LA RECONQUESTA DE CATALUNYA PEL PP


"La Reconquesta "

Pilar Rahola

 

Acabat d’asseure’s a la poltrona de Génova, i auto­alliberat d’haver d’explicar l’estrany cas del seu màster, aprovat gràcies a uns treballs universitaris desapareguts (hauran estat abduïts?), el senyor Pablo Casado, il·lustre president espanyol del partit espanyol de la dreta espanyola, ha iniciat la Reconquesta. Ho ha fet com els valents, al bell mig de Bar­celona, la capital d’una nació d’infidels. I dotat de la rauxa dels guerrers, ha aixecat el martell d’heretges sense tremolor, ni temor, conscient de pertànyer a una estirp de conqueridors.

A partir d’aquí, el monotema català ha impregnat tot el seu ésser, el seu port, les seves paraules, les seves iniciatives, els seus projectes, no endebades és conscient de l’àrdua tasca que significa intentar espanyolitzar els catalans impius. A la mà, el blasó de la unitat pàtria, al pit, el cor de ­Pelai, i en l’ànima, l’Espanya eterna, nascuda abans que existís el món. I ben proveït amb l’elm i l’armadura, ha iniciat el pla d’atac. Pel flanc sud, una de Codi Penal, amb delictes de sedició impròpia; pel nord, un altre de pena màxima per a les temptatives de referèndums sediciosos; i per l’est, la bandera de Tabàrnia que institueix el regnat de la Catalunya espanyola. Amb una carta final, al flanc oest: l’ús de la majoria al Senat per reclamar un altre 155, si els croats no aconsegueixen dominar a les hordes bàrbares catalanes amb la resta d’ofensives.

És a dir, la força sobre la paraula; la raó del poder sobre la raó ciutadana; el domini sobre les urnes. Res que sigui nou en l’horitzó d’a­questa concepció d’una Espanya atàvica i essencial, situada per sobre de les contingències, les voluntats i la modernitat. Don Pablo és, amb permís de Rivera, que li va al darrere, l’encarnació de l’espanyolet impe­rial, situat en una zona ahistòrica on no hi ha cap altre vaivé que el mandat bíblic. Nou? En absolut. Sorprenent? Per a res. Carregós? Molt. Nociu? No més del que han estat tots els seus ­bigarrats predecessors, nobles hereus de l’ancestral mandat borbònic de dominar Catalunya.

Sí, podria haver estat diferent. De fet, l’aspiració que a Espanya es ­forgés una dreta moderna, alliberada de l’obsessió ultranacional i dotada d’una estratègia de pacte envers les nacions històriques és tan antiga com antiga és la seva negació. No hi ha manera. Cada nou líder conservador és més ultranacionalista que l’ante­rior, amb la pesada càrrega que sig­nifica el nacionalisme d’Estat. I des d’aquesta mirada estreta, la seva ­obsessió per Catalunya augmenta a mesura que es descompon la seva ­capacitat per tenir respostes que no siguin les de les porres i les togues. Trist projecte espanyol, el d’aquests adalids de la Reconquesta que només saben imposar-se des del cavall, incapaços de seduir amb la paraula.

Res, doncs a posar-se casc i a ­defensar-se de les envestides, que d’això en sabem molt, perquè estem molt entrenats.

Informa:LAVANGUARDIA.COM (28-7-2018)

LA CÚPULA JUDICIAL ESPANYOLA ÉS UNA AMENAÇA NO SOLAMENT CONTRA LA REPÚBLICA, SINÓ CONTRA CADASCUN DE NOSALTRES

 

"Però no oblideu que la justícia espanyola és un perill concret per a les nostres vides…"

«Que la celebració de la victòria de Valtònyc, com abans les de dels consellers a l'exili i el president Puigdemont, les de Marta Rovira o Anna Gabriel, no ens faça oblidar res ni ens aparte del nostre objectiu fonamental»

 

 Vicent Partal

 

Valtònyc és lliure. Un tribunal belga ha tornat a fer miques la credibilitat de la justícia espanyol quan ahir refusà de cursar l’euroordre que l’acusava de terrorisme, ni més ni menys. Perquè fa cançons. Però ahir la justícia belga deixà clar allò que és evident. Que en els seus texts no hi ha cap delicte i que dur-lo davant els tribunals és un atac a la llibertat d’expressió. Bravo, doncs, pels tribunals belgues. Bravo pels advocats. I bravo per Valtònyc, que amb la seua valentia ha obert un camí que esperem que arribe a Estrasburg i cree precedents cabdals.

La lluita en l’espai lliure europeu es va demostrant d’una eficàcia indiscutible. Un encert monumental. I ha de continuar així. Ha d’arribar al final i empènyer contra les cordes la justícia espanyola, l’estat espanyol. Però, dit això, nosaltres no hauríem d’oblidar ni un segon que la justícia espanyola, aquesta justícia espanyola, és un perill concret per a les nostres vides. No és solament una qüestió de debat polític.

Ho és evidentment per als presos polítics. Per als Jordis, tancats de manera infame. Ho és per al govern, començant pel vice-president, per la presidenta del parlament, per tots els consellers que són en una presó provisional completament irregular i injusta. Demencial. Però ho és també per a Tamara, que no pot eixir del seu poble. I per a la vice-presidenta de la CCMA, a qui amenacen perquè TV3 i Catalunya Ràdio van emetre els anuncis publicitaris oficials del primer d’octubre! I ho és per a Paco Gas, el batlle de Roquetes i una de les millors persones que he conegut mai, que dijous haurà d’anar a declarar, acusat perquè durant les eleccions del 21-D al seu poble hi havia llaços grocs pel carrer.

Més de mil persones, només al Principat, tenen la vida penjada d’un fil per culpa d’aquest sistema judicial copat per l’extrema dreta, autàrquic, excèntric a Europa, empeltat fins a l’arrel de l’autoritarisme franquista. Ara, per tot això que passa, ho veiem més, amb més claredat, tot plegat. Però recordeu que aquests polítics que van vestits amb una toga són els qui van convertir el judici per l’assassinat de Guillem Agulló en gairebé una acusació contra ell. Els qui han ordenat de tornar als nazis les armes que varen fer servir. Els qui acluquen els ulls quan un policia agredeix Jordi Borràs. Els qui permeten als salvatges de la Manada de continuar al carrer mentre tanquen els xiquets d’Altsasu. Els qui van fer possible que dissabte un grup de nazis anàs a Bétera a intentar fer sabotatge a l’Aplec del Camp de Túria, dirigits per gent que ha capitanejat totes les agressions imaginables i no n’ha hagut de respondre mai.

Llegeix més...

Visites Rebudes

08148178