SÓC INDEPENDENTISTA IDENTITARI: I QUÈ ?

"Tota política que no fem nosaltres es farà contra nosaltres " (Joan Fuster)

Per Ramon Serra, editor

Assetjats pere terra,mar i aire. Aquesta és la situació del nostre país. Fins i tot se'ns vol prohibir el groc, possiblement per part dels qui tenen moltes coses negres.L'excusa és que cal prohibir allò que crea divisió. Per aquest motiu segurament la bandera espanyola és la que crea més divisió, mentre que la catalana és acceptada fins i tot per Ciudadanos. Seguint aquesta lògica, cal prohibir també la bandera espanyola de l'espai públic?

Ja és sabut que qui té el poder controla el llenguatge. Per si calia una exemple més ho veiem amb la campanya de descrèdit del president Torra per unes frases que van ser escrites fa anys. I què deia en aquestes frases? Doncs, carregava fortament la bateria contra l'espanyolisme que hi ha a Catalunya i que tant odia la nostra llengua. És això una mentida, una mostra de racisme o de supremacia? Més aviat sembla una mostra de realisme. En tot cas potser s'havia d'haver puntualitzat que només es referia als espanyols "irreductibles " i no pas a tota la població.

Un cop fet aquest aclariment em sembla que la situació és prou clara: Catalunya és un país ocupat. En els últims anys hi ha hagut una "conllevancia" entre Espanya i Catalunya si fem servir la paraula del filòsof espanyol Ortega que descriu prou bé la situació. Però ara tot ha canviat. Espanya ens ha collat cada cop més, però per fortuna el nostre poble s'ha despertat i ja som majoria els qui no hi veiem més sortida que la independència.

Com diria Vicenç Vives, Catalunya és una voluntat de ser que es demostra al llarg de la història i que es reflecteix sobretot en la defensa de la seva llengua i cultura. És el que en podríem dir-ne el nacionalisme identitari. Certament les condicions demogràfiques, socials, polítiques i econòmiques del país en els últims temps han capgirat la situació de totes totes. Amb un nacionalisme purament identitari no arrossegaríem molts milers de votants. Hem de procurar atraure'ls sobretot intentant que hi hagi benestar entre la població. Però curiosament aquest benestar només pot arribar amb la independència que posi fi a l'espoli que patim per part d' Espanya.

Amb tot, aquest benestar no ha de ser a costa de perdre la nostra identitat nacional. Quan nosaltres la defensem som acusats de tot, mentre que els ocupants podem imposar-nos el castellà tant si com no i gràcies que encara no ens fulminin del tot.I no serà pas que alguns no se'n morin de ganes. Els " manifestos " que una i altra vegada surten com bolets a tto estirar ens perdonen la vida. I això no és racisme, xenofòbia, supremacisme i tota la cantarella d'acusacions que ens etziben. La llei de l'embut, la llei que permet administrar el poder de les paraules a mans dels qui manen.

Mentrestant veiem, per exemple, que TV3 cada cop té menys diners acorralada per l'Estat.Cal dir adéu a les transmissions esportives importants i altres grans programes. Aviat es pot convertir en una televisió residual, de caire folklòrica, una televisió " antropològica " com deia Calviño quan es va crear TV3. Segurament no tocarà fons per la professionalitat dels seus treballadors. Però les perspectives no són gaire bones.

Lluitar per la independència com a objectiu principal no ens hauria de fer perdre els nostres arrels, la base de la nostra personalitat. No m'agradaria gens ni mica que Catalunya es convertís en un Estat independent, un més de llengua espanyola, com sud-amèrica.

Certament aconseguir una certa normalitat lingüística no és ni serà fàcil.I més encara si abandonem o postposem la lluita. Com dic en el titular, jo sóc independentista identitari: i què? I vosaltres? No dic " vostès", perquè en el català de sempre fem servir el " vosaltres".L'ocupació mental a què estem sotmesos segurament és la més difícil de l'alliberar-nos-en.

(28-5-2018)

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08315103