense violència. Però tothom havia estat avisat: sense violència, tot és possible. Sense fer cas de l’avís, a Catalunya es va voler fer allò que havia de ser possible. Però la tardor del 2017 van veure que vivien equivocats. Ningú no els havia enganyat. L’error era que no havien entès el missatge: sense violència, tot és possible.

Al País Basc s’obre un cicle històric nou. ETA va cessar l’activitat armada fa set anys i aquesta setmana es dissol. ETA, la lluita armada, desapareix de l’equació basca. Sense violència, tot és possible. I ara voldrien obrir un nou cicle en el qual la paraula i el vot governessin els horitzons col·lectius. Ara es disposen a fer allò que els havien dit que era possible. Però han de saber que tot és possible sense violència.

El moviment independentista basc actuarà ara exclusivament per vies democràtiques i sense violència. Ho farà com ho ha fet el moviment independentista català. Seguirà també la petja del republicanisme irlandès i de l’independentisme cors. I tants altres moviments d’alliberament que han canviat d’estratègia amb el canvi de segle. Sense violència.

Però ells i nosaltres hem de tenir clara una cosa. Que tot és possible sense violència. I que aquells capitosts del règim borbònic espanyol no mentien. Si nosaltres no hi posem la violència, la hi posen ells. Així, l’axioma que tant hem repetit en aquest article continua essent vàlid i cert. Ho explica el jutge Llarena en les seves interlocutòries. Ho expliquen els portaveus del govern espanyol a cada compareixença. Ho reforcen els relats que miren d’infondre en la ment dels espanyols els mitjans de comunicació. Per ells, l’origen de la violència és aquesta voluntat sorprenent de voler fer allò que havia de ser possible en absència de violència. Un peix que es mossega la cua.

‘Si no hi ha violència, ja us n’hi posem nosaltres’, deuen pensar. A Catalunya, tota la violència ha vingut de part seva. De la policia i dels esbirros que han atiat contra la població. La violència són les seves presons i són les seves multes. La violència és l’any i mig de presó dels nois d’Altsasu i la dispersió dels presos. Perquè, sense violència, tot és possible. És així. Sense la violència de l’estat espanyol, ja fa anys i panys que tot hauria estat possible. Perquè, no ens enganyem, tot va començar amb la seva violència. Per dret de conquesta, pretenen que res no sigui possible.

Tanmateix, ja ho deia Mandela: Sempre sembla impossible fins que es fa. Que ho tinguin ben present.

Informa:VILAWEB.CAT (3-5-2018)

L' UNIONISME ÉS ÀCID SULFÚRIC QUE ESTÀ DISSOLENT LA DEMOCRÀCIA AMB LA PERSECUCIÓ DELS INDEPENDENTISTES

"No és Le Pen, estúpid "

 

Agustí Colomines

 

Els polítics espanyols fan pena. Uns, els conservadors, perquè són una colla de corruptes, orgullosos de ser-ho perquè es creuen impunes. Uns altres, l’extrema dreta, perquè pretenen acabar amb la pluralitat nacional que conforma Espanya des de la unió dinàstica amb un nacional-populisme neofalangista. I encara n’hi ha uns altres, els socialistes, que han perdut tant la seva identitat ideològica, que per fer-se escoltar s’apunten a cridar consignes nacionalistes en comptes d’escampar la idea de fraternitat pròpia del socialisme. Dels populistes d’esquerra —o sigui, Podemos— no cal ni parlar-ne, perquè són com el nicaragüenc Daniel Ortega: els agrada viure com a burgesos mentre sermonegen el personal o organitzen consultes trampa per continuar xuclant de la mamella. Només els falta declarar-se catòlics. O partidaris de l’esoterisme. Quin panorama! A Espanya ningú ja no recorda que la política és anàlisi i acció. I, per damunt de tot, un mètode per assolir el canvi sense violència.

A Madrid, la política és només soroll i odi. Guirigall nacionalista, amb Albert Rivera, àlies Aznar, marcant el pas dels altres partits. Afirmen els articulistes catalans de l’unionisme tou que la culpa de tot el que hi passa és dels independentistes catalans, que han despertat la fera nacionalista i autoritària espanyola. Agressiva, legionària. Per aquesta mena d’articulista —o “raça” d’articulista, senyor Iceta, hauria pogut escriure, amb tot el dret, el nou cap del Govern—, la culpa es de la víctima i no pas de l’agressor. Sens dubte, la política espanyola s’ha “renacionalitzat” i és avui més intolerant que l’any 1978, per tenir com a punt de referència l’any de l’aprovació de l’actual Constitució. La por a la pèrdua d’identitat espanyola en favor d’una identitat europea ha empès els partits espanyols a buscar l’ase dels cops. A buscar un culpable de les seves frustracions. I l’ha trobat en els catalans, dels quals els espanyols parlen en global, sense fer distincions, com si fóssim comparables als immigrants que fan tanta por als nacional-populistes europeus. Llegeix més...

Opinions

Visites Rebudes

07537724