NO MENTEIXEN: SENSE VIOLÈNCIA TOT ÉS POSSIBLE

 

No menteixen: sense violència, tot és possible
«No seré pas jo qui farà de jutge d'un conflicte que té moltes ramificacions, però que té una arrel clara: la imposició d'un estat damunt un poble»

 

Pere Cardús

 

Sense violència, tot és possible. Això deien fa temps els capitosts del règim borbònic espanyol. I tenien raó. La seva coherència és admirable. Es dirigien als bascs dient-los que no podien avançar en l’exercici democràtic de l’autodeterminació perquè ETA matava i utilitzava la violència amb finalitats polítiques. És cert. ETA era una organització armada que va optar per utilitzar la lluita armada per mirar d’aconseguir allò que no estava permès quan es va crear, el 1959. En el context del franquisme, ETA va optar per un camí que no va voler abandonar en la mal anomenada transició –s’hauria de parlar de maquillatge.

La violència d’ETA s’oposava a una violència d’estat que els aparells mediàtics i judicials de l’estat espanyol s’ocupaven de protegir i emparar. L’espiral de violència tacava de sang els carrers del País Basc i, també, d’Espanya, de França i dels Països Catalans. L’abast del conflicte adquiria dimensions gegantines al cap de decennis de conflicte, mort i repressió. Sense violència, tot és possible. Això deien els portaveus d’un estat disfressat de democràtic. I tenien raó. I encara en tenen.

No seré pas jo qui farà ara un judici moral ni ètic dels anys de lluita armada. No em pertoca. No seré pas jo qui farà de jutge d’un conflicte que té moltes ramificacions, però que té una arrel clara: la imposició d’un estat damunt un poble. Ja fa set anys que no hi ha lluita armada d’ETA. Però l’estat espanyol (ni el francès) no ha volgut acceptar el nou escenari. La lluita armada (o la violència, en les seves paraules) era un magnífic pretext per a no avançar mai en res. La democràcia restava suspesa fins que deixés d’haver-hi violència, deien. I tenien raó i encara en tenen.

A Catalunya no hi havia lluita armada. No hi havia violència. I a Catalunya no hi havia una voluntat majoritària d’exercir l’autodeterminació fins fa uns anys. Sense violència, tot era possible. També a Catalunya. I un bon dia una majoria parlamentària va decidir fer allò que havien dit que era possible. I ho va fer sense violència. Però tothom havia estat avisat: sense violència, tot és possible. Sense fer cas de l’avís, a Catalunya es va voler fer allò que havia de ser possible. Però la tardor del 2017 van veure que vivien equivocats. Ningú no els havia enganyat. L’error era que no havien entès el missatge: sense violència, tot és possible.

Al País Basc s’obre un cicle històric nou. ETA va cessar l’activitat armada fa set anys i aquesta setmana es dissol. ETA, la lluita armada, desapareix de l’equació basca. Sense violència, tot és possible. I ara voldrien obrir un nou cicle en el qual la paraula i el vot governessin els horitzons col·lectius. Ara es disposen a fer allò que els havien dit que era possible. Però han de saber que tot és possible sense violència.

El moviment independentista basc actuarà ara exclusivament per vies democràtiques i sense violència. Ho farà com ho ha fet el moviment independentista català. Seguirà també la petja del republicanisme irlandès i de l’independentisme cors. I tants altres moviments d’alliberament que han canviat d’estratègia amb el canvi de segle. Sense violència.

Però ells i nosaltres hem de tenir clara una cosa. Que tot és possible sense violència. I que aquells capitosts del règim borbònic espanyol no mentien. Si nosaltres no hi posem la violència, la hi posen ells. Així, l’axioma que tant hem repetit en aquest article continua essent vàlid i cert. Ho explica el jutge Llarena en les seves interlocutòries. Ho expliquen els portaveus del govern espanyol a cada compareixença. Ho reforcen els relats que miren d’infondre en la ment dels espanyols els mitjans de comunicació. Per ells, l’origen de la violència és aquesta voluntat sorprenent de voler fer allò que havia de ser possible en absència de violència. Un peix que es mossega la cua.

‘Si no hi ha violència, ja us n’hi posem nosaltres’, deuen pensar. A Catalunya, tota la violència ha vingut de part seva. De la policia i dels esbirros que han atiat contra la població. La violència són les seves presons i són les seves multes. La violència és l’any i mig de presó dels nois d’Altsasu i la dispersió dels presos. Perquè, sense violència, tot és possible. És així. Sense la violència de l’estat espanyol, ja fa anys i panys que tot hauria estat possible. Perquè, no ens enganyem, tot va començar amb la seva violència. Per dret de conquesta, pretenen que res no sigui possible.

Tanmateix, ja ho deia Mandela: Sempre sembla impossible fins que es fa. Que ho tinguin ben present.

Informa:VILAWEB.CAT (3-5-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08166136