CRÒNIQUES DE CATALUNYA OKUPADA: ESPANYA HA TRENCAT TAMBÉ LA " CONLLEVANCIA " ORTEGUIANA "

"Catalunya és un país ocupat " (Clara Ponsatí, exconsellera d' Ensenyament )

Per Ramon Serra, editor

Em sembla que era Manuel de Pedrolo que en els inicis del diari Avui va escriure una sèrie d'articles amb el títol de "Cròniques Colonials ". Aproximadament, quaranta anys després em penso que el títol que millor li escauria seria el de "Catalunya, okupada". Així amb k, que queda més modern i revolucionari. Ara Clara Ponsatí de l'exili estant ens confirma una veritat que molts ja sabíem des de fa anys i panys, però que sortosament cada cop és més coneguda i assumida per la població catalana.

Negar ara mateix que Catalunya és un país ocupat només és propi d'ignorants, gent de mala fe, botiflers o dels propis ocupants que mai ho voldran reconèixer. És com aquell que no sabia que parlava en prosa o que respirava.

El conflicte entre Espanya i Catalunya s'arrossega des de fa més de 300 anys. L'imperialisme castellà encara no ha pogut fer-nos vinclar l'esquena. Amb tot, sempre hi ha hagut algun algun intent per trobar-hi alguna solució enraonada. Recordo, per exemple, el cas del filòsof Ortega i Gasset, un espanyol de cap a peus que deia que Espanya només pot ser governada per ments castellanes. Durant la discussió de l'Estatut al 1931 a les Corts espanyoles va pronunciar una frase genial. Va dir que no hi havia solució per al problema català, però que era necessari la "conllevancia". Una frase que va fer furor en el seu dia i que en alguns temps, per exemple en els primers anys de la transició, havia estat una realitat, si més no en teoria fins al cop de Tejero.

Com se sap, Espanya mai no negocia res i només després de la mort de Franco es va avenir a fer unes concessions temporals amb l'esperança de tornar al més aviat possible a l'Espanya, "una, grande i libre". I això és el que ha passat. Va començar amb la majoria absoluta del PP i després els altres governs ho han recentralitzat tot amb l'excusa de la crisi económica. Per a Espanya, les autonomies no són més que unes diputacions grans, allunyades de qualsevol poder polític efectiu. Se'ns diu que Espanya és un dels estats més descentralitzats d'Europa. Mentida. El que només és descentralitzada és la gestió dels serveis. Recordem que la Generalitat gairebé no disposa més enllà del 5% de recursos propis en els pressupostos.

No cal que expliqui què ha passat en els darrers temps ni què passa ara mateix, perquè tothom n´és conscient. Durant alguns anys de la transició semblava que es podia consolidar aquesta "conllevancia". Tots sabem que Catalunya i Espanya era com un matrimoni malavingut però que es toleraven. Ara això ja s'ha acabat. Ni tan sols podem agafar-nos a la "conllevancia". Espanya és així i no canviarà mai. Als somiatruites que encara confien en una Espanya plurilingüe convé recordar-los un cop més que Espanya accepta el bilingüisme sempre que sigui el castellà i... l'espanyol.
(20-5-2018)

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08314793