LES REBAIXES DE PRIMAVERA D'ERC

Per Ramon Serra

Si la primavera arriba a El Corte Inglés les rebaixes arriben a ERC. Em costa molt d'empassar-me aquest document que pràcticament assenyala la fi de l'independentisme o, el que és el mateix, ajornar la independència"ad calendas " fins a aconseguir una majoria social.

Que ERC cregui que ara mateix cal aparcar la via unilateral cap a la independència pot ser comprensible. Però no per no disposar d'una majoria social sinó pel terror de l' Estat. Aquesta és la clau de las qüestió i no emmascarar-ho amb la "majoria social". I quina és la majoria social: el 80%, el 95%, el 100%? Un argument infantil que no fa més que reforçar le mentides del colonialisme. Any enrere es va dir que quan al País Basc s'acabés la violència es podria parlar de tot. Vet aquí que s'ha acabat la violència, si més no la d'una part del poble basc, i la vida continua igual. No veieu que aquí encara que hi hagués el 100% de l'independentisme l' Estat se'n foteria igual?

D'altra banda dubtar que l'indpendentisme és majoritari és una blasfèmia. Hem, guanyat totes les eleccions clarament i el referèndum de l'1-O. I les darreres eleccions no només amb un 47.7%., Per què cal considerar al bàndol espanyolista els vost nuls, em blanc o els dels partit minoritaris com l'Animalista? De veritat que tots els vots dels Comuns són a favor de l'unionime? Els vots espanyols no ens han superat mai ni menys han arribat el 50%. Si això fos un referèndum la independència almenys hauria guantar per quatre vots.Però si veu que aquí, segurament per falta de costum, ni els dirigents no saben llegir els resultats de les votacions. Talossos!

A mi em fa gràcia això del país de les " dues meitats". res de res, minyons. El país és majoritàriament independentista i no necessita més vots ni més votacions. Tots sabem que Escòcia i el Quebec van perdre els referèndums per poc. Aleshores, alguú pensa que no accepta els resultats perquè van perdre per poc?

En fi, senyors d'ERC l'heu ben cagada. Repeteixo un cop més que etnenc la situació: no hem de voler més presoners i hem de sortir del pas com sigui. Acceptable. Però no vingueu amb excuses de mal pagador per renunciar a la via unilateral.Digeu claramentque el terror de l' Estat ens impideix ara mateix fer efectiva la independència .No busqueu excuses de mal pagadors. O sou uns covards o sou uns ignorants. Si no es parla clar i català sàrriba a aquesta conclusió.Lamentable.De pena.Indignat.

(4-5-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08166396