NI LA SUBMISSIÓ D'ERC NI EL SUÏCIDI DE LA CUP: ARA TOCA INVESTIR QUIM TORRA SENSE NECESSITAT DE MORTS

"Que la prudència no ens faci traïdors... ni la imprudència suïcides"

Per RAMON SERRA, editor

El gran Joan Oliver, Pere Quart, pocs mesos abans de morir ens deia a Taradell:" si ara que sóc gran i no dic el que penso, quan ho faré?" En efecte, si molta gent quan es fa gran s'arronsa els qui hem estat uns activistes tota la vida no podem deixar de fer sentir la nostra veu, petit qui peti. No tinc gran cosa a perdre.

Tots tenim la pell molt final. I a vegades critiquem persones, entitats o partits que ens són propers amb molta força precisament perquè voldríem que les coses anessin bé. És el que passa a mi amb la CUP a qui li reconec una gran aportació a molts municipis i que ha representat una gran sacsejada al sistema. En aquest món d'un capitalisme tan despiatat convé partits, agrupacions o entitats com la CUP que facin sortir els colors a la cara a més d'un. És més, penso que en una Catalunya independent hauria de tenir un paper important per fer una república més social, perquè cal pensar que hi haurà un pressupost suficient i no com en l'actualitat, que si fins ara hem tingut les molles del pa ara només ens quedaran les engrunes..

Dit això, no puc estar d' exposar algunes coses que em semblen del tot desencertades ara que vivim uns moments crucials en la història d'aquest dissortat país. Com tothom sap, el president Puigdemont ha triat Quim Torra com el seu successor atès que és impossible la seva investidura legal pels obstacles de l'Estat. Fins ara s'havia dit que la CUP s'abstindria en les votacions, circumstància que afavoriria la investidura en la segona votació per majoria simple, encara que només fos d'un vot.

Però, ah minyons, sempre hi ha algun roc a la sabata. D'entrada no sabem si el TC farà cas de la petició del PP de Madrid per impedir el vot delegat de Comín i de Puigdemont. Un autèntic terrabastall. Però encara ho seria més si l'assemblea de la CUP que es reunirà aquest diumenge a Cervera aprovés transformar els seus quatre vots d'abstenció a la investidura en negatius. En aquest cas no hi hauria investidura i segurament caldria anar a noves eleccions, perque gairebé no hi hauria temps per trobar un altre candidat i de ben segur que un de nou tampoc no seria de l'agrat dels anticapitalistes.

A hores d'ara no sembla pas que unes altres eleccions sigui el camí més convenient per al país, tot i que les darreres enquestes continuen donant encara una majoria més àmplia als independentistes i un repunt més que notable a la CUP que, en teoria, passaria de quatre a onze diputats. Molts votants admiren la seva coherència. Amb tot, onze escons no haurien de decidir el futur del país i menys els quatre d'ara. De la mateixa manera que prou que ens queixem que els quatre disputats del PP al Parlament manin més que tothom.

La CUP presumeix de coherència, però jo no la veig moltes vegades i dubto que sempre les coses s'hagin de fer al peu de la lletra. La flexibilitat, que no la baixada de pantalons, moltes vegades val més que la radicalitat. D'entrada aquesta coherència ja es va tallar quan va decidir participar en els últims comicis. No eren unes eleccions il·legals convocades per l'Estat? Aleshores, per què fer-li el joc? Deixar les eleccions a mans dels nostres enemics hauria estat una catàstrofe. I la CUP va cedir amb encert i va participar en les eleccions. Per tant, la cessió ha estat evident.

Ara entrem en una altra textura molt important: o s'investeix Quim Torra que ja ha dit que ho serà de forma provisional fins que sigui possible el restabliment de Puigdemont o es va pràcticament a unes noves eleccions. Tot i que els independentistes aconseguíssim més vots la situació continuaria pràcticament embussada com ara i Puigdemont no podria pas ser president. En aquestes circumstàncies cal preguntar-se què es vol fer si tot pot quedar igual o qui sap si pitjor.

