ESPANYOL, "CATANYOL " I CATALÀ

 

"Espanyol, ‘catanyol’, català"

 


Joan Ferrerós - Excatedràtic d’institut

 

Quim Monzó, en alguna de les entrevistes que se li han fet en ocasió del Premi d’Honor que li ha atorgat Òmnium Cultural, ha parlat de les tres llengües que avui dia funcionen pels carrers de Catalunya. En aquesta llista, com fa notar l’escriptor, el català hi ocupa un lloc minoritari i tot fa pensar que, si no es produeix algun fenomen imprevist en la sociolingüística indígena, en poc temps serà residual. I per català volem dir un ús de la llengua prou solvent perquè resisteixi la comparació, posem, amb el castellà pla de Sòria o de Montevideo, o amb el francès corrent de Reims. Avui, de fa anys i cada vegada més, el castellà a Catalunya –i ja no diem als PPCC– és l’habitual en la majoria d’usos lingüístics; sense sortir de Catalunya, les converses espontànies que es produeixen en castellà als mercats, cafès, transport públic..., en quant les mesurem? En un 70%? En un 80%?

Abans que algú s’escandalitzi, que pari l’orella no ja a Barcelona i perifèria sinó a Figueres o a Roses, és a dir en llocs on no és estrany que l’expressió “cafè amb llet” no sigui entesa, o que el receptor manifesti amb indolència o impertinència que no l’entén. I, gran atenció: que ningú no es deixi enganyar per les xifres, diria que ridículament triomfalistes, de les estadístiques que de tant en tant es publiquen, i que solen presumir d’un 95% dels residents que entenen la llengua i d’un 90% que la poden parlar. La poden/saben parlar? Escepticisme total respecte a aquest 90%: com s’explica altrament que hi hagi tanta gent de menys de 40 anys, escolaritzats en aquesta il·lusió anomenada ‘immersió lingüística’ i que, prejudicis polítics –quan hi són– a banda, són incapaços de formular una frase en català? Però ni que siguem optimistes: suposant que sigui cert aquest 90% que poden usar l’idioma, el fet és que no ho fan. Per comoditat, mandra, perquè no és necessari, perquè l’interlocutor dimiteix de la seva llengua... i perquè la dita immersió lingüística en moltes escoles no s’ha practicat. I les llengües poden mantenir-se vives si s’usen correntment, i van morint si els seus hipotètics usuaris no les parlen.

I el ‘catanyol’? Aquest suposat català és quasi castellà per la quantitat de paraules i, sobretot, construccions pròpies de la llengua espanyola. Però molt de públic ja considera normals, propis, els usos del catanyol: em pujo a la moto, la sopa està bona, que està la Maria?, menjar-se el marrón, pillar, flipar, colocón, agobiat, donar un petó o vaig a pegar-me un xapusson (a la piscina, que diu una veïna convençuda que parla en català). És un verí tan subtil com eficaçment letal, perquè els usuaris del catanyol, entre els quals molts “professionals” de TV3, 8TV, RAC1 o CatRàdio, pensen com l’esmentada veïna. Es pot redreçar aquesta situació? Ja els està bé a la majoria de censats al país? Es tracta de morir d’una manera o altra? De moment el presagi de fa un quart de segle formulat per Prats, Rafanell i Rossich (El futur de la llengua catalana) va essent inexorable.

Informa:ELPUNTAVUI.CAT (26-6-2018)

LA POR A LA CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA

"La por a la Crida Nacional per la República"

 


Agustí Colomines

 

Qui no té feina el gat pentina. Això és el que caldria dir-los a tots els que ara es dediquen a interpretar què és i què no és la Crida Nacional per la República (CNR). Lakoff ha fet molt de mal. Els defensors que el relat és la realitat, que és una versió déjà-vu del postmodernisme, no saben explicar per què en menys de 24 hores aquesta crida ja comptava amb gairebé 30.000 adhesions. Llavors recorren al relat. Al seu relat. I aquí s’agermanen els intel·lectuals orgànics del centredreta, d’ERC i els hiperventilats pròxims a no se sap què. El que fa gràcia és que tots coincideixen a dir que la CNR és una OPA a ells mateixos o la refundació del centredreta. Ja està, ras i curt. Resolta la qüestió. Es creuen que així han rebentat el gra que ha fet irreconeixible el sistema de partits.

La crisi catalana ha estat devastadora per a tots els partits. I no tan sols perquè no hagin sabut lidiar-la, sinó perquè les vacil·lacions i les acceleracions, al capdavall el tacticisme, han provocat desastres monumentals. Algú entén la posició d’ERC? Només s’explica pels canvis de lideratge? És que Roger Torrent i Pere Aragonès han portat l’antic partit de Macià a les manses aigües del vell catalanisme, aquell que retòricament era independentista però políticament regionalista? És que l’ERC vol ser l’hereva com Cambó i Jordi Pujol? Això vol dir, per exemple, que Marta Rovira i Gabriel Rufián dominaven en el moment previ al 27-O i que ara manen els “claudicants”? Si això fos així, on queda el centreesquerra i el centredreta que alguns comentaristes fan servir per atacar l’aparició de la CNR i no pas per explicar-ne les raons? Llegeix més...

Visites Rebudes

07878791