VOLIES DIÀLEG ? DONCS TÉ, BORRELL

 

"Som nosaltres qui hem portat Borell al ministeri. Que ens aprofiti! "

 

Bernat Dedéu

 

Només han calgut dos dies, dos, quaranta-vuit horetes d’aquelles que passen com un constipat de primavera, perquè Pedro Sánchez acabés amb les esperances dels il·lusos independentistes que l’havien fet president. El capatàs socialista ha regalat dos dies, com un parell de bessonets acabats de néixer, als propagandistes de la tribu perquè li cantessin les bondats, i s’abraonessin tots al micròfon per dir allò tan patètic que ja pregonaren amb Aznar quan Zapatero arribà al govern d’Espanya: el que calia ara era fer fora la dreta, perquè aquest noi, en Sánchez, si més no tindrà una mica més de “talante” que en Rajoy. Dos dies, quaranta-vuit hores i ja tenim Josep Borrell de ministre d’Exteriors! Pepe Borrel, el desinfectador de separatistes, l’apologeta de mossèn Junqueras, el paladí del jacobinisme mesetari. Pepe Borrel, investit ministre per Convergència i Esquerra. Felicitats, reietons!

He de reconèixer que admiro per igual la capacitat dels espanyols per pixar-se’ns a la cara amb tanta expertesa i la naïvetat dels meus en esperar que la història canviï i s’adapti a les seves intencions angèliques. Fa pocs dies, encara hi havia companys de causa que, amb Sánchez investit, especulaven gojosos amb un govern espanyol ordit per acontentar les ànsies dialogants dels secessionistes. Hi havia gent, ho creieu o no, tan creativa com per pensar que Sánchez (un president espanyol!!!) escolliria un ministre o ministressa perquè Joan Tardà, Gabriel Rufián o Carles Campuzano anessin més tranquils a dormir al seu hotelet madrileny. I va i el president espanyol els endinya Pepe Borrel, pobrets fills meus! Abans de saber-se cap altre ministre o vicepresident, quasi abans d’arribar a l’oficina, Sánchez fot una bufa als que l’han dut a la Moncloa amb un anti-indepe radical.

 

L’independentisme ho ha aconseguit, novament: cornuts i pagar el beure

El pitjor de tot plegat és que, per mantenir el PP i Ciutadans a ratlla, acostar els presoners a casa i somniar amb un possible indult, prèvia sentència, la nostra esquerrovergència haurà de veure’s obligada a empassar-se tots els gripaus d’aquest president socialista, que mireu si n’és de diferent dels altres que farà ministra d’igualtat Carmen Calvo, un càrrec que li escau com anell al dit perquè, si Calvo és ministra d’un país europeu, això vol dir que ho podria ser qualsevol persona bípeda. Ja em perdonareu l’escarni, però els nostres polítics es mereixen aquest ridícul, mereixen que sigui Borell, com a ministre de l’estranger, el seu principal i il·lustrat interlocutor. Ahir, republicans i pedecàtors protestaven a Twitter pel nomenament perquè, això sí, a la xarxa tothom té els collons de bronze i és molt valent. Tothom grunyia, certament, per un ministre que ha estat investit pel propi independentisme. Mengeu-vos-el amb patates, guapos!

A cada nova cessió del sobiranisme, Sánchez anirà creixent com arbre que s’enfila al cel. Mentre Rufián tuitegi i Tardà continuï amb els seus sermons de pa sucat amb oli, mentre Campuzano exigeixi al president que porti els presos a casa quan Pascal negocia sota mà amb els espanyols des del Senat, l’independentisme anirà sufragant les accions d’aquest nou socialista que encara és més perillós i sectari que ZP. L’independentisme ho ha aconseguit, novament: cornuts i pagar el beure. Mereixem que Pepe Borrel, Societat Civil Catalana, desinfectant il·lustrat, sigui el ministre d’Exteriors amb qui hagin de parlar els secessionistes. Mereixem aquest ridícul espantós i mereixem aquests polítics a qui hem votat després de tots i cadascun dels seus incompliments amb el poble. Som nosaltres, no us equivoqueu, qui hem portat Borrell al ministeri. Que ens aprofiti!

Informa:ELNACIONAL.CAT (6-6-2018)

PRESIDENT TORRA, NO SIGUEM INGENUS: ESPANYA MAI NO ACCEPTARÀ LA BILATERALITAT O L'AUTODETERMINACIÓ

 

Per Ramon Serra, editor

 

Els catalans som bastant ingenus. Ens pensem que els altres tenen la mateixa concepció de la vida que nosaltres i anem molt equivocats. El nostre caràcter pactista xoca sobretot quan cal parlar amb Espanya. Una i altra vegada ens estavellem contra aquest mur impermeable, petrificat amb l'esperança d'arribar a algun acord. Vana és la nostra esperança.

Aquesta candidesa ens ha costat molts disgustos, especialment en els darrers anys. Que els polítics catalans volguessin parlar de diàleg amb l'Estat es podria comprendre des d'un punt de vista tàctic, donat que és una lluita de David contra Gol·liat. Però que algú pensés de veritat que es podria arribar a acords bilaterals o aconseguir el dret de l'autodeterminació és un absurd. Més que beneïts han estat uns beneits.

El problema, doncs, en la desconeixença dels nostres enemics. Des de fa molts anys sempre he pensat que per a ser diputat del Parlament o tenir un càrrec important al Govern el primer que cal fer és haver viscut dos anys pel cap baix en qualsevol part d'Espanya que no sigui Madrid, perquè aquesta ciutat és la capital de la "burrocràcia" i no permet prendre el pols al poble espanyol. Aleshores amb tota seguretat  s'adonarien que mai dels mais no hi haurà un acord enraonat entre Catalunya i Espanya. És impossible, perquè no solament parlem dues llengües diferents sinó que tenim dues mentalitats oposades. Els qui per raons que ara no vénen al cas hem viscut a la Espanya real prou sabem quin pa que s'hi dóna.

Recordem la frase d'Unamuno que és prou vàlida avui: "Merecemos perder Cataluña. Esta cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana. Su cerebro cojonudo, tienen testículos en vez de sesos en la mollera"

Em fa l'efecte que la majoria de dirigents polítics del nostre país i també de les associacions més importants no han tastat aquesta medicina que t'immunitza contra els afalacs espanyols que, ai las, només arriben quan ens necessiten. I després sant tornem-hi amb tota mena de repressions contra Catalunya, especialment contra la llengua.

Llegeix més...

Visites Rebudes

07716159