LA RECONQUESTA DE CATALUNYA PEL PP


"La Reconquesta "

Pilar Rahola

 

Acabat d’asseure’s a la poltrona de Génova, i auto­alliberat d’haver d’explicar l’estrany cas del seu màster, aprovat gràcies a uns treballs universitaris desapareguts (hauran estat abduïts?), el senyor Pablo Casado, il·lustre president espanyol del partit espanyol de la dreta espanyola, ha iniciat la Reconquesta. Ho ha fet com els valents, al bell mig de Bar­celona, la capital d’una nació d’infidels. I dotat de la rauxa dels guerrers, ha aixecat el martell d’heretges sense tremolor, ni temor, conscient de pertànyer a una estirp de conqueridors.

A partir d’aquí, el monotema català ha impregnat tot el seu ésser, el seu port, les seves paraules, les seves iniciatives, els seus projectes, no endebades és conscient de l’àrdua tasca que significa intentar espanyolitzar els catalans impius. A la mà, el blasó de la unitat pàtria, al pit, el cor de ­Pelai, i en l’ànima, l’Espanya eterna, nascuda abans que existís el món. I ben proveït amb l’elm i l’armadura, ha iniciat el pla d’atac. Pel flanc sud, una de Codi Penal, amb delictes de sedició impròpia; pel nord, un altre de pena màxima per a les temptatives de referèndums sediciosos; i per l’est, la bandera de Tabàrnia que institueix el regnat de la Catalunya espanyola. Amb una carta final, al flanc oest: l’ús de la majoria al Senat per reclamar un altre 155, si els croats no aconsegueixen dominar a les hordes bàrbares catalanes amb la resta d’ofensives.

És a dir, la força sobre la paraula; la raó del poder sobre la raó ciutadana; el domini sobre les urnes. Res que sigui nou en l’horitzó d’a­questa concepció d’una Espanya atàvica i essencial, situada per sobre de les contingències, les voluntats i la modernitat. Don Pablo és, amb permís de Rivera, que li va al darrere, l’encarnació de l’espanyolet impe­rial, situat en una zona ahistòrica on no hi ha cap altre vaivé que el mandat bíblic. Nou? En absolut. Sorprenent? Per a res. Carregós? Molt. Nociu? No més del que han estat tots els seus ­bigarrats predecessors, nobles hereus de l’ancestral mandat borbònic de dominar Catalunya.

Sí, podria haver estat diferent. De fet, l’aspiració que a Espanya es ­forgés una dreta moderna, alliberada de l’obsessió ultranacional i dotada d’una estratègia de pacte envers les nacions històriques és tan antiga com antiga és la seva negació. No hi ha manera. Cada nou líder conservador és més ultranacionalista que l’ante­rior, amb la pesada càrrega que sig­nifica el nacionalisme d’Estat. I des d’aquesta mirada estreta, la seva ­obsessió per Catalunya augmenta a mesura que es descompon la seva ­capacitat per tenir respostes que no siguin les de les porres i les togues. Trist projecte espanyol, el d’aquests adalids de la Reconquesta que només saben imposar-se des del cavall, incapaços de seduir amb la paraula.

Res, doncs a posar-se casc i a ­defensar-se de les envestides, que d’això en sabem molt, perquè estem molt entrenats.

Informa:LAVANGUARDIA.COM (28-7-2018)

FELIPE VI, DE LA PROTESTA AL BUIT A BARCELONA

 

"Felip VI, de la protesta al buit "

 

José Antich

 

De totes les imatges que s'han pogut veure aquest divendres de l'acte institucional d'homenatge a les víctimes de l'atemptat del passat 17 d'agost cap, absolutament cap, era tan descarnadament cruel com la vista aèria de la plaça Catalunya de Barcelona. Un espai enorme, d'uns 30.000 metres quadrats, blindat per la policia i ocupat només en una part per l'acte sense encant organitzat per l'Ajuntament de Barcelona on es trobaven el Rei, les autoritats, la classe política, els familiars i un nombrós grup de defensors de la monarquia i de la unitat d'Espanya. Molt pobre en el seu conjunt per a la tragèdia que va ser l'atemptat en què van morir 16 persones, però explicable, lamentablement, per la basta manipulació que la Casa Reial i el govern espanyol han tractat de fer de l'acte.

Es va impedir l'accés a l'independentisme per evitar escenes de protesta i incomoditats de les autoritats espanyoles i l'unionisme es va quedar a casa. O se'n va anar a la platja. El govern espanyol volia evitar la xiulada a Felip VI de l'any passat, que va donar la volta al món i que va mostrar el disgust de la societat catalana amb la monarquia espanyola. L'ANC, Òmnium i els partits independentistes havien fet crides explícites per desmobilitzar els seus simpatitzants davant del model d'acte escollit i la presència reial. I la sempre disciplinada base de l'independentisme català va seguir les seves consignes. No hi va haver xiulades, cert. I només uns centenars de membres dels CDR en silenci i amb pancartes van participar en una marxa silenciosa per la Rambla de Barcelona.

No hi va haver protestes irades com en altres ocasions. Hi va haver una cosa pitjor i que acaba ressonant més que una protesta: el buit. Una plaça Catalunya que hagués pogut ser atapeïda de simpatitzants unionistes presentava enormes llacunes. En tot cas, centenars de persones amb banderes espanyoles. I en un balcó, molt a prop d'on estava instal·lada la comitiva oficial, una gran pancarta amb Felip VI de cap per avall i el següent text en anglès: "El rei d'Espanya no és benvingut als Països Catalans." Una pancarta penjada la nit abans i que els mossos, pel que sembla, primer van rebre ordres de retirar-la i després de no tocar-la. La delegació del govern espanyol ja ha expressat el seu malestar.

Dos breus apunts més. Per què la Casa Reial no va voler realitzar l'ofrena floral a la Rambla al costat de les autoritats catalanes i perquè no es notés tant la seva absència tampoc no hi va anar el president espanyol? Per què les autoritats espanyoles no van ser capaces d'aguantar la mirada a Laura Masvidal, la dona del conseller Quim Forn, quan el president Torra la va col·locar al seu costat a la fila d'autoritats i els la presentava? Felip VI, fugisser, va haver d'escoltar de Masvidal que no era ella sinó el seu marit qui havia de ser allà i el president del CGPJ i president del Suprem, Carlos Lesmes, va girar literalment la cara.

I un corol·lari. La important presència d'independentistes en una tarda climatològicament infernal a Lledoners en homenatge a Quim Forn demostra que la ciutadania no oblida i és agraïda a tot i el molt bé que es va fer aquell 17-A. No cal donar-li més voltes però sí que cal recordar que aquell dia, just aquell dia, van començar moltes coses. I van caure moltes caretes.

Informa:ELNACIONAL.CAT (18-8-2018)

Visites Rebudes

08026233