LA CUP també vol anar de pet a la proclamació pràctica de la República. D'acord. Faria bé, però, d'explicar-nos com aconseguir-ho. Em sembla que no cal ser gaire espabilat per veure que la brutalitat de l'Estat seria d'un no dir. En aquest cas seria bo que la CUP ens digués quants morts està disposada a posar sobre la taula. I ni així, perquè la violència de l'Estat és infinitament superior a la que podríem fer nosaltres i quedaríem aixefats en un tres i no res. Una desobediència sense rebre violència és una utopia. Encara no estem suficientment avisats? Si més no, una desobediència amb tots els ets i uts. Altra cosa són desobediències puntuals.

D'altra banda, la CUP vol per al nou govern un programa socialment avançat. I qui no? Llàstima que per això falten diners. D'on els traurà el nou Govern si l'Estat li tanca l'aixeta com ha fet i com farà a partir d'ara? Recordem que JxSÍ va ser segurament el Govern amb més sensibilitat social de tots els que hi ha hagut fins ara, malgrat descuidar l'ajut a molts sectors productius. El resultat ja el sabem: pràcticament una quarentena de lleis nostres van ser tombades pels tribunals espanyols. Hem de tornar a caure en el mateix parany de la demagògia i amb els mateixos resultats? I per postres ens diu que si no es va cap a la República passarà a l'oposició. De veritat que la CUP pensa fer costat als del 155? No fotem!

Vistes així les coses, algú es preguntarà què es pot fer. D'entrada tocar de peus a terra que no vol pas dir tornar al camp base, renunciar d'entrada a la unilateralitat i buscar una majoria més àmplia. Curiosament els més abrandats partidaris de la independència que van acusar pràcticament de traïdor Puigdemont per haver intentat convocar noves eleccions a canvi de posar el comptador a zero ara s'han acollonit i si hagués estat per ells ja tindríem un govern des de fa mesos o setmanes. Una visió molt curta del país, perquè Espanya no aplacarà mai la seva ira i la majoria independentista d'ara és més que suficient per tirar endavant el projecte. Però encara que fos el 100% de la població independentista Espanya no ho acceptaria. És que no ho veieu? Només sembla com que si es vulguessin aferrar-se a les poltrones. S'ha de dir la veritat, senyors d' ERC, no som independents per la brutalitat de l' Estat. I punt. I deixeu-vos de romanços o d'excuses de mal pagador, de submissions innecessàries.

Entre el suïcidi de la CUP i la renúncia "ad calendas" d' ERC hi ha la tercera via de Puigdemont. Aquesta és la bona, perquè no és la tercera via de Duran i companyia sinó el camí més segur per a l'independentisme ara mateix.O si voleu la menys dolenta ateses les circumstàncies.Es tracta de tenir un govern provisional a Catalunya i un altre a Berlín o Brusel.les per internacionalitzar encara més el procés. S'ha hagut d'esperar fins al darrer moment per designar un president per carregar-nos de raons. Puigdemont no pot ser president perquè ho impideix l'Estat. Si s'hagués fet govern de seguida hauríem perdut molta part de raó. Per això cal que el nou govern tingui un peu a Catalunya i l'altre a l'exterior. Desenganyem-nos: sense una pressió internacional to tenim molt pelut. Aquest ha de ser el punt fort dels pròxims mesos o anys

Sí, ja sabem que tot és molt provisional i ningú no sap què passarà en el futur. Però aquest és el camí més enraonat ara mateix: saber jugar totes les cartes en el moment oportú. Quim Torra no es Petain ni en el pròxim govern serà com el de Vichy.

De moment, Puigdemont ha demostrat que sap aguantar bé el timó i que no ha fet cas als cants de sirenes. Ni covardies ni jugar-s'ho tot a una carta. Com deia el mestre Fabra, no perdem ni el treball ni l'esperança, encara que l'espera sigui llarga i feixuga.

O així m´ho sembla a mi...

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08321880