NI IMPACIÈNCIA AL CARRER NI INGENUÏTAT A MADRID

 

"Si algú t'enganya alguna vegada la culpa és de qui enganya i si ho fa dues vegades,aleshores la culpa és teva"

 

 

Per RAMON SERRA, editor

 

 

Continua la partida d'escacs entre Catalunya i Espanya. Això va per llarg. No oblidem que ells juguen amb les blanques i que tenen la raó de la força. Desgraciadament, aquí es demostra que gairebé sempre la força s'imposa a la raó. És sota aquesta premisa que cal analitzar la situació actual i no únicament amb paràmetres parlamentaris.

És comprensible que hi hagi gent impacient com els CDR. És bo que mantinguin un esperit de lluita juvenil i que es facin sentir al carrer on l'extrema dreta actua amb violència i impunitat. L'intent d' "assalt" de la seu d'ERC d'aquest matí per part dels CDR és una mostra d'aquesta vitalitat i  que hi ha gent que segueix fil per randa tot el que passa al país i que vol arribar fins al final, la independència,d'acord amb el desig majoritari del poble català demostrat a les urnes l'1-O i en les darreres eleccions.

Tot i això,convindria que fessin servir ara mateix més el cap que el cor per veure quants morts, ferits,empresonats i exiliats duria una proclamació pràctica de la independència. O es pensen que Espanya no seria fidel un cop més al " a por ellos !? " Per tant, m'agradaria un coneixement més real dels seus plans per la independència i quins costos en volen assumir.

I posats a demanar explicacions voldria saber si els polítics catalans que negocien amb Madrid es creuen de veritat que tard o d'hora Espanya s'avindrà a un referèndum d'autodeterminació. Espanya només cedirà per una pressió asfixiant internacional que, de moment, no encerto a veure. No vol pas dir que no tingui pas confiança en Puigdemont i en el Consell de la República. Però caldrà treballar-ho a fons. Segur que els judicis de la tardor contra els presos polítics ens ajudarà. Caldrà no desaprofitar cap" finestra d'oportunitats " com es diu ara. La finestra internacional juntament amb les pressions populars són les nostres millors cartes. Però és necessari jugar-les bé i no deixar-se portar per la impaciència.

Tot amb tot, fa bé  el Govern per treure el màxim de profit en les relacions amb Espanya. De les engrunes de poder amb el PP hem de passar a les molles del PSOE. No podem oblidar el dia a dia. Curiosament els genocides de Ciudadanos no volen aquestes negociacions. Si no n'hi ha resulta que el Govern no es preocupa de les coses que interessen a la gent. I si n'hi ha aleshores el Gobierno no hauria de fer concessions als "separatistes". Alguna  vegada caldrà fer un balanç de com Ciudadanos perjudica notablement els seus electors, especialment els més pobres.

Els polítics catalans, doncs, si van a Madrid per treure'n suc és una bona política realista ara mateix mentre es facin passes cap a la independència. Però si creuen de veritat que hi pot haver un acord és que són ingenus. S'ha dit una i mil vegades i els fets ho demostren que Espanya no negocia mai: o guanya o perd. Els nostres diputats i senadors no han de ser ingenus. Espanya ens ha ensarronat tantes vegades que ara ho farà un cop més si ho necessita. Recordem que si no es va proclamar la independència efectiva l'octubre passat és perquè Puigdemont va ser traït internacionalment, perquè l'Estat no va donar cap garantia de respectar els acords en les negociacions i perquè hi hauria hagut un bany de sang. La premsa cavernícola explicava molt bé com s'anava a assaltar el Parlament.

En aquestes circumstàncies m'agradaria que algú em presentés un pla viable per a la independència .No sembla que la solució sigui atacar la seu d'ERC ni confiar en algun acord amb Madrid. Potser ara ens toca moure fitxa en aquesta partida que sembla llarga i sobretot moure-la bé. No podem fer errors estratègics si no volem ensopegar amb les pedres de sempre. Ara ja coneixem ben bé els nostres enemics . Per fer escac i mat al rei abans han de caure, peons, alfils,torres...

(2-8-2018)

COM ARRUÏNAR L'INDEPENDENTISME EN TRES