PRESIDENT TORRA, NO SIGUEM INGENUS: ESPANYA MAI NO ACCEPATARÀ EL DRET D'AUTODETERMINACIÓ

Per Ramon Serra, editor

Els catalans som bastant ingenus. Ens pensem que els altres tenen la mateixa concepció de la vida que nosaltres i anem molt equivocats. El nostre caràcter pactista xoca sobretot quan cal parlar amb Espanya. Una i altra vegada ens estavellem contra aquest mur impermeable, petrificat amb l'esperança d'arribar a algun acord. Vana és la nostra esperança.

Aquesta candidesa ens ha costat molts disgustos, especialment en els darrers anys. Que els polítics catalans volguessin parlar de diàleg amb l'Estat es podria comprendre des d'un punt de vista tàctic, donat que és una lluita de David contra Gol·liat. Però que algú pensés de veritat que es podria arribar a acords bilaterals o aconseguir el dret de l'autodeterminació és un absurd. Més que beneïts han estat uns beneits.

El problema, doncs, en la desconeixença dels nostres enemics. Des de fa molts anys sempre he pensat que per a ser diputat del Parlament o tenir un càrrec important al Govern el primer que cal fer és haver viscut dos anys pel cap baix en qualsevol part d'Espanya que no sigui Madrid, perquè aquesta ciutat és la capital de la "burrocràcia" i no permet prendre el pols al poble espanyol. Aleshores amb tota seguretat s'adonarien que mai dels mais no hi haurà un acord enraonat entre Catalunya i Espanya. És impossible, perquè no solament parlem dues llengües diferents sinó que tenim dues mentalitats oposades. Els qui per raons que ara no vénen al cas hem viscut a la Espanya real prou sabem quin pa que s'hi dóna.

Recordem la frase d'Unamuno que és prou vàlida avui: "Merecemos perder Cataluña. Esta cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana. Su cerebro cojonudo, tienen testículos en vez de sesos en la mollera"

Em fa l'efecte que la majoria de dirigents polítics del nostre país i també de les associacions més importants no han tastat aquesta medicina que t'immunitza contra els afalacs espanyols que, ai las, només arriben quan ens necessiten. I després sant tornem-hi amb tota mena de repressions contra Catalunya, especialment contra la llengua.

Aquesta situació d'afluixament per part espanyola pot dar-se perfectament ara. Derrotat el PP en aquests moments el PSOE pot fer que recuperem les motlles del pa de poder que tenim per la nostra pertinença a Espanya. El PP ens ha deixat només amb les engrunes, però nosaltres necessitem el pa sencer, que no és altra cosa que la independència.

Certament la situació no és fàcil. Cal tenir present el mandat de l'1-O i del 27-D: el poble català ha dit ben clar que vol la independència. No cal eixamplar la base independentista ni d'altres mandangues que no són més que excuses de mal pagador. Que no ens passi com al Quebec que de tant voler eixemplar la base independentista el partit nacionalista d'allà ha baixat a la tercera posició

Ja sabem, però, que davant un enemic tan poderós hem de saber jugar a la puta i a la Ramoneta. Cal enfortir les relacions internacionals, no deixar-se perdre el carrer i que el Govern tibi la corda fins allà on és possible. El president Torra en l'acte de possessió ja va dir que arribaria el "momentum". Justa la fusta! Els esdeveniments van tan de pressa que tot és possible. Fa unes setmanes ningú no hauria dit que Rajoy cauria i que Torra seria el president de la Generalitat, oi que no? Això vol dir que Déu ens guardi d'un ja està fet i que tard o d'hora ha d'arribar aquest "momentum", si treballem, si no perdem la paciència i sabem moure les nostres fitxes en una partida d'escacs que pot ser llarga. I tampoc no oblidem que ells juguen amb les fitxes blanques .

Mentrestant, el president Torra hauria de saber que mai dels mais Espanya no acceptarà cap acord bilateral per damunt del marc autonòmic. És impossible. Torno al principi: una cosa és que Torra no tingui més remei que jugar amb el que hi ha ara i l'altra molt diferent i que seria nefast que es cregués de veritat que és possible un canvi en la Constitució o que Espanya acceptarà tard o d'hora l'autodeterminació per la cara sense una pressió asfixiant internacional.

Tot això em sembla elemental, de calaix. Però a vegades les coses elementals són les més difícils d'entendre.

(17-6-2018)

 

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08318790