PEDRO SÁNCHEZ I LA NECESSITAT D'INSULTAR

"PEDRO SANCHEZ I LA NECESSITAT DE INSULTAR "

 

Enric Padrosa

 


Recordem com s’ha portat amb Catalunya el partit socialista fins el dia d’avui el PSOE i PSC tan espanyolistes com el PP van donar per bo l’Art 155 de la Constitució Espanyola, una constitució tradicionalment anticatalana.
Els partits espanyolistes no tenen arguments per enfrontar-se a l’independentisme i per traueres la ràbia o l’odi que senten i dediquen a insultar l’independentisme. És una característica de l’espanyolisme, de tots, sigui partit de dreta o de l’esquerra


Mirem l’origen del partit socialista PSOE i fem una breu passada per la seva història tot recordant el seu origen per comparat amb l’actual, Un partit fundat per Pablo Iglesias Posse l’any 1879. Fou un treballador d’arts gràfiques i un defensor de l’obrerisme.


També fou fundador de la Unió General de Treballadors (UGT) i membre de la primera i segona Internacional, seguidor del marxisme però es va negar a entrar en la tercera Internacional pel seu caràcter comunista.


L’any 1910 fou diputat a les Corts amb el recolzament dels socialistes republicans formats el 1909 com a conseqüència dels successos de la Setmana Tràgica de Barcelona. Arribats aquí, establim la comparativa amb l’actual PSOE
Queda clar que els dos PSOE s’assemblen tant com un ou a una castanya, L’actual està completament escorat a la dreta, per no dir ultradreta, amb una explícita complicitat en l’aspecte de fòbia a l’independentisme i no al nacionalisme espanyol,


Aquest nacionalisme és defensat aferrissadament, en qualsevol moment del seu erràtic camí, sigui per la tremenda corrupció d’aquest nazifeixisme arrelat amb la sempiterna monarquia borbònica
Quan el Partit Popular ha necessitat ajuda política, el PSOE ha corregut a donar-los suport oblidant que es presenten com esquerra, i va recolzar l’article 155 que tan mal fa a l’independentisme, quina vergonya, quina indignitat!!
Naturalment la filial del PSOE fa un seguiment vergonyant sense protesta, només faltaria, sense cap mirament ni problema, quina diferència de líder comparat amb Joan Raventós o Josep Pallach, aquest darrer catalanista mort prematurament el 1977.


Pablo Iglesias va ser el fundador de l’esmenta’t partit, un veritable partit de l’esquerra democràtica i també d’un sindicat; La Unió General de Treballadors (UGT) que ha viscut i és va mantenir fidel a l’esquerra.
La seva lluita fou fructífera, Va dirigir la lluita obrera de la seva època i va deixar una profunda petjada en la classe treballadora. Aquest històric partit fou la llavor de l’obrerisme de l’època, cosa que no s’ha prolongat en el temps.


L’actual, socialisme espanyol diu que l’extrema dreta o Partit Popular “està facultat per decidir qui pot o no ser conseller de la Generalitat de Catalunya. Visca la democràcia!! i quina poca dignitat d’un no distingir-se de l’extrema dreta.

(17-7-2018)

ELS POLÍTICS INDEPENDENTISTES POTSER FALLARAN, PERÒ ESPANYA NO ENS FALLARÀ MAI

 

"No patiu: els vots no tenen amo "


«De situacions de frenada i confusió, de desesperació, ja n'hem passades unes quantes i molt serioses. I sempre han acabat obrint pas a fórmules guanyadores»

 

Vicent Partal

 

Hi ha una tensió ambiental notable entre els independentistes, a parer meu ben lògica i raonable. Un any després de la proclamació del 27 d’octubre no som ni de bon tros on tots voldríem ser. I les promeses fetes el 21 de desembre ni s’han complert ni van pel camí de complir-se. Com que les desavinences entre les forces polítiques independentistes són també molt evidents i els incidents entre els uns i els altres sovintegen, la situació deriva en acusacions molt poc elegants. Especialment, entre les parròquies fanàtiques, fanatitzades, de cada banda. Pràcticament cada dia, un polític d’un partit diu blanc i immediatament el de l’altra banda diu negre i ja hi som.

En una entrevista que publicàvem ahir, el diputat d’ERC Ruben Wagensberg diu: ‘Com que no hi ha cap estratègia, ni cap objectiu clar compartit per tots els actors sobiranistes, qualsevol petita cosa es magnifica moltíssim.’ Afegeix, i crec que té raó: ‘Si això [la discrepància sobre el vot dels diputats] hagués passat dos mesos abans del primer d’octubre, hauria semblat una minúcia. Però, sense consens i objectius estratègics compartits, ens anem encallant.’

Efectivament, la clau de tot és que no hi ha consens ni objectius estratègics compartits. No n’hi ha entre Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP. No n’hi ha entre els tres partits i el govern. No n’hi ha entre els polítics i l’ANC. Ni entre l’ANC i Òmnium, cada dia més allunyats. Però la qüestió és que això no pot imposar-se ni pot imposar-ho ningú.

El debat, i per tant la confrontació d’idees i projectes, és imprescindible. No és que siga necessari, és que és imprescindible. I probablement vol temps. Perquè són els fets, i no les paraules, que fan que s’entenguen les propostes. I he de dir que, en aquest sentit, no em fa perdre el son això que passa. Junts per Catalunya sembla que s’aclarirà aviat sobre què vol ser, amb la creació imminent de la Crida i la seua definició. ERC juga fort pel lideratge polític pensant en l’hegemonia electoral i bastint un projecte que sembla que vol incorporar sectors no estrictament independentistes al moviment per l’autodeterminació. I la CUP, tal com expliquem avui en aquest article, ja anuncia mesures importants i radicals, com ara refundar-se o deixar buits els escons del parlament, llevat dels moments clau.

De tot plegat, i de les conseqüències de tot això que veiem, n’emergiran propostes ben diferenciades entre tots, que crec que al final serà la millor manera d’aclarir-nos sobre quin és el camí per a continuar avançant. Personalment, no tinc cap idea de què preferirà la gent, el votant, els ciutadans. Com tots, tinc les meues preferències, però això no té importància. A parer meu, allò que és important de veritat és la certesa que –potser lentament però potser a una velocitat de vertigen– el país anirà entenent molt millor on som, afinant l’anàlisi, i decidirà en conseqüència. I tinc la seguretat absoluta que els vots i els escons variaran si ho vol i ho necessita la gent, com també poden variar els lideratges, desaparèixer demà mateix els actuals per més intocables que puguen semblar i aparèixer-ne de nous que ningú no espera ni controla. Llegeix més...

Visites Rebudes

08325952