PRESIDENT TORRA, NO SIGUEM INGENUS: ESPANYA MAI NO ACCEPATARÀ EL DRET D'AUTODETERMINACIÓ

Per Ramon Serra, editor

Els catalans som bastant ingenus. Ens pensem que els altres tenen la mateixa concepció de la vida que nosaltres i anem molt equivocats. El nostre caràcter pactista xoca sobretot quan cal parlar amb Espanya. Una i altra vegada ens estavellem contra aquest mur impermeable, petrificat amb l'esperança d'arribar a algun acord. Vana és la nostra esperança.

Aquesta candidesa ens ha costat molts disgustos, especialment en els darrers anys. Que els polítics catalans volguessin parlar de diàleg amb l'Estat es podria comprendre des d'un punt de vista tàctic, donat que és una lluita de David contra Gol·liat. Però que algú pensés de veritat que es podria arribar a acords bilaterals o aconseguir el dret de l'autodeterminació és un absurd. Més que beneïts han estat uns beneits.

El problema, doncs, en la desconeixença dels nostres enemics. Des de fa molts anys sempre he pensat que per a ser diputat del Parlament o tenir un càrrec important al Govern el primer que cal fer és haver viscut dos anys pel cap baix en qualsevol part d'Espanya que no sigui Madrid, perquè aquesta ciutat és la capital de la "burrocràcia" i no permet prendre el pols al poble espanyol. Aleshores amb tota seguretat s'adonarien que mai dels mais no hi haurà un acord enraonat entre Catalunya i Espanya. És impossible, perquè no solament parlem dues llengües diferents sinó que tenim dues mentalitats oposades. Els qui per raons que ara no vénen al cas hem viscut a la Espanya real prou sabem quin pa que s'hi dóna.

Recordem la frase d'Unamuno que és prou vàlida avui: "Merecemos perder Cataluña. Esta cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana. Su cerebro cojonudo, tienen testículos en vez de sesos en la mollera"

Em fa l'efecte que la majoria de dirigents polítics del nostre país i també de les associacions més importants no han tastat aquesta medicina que t'immunitza contra els afalacs espanyols que, ai las, només arriben quan ens necessiten. I després sant tornem-hi amb tota mena de repressions contra Catalunya, especialment contra la llengua.

Aquesta situació d'afluixament per part espanyola pot dar-se perfectament ara. Derrotat el PP en aquests moments el PSOE pot fer que recuperem les motlles del pa de poder que tenim per la nostra pertinença a Espanya. El PP ens ha deixat només amb les engrunes, però nosaltres necessitem el pa sencer, que no és altra cosa que la independència.

Certament la situació no és fàcil. Cal tenir present el mandat de l'1-O i del 27-D: el poble català ha dit ben clar que vol la independència. No cal eixamplar la base independentista ni d'altres mandangues que no són més que excuses de mal pagador. Que no ens passi com al Quebec que de tant voler eixemplar la base independentista el partit nacionalista d'allà ha baixat a la tercera posició

Ja sabem, però, que davant un enemic tan poderós hem de saber jugar a la puta i a la Ramoneta. Cal enfortir les relacions internacionals, no deixar-se perdre el carrer i que el Govern tibi la corda fins allà on és possible. El president Torra en l'acte de possessió ja va dir que arribaria el "momentum". Justa la fusta! Els esdeveniments van tan de pressa que tot és possible. Fa unes setmanes ningú no hauria dit que Rajoy cauria i que Torra seria el president de la Generalitat, oi que no? Això vol dir que Déu ens guardi d'un ja està fet i que tard o d'hora ha d'arribar aquest "momentum", si treballem, si no perdem la paciència i sabem moure les nostres fitxes en una partida d'escacs que pot ser llarga. I tampoc no oblidem que ells juguen amb les fitxes blanques .

Mentrestant, el president Torra hauria de saber que mai dels mais Espanya no acceptarà cap acord bilateral per damunt del marc autonòmic. És impossible. Torno al principi: una cosa és que Torra no tingui més remei que jugar amb el que hi ha ara i l'altra molt diferent i que seria nefast que es cregués de veritat que és possible un canvi en la Constitució o que Espanya acceptarà tard o d'hora l'autodeterminació per la cara sense una pressió asfixiant internacional.

Tot això em sembla elemental, de calaix. Però a vegades les coses elementals són les més difícils d'entendre.

(17-6-2018)

 

LA POR A LA CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA

"La por a la Crida Nacional per la República"

 


Agustí Colomines

 

Qui no té feina el gat pentina. Això és el que caldria dir-los a tots els que ara es dediquen a interpretar què és i què no és la Crida Nacional per la República (CNR). Lakoff ha fet molt de mal. Els defensors que el relat és la realitat, que és una versió déjà-vu del postmodernisme, no saben explicar per què en menys de 24 hores aquesta crida ja comptava amb gairebé 30.000 adhesions. Llavors recorren al relat. Al seu relat. I aquí s’agermanen els intel·lectuals orgànics del centredreta, d’ERC i els hiperventilats pròxims a no se sap què. El que fa gràcia és que tots coincideixen a dir que la CNR és una OPA a ells mateixos o la refundació del centredreta. Ja està, ras i curt. Resolta la qüestió. Es creuen que així han rebentat el gra que ha fet irreconeixible el sistema de partits.

La crisi catalana ha estat devastadora per a tots els partits. I no tan sols perquè no hagin sabut lidiar-la, sinó perquè les vacil·lacions i les acceleracions, al capdavall el tacticisme, han provocat desastres monumentals. Algú entén la posició d’ERC? Només s’explica pels canvis de lideratge? És que Roger Torrent i Pere Aragonès han portat l’antic partit de Macià a les manses aigües del vell catalanisme, aquell que retòricament era independentista però políticament regionalista? És que l’ERC vol ser l’hereva com Cambó i Jordi Pujol? Això vol dir, per exemple, que Marta Rovira i Gabriel Rufián dominaven en el moment previ al 27-O i que ara manen els “claudicants”? Si això fos així, on queda el centreesquerra i el centredreta que alguns comentaristes fan servir per atacar l’aparició de la CNR i no pas per explicar-ne les raons? Llegeix més...

Visites Rebudes

07878797