LA JUSTÍCIA EUROPEA ACABA AL PIRINEU I L'ESPANYOLA TAMBÉ

 

"La justícia europea acaba al Pirineu (i l'espanyola, també) "

 

José Antich

 

La decisió de la Sala d'Apel·lacions del Tribunal Suprem confirmant la presó incondicional de Carme Forcadell, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i Dolors Bassa, cinc dels nou presos polítics catalans en presons madrilenyes —sobre els altres quatre, els Jordis, Junqueras i Forn ja s'havia pronunciat— suposa, a la pràctica, que l'escenari més probable per a tots ells és que la injusta i inhumana privació de llibertat, a més de mil quilòmetres entre anada i tornada dels seus familiars, s'allargui fins que hi hagi judici. És a dir, que la posició més dura a la magistratura espanyola és la que guanya terreny i que la justícia europea pot fer el que vulgui amb els exiliats polítics catalans, que no tindrà efecte en la seva última decisió.

Veurem si el judici serà a la tardor-hivern, que és el més segur, o saltarà ja al 2019, però després del pronunciament de la Sala d'Apel·lacions del TS és improbable esperar que s'alteri la situació actual dels presos abans de la vista. Que aquesta decisió s'anunciï amb menys de 24 hores de diferència que la justícia belga rebutgés l'extradició dels consellers Comín, Serret i Puig no és més que una mostra d'una certa supèrbia de la justícia espanyola, incapaç d'acceptar que la instrucció realitzada és pobre i els presumptes delictes dels quals són acusats —rebel·lió i malversació— del tot inconsistents.

La frontera geogràfica que suposa el Pirineu és avui una mica més que una serralada muntanyosa. És una manera diferent d'interpretar el dret i, en última instància, d'impartir justícia. No hauria de ser així. En aquest sentit, les paraules del primer ministre belga, Charles Michel, afirmant després de la llibertat dels consellers exiliats que al seu país la justícia és independent, són tant una obvietat com un encàrrec per a aquells estats on no ho és. Com no deixa de ser presumptuós per part del TS dir a la justícia alemanya que no cometi el mateix error amb el president Puigdemont que la justícia belga amb els consellers exiliats.

Això en uns moments en què la resta de la carcassa política es mou sense fissures i ha entrat en una certa subhasta per assolir el premi major de l'espanyolisme: Rivera va a la Moncloa a demanar un nou 155 que inclogui el control de les finances, mitjans públics i els Mossos i Pedro Sánchez per no ser menys vol que s'obligui per llei que els alts càrrecs acatin la Constitució en públic i es modifiqui el Codi Penal per adequar-lo als moviments dels independentistes. Sorprenentment, en aquest ral·li, fins i tot Rajoy pot estar callat que la feina ja l'hi fan d'altres.

Informa:ELNACIONAL.CAT (18-5-2018)

PRESIDENT TORRA, NO SIGUEM INGENUS: ESPANYA MAI NO ACCEPTARÀ LA BILATERALITAT O L'AUTODETERMINACIÓ

 

Per Ramon Serra, editor

 

Els catalans som bastant ingenus. Ens pensem que els altres tenen la mateixa concepció de la vida que nosaltres i anem molt equivocats. El nostre caràcter pactista xoca sobretot quan cal parlar amb Espanya. Una i altra vegada ens estavellem contra aquest mur impermeable, petrificat amb l'esperança d'arribar a algun acord. Vana és la nostra esperança.

Aquesta candidesa ens ha costat molts disgustos, especialment en els darrers anys. Que els polítics catalans volguessin parlar de diàleg amb l'Estat es podria comprendre des d'un punt de vista tàctic, donat que és una lluita de David contra Gol·liat. Però que algú pensés de veritat que es podria arribar a acords bilaterals o aconseguir el dret de l'autodeterminació és un absurd. Més que beneïts han estat uns beneits.

El problema, doncs, en la desconeixença dels nostres enemics. Des de fa molts anys sempre he pensat que per a ser diputat del Parlament o tenir un càrrec important al Govern el primer que cal fer és haver viscut dos anys pel cap baix en qualsevol part d'Espanya que no sigui Madrid, perquè aquesta ciutat és la capital de la "burrocràcia" i no permet prendre el pols al poble espanyol. Aleshores amb tota seguretat  s'adonarien que mai dels mais no hi haurà un acord enraonat entre Catalunya i Espanya. És impossible, perquè no solament parlem dues llengües diferents sinó que tenim dues mentalitats oposades. Els qui per raons que ara no vénen al cas hem viscut a la Espanya real prou sabem quin pa que s'hi dóna.

Recordem la frase d'Unamuno que és prou vàlida avui: "Merecemos perder Cataluña. Esta cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana. Su cerebro cojonudo, tienen testículos en vez de sesos en la mollera"

Em fa l'efecte que la majoria de dirigents polítics del nostre país i també de les associacions més importants no han tastat aquesta medicina que t'immunitza contra els afalacs espanyols que, ai las, només arriben quan ens necessiten. I després sant tornem-hi amb tota mena de repressions contra Catalunya, especialment contra la llengua.

Llegeix més...

Visites Rebudes

07716164