" EL IMPERIO DE LA LEY " NO ÉS IGUAL PER A TOTHOM

“El IMPERIO DE LA LEY”

Enric Padrosa

Ja no pot ser més antidemocràtic i ridícul parlar contínuament del “imperio de la ley” quan són ells els primers a vulnerar-la, tantes vegades com els faci falta, afegint amb gran cinisme que la llei és igual “pera todos els espanyols”. Per no anar més lluny recordem entre molts altres quan l’anterior ministre de l’interior, Sr. Fernàndez Diaz és sorprès en una conversa que va quedar gravada conspirant telefònicament amb el director de l’oficina Antifrau de la Generalitat Sr. De Alfonso en la que un i l’altre es jactaven d’haver desmuntat la sanitat pública catalana, malgrat tot el ministre de interior va continuar mantenint el seu lloc de ministre amb el beneplàcit del govern espanyol que ràpidament li va trobar una altra canongia.

Però la pregunta del milió és, de quina llei ens parlen? D’una que han manipulat a la seva imatge i semblança? I perquè parlen tant de la llei perquè saben que la llei no és “para todos los espanyoles” sinó per als que ells volen aplicar-la.. Una doble vara de mesurar perquè no és cert, o per dir-ho d’una manera més concloent que menteixen sabent que estant prevaricant- saben que la llei la llei no és igual per a tots els espanyols, al contrari uns es poden saltar la llei i altres han de pagar o ser castigats, inhabilitats a qualsevol persona que els sembli bé, amb la connivència de l’aparell judicial. Quins miserables!!

El cinisme també hauria de tenir un límit per poder parlar amb la gent, sobretot amb els càrrecs polítics quan aquestos prevariquen, menteixen i fan tota la demagògia que els dóna la gana sense que ningú del “gobierno” els cridi a l’ordre, com per exemple tots els ministres feixistes sense excepció. És de suposar que també tenen instruccions per fer-ho sense inhibicions. Les mentides i tergiversacions són constant. Tots els catalans democràtics ho saben però estic segur que altres ho troben tan bé i no diuen res sinó al contrari, ho repeteixen com unes vulgars cacatues

En el cas famós de De Alfonso la llista d’accions antidemocràtiques; de deslleialtat i de traïció cap a la institució que el va acollir fou notable. Això li va passar al nostre govern per no haver investigat el personatge abans d’acceptar-lo com a funcionari. Els dos cassos són paradigma de corrupció en un partit on aquesta s’ha multiplicat exponencialment sabent que l’espanyolisme els continuarà votant i això perquè? perquè en el partit del govern espanyol saben que a tots els “compadres” que es portin bé, continuaran sent protegits. .Quin fàstic

(31-5-2018)

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08314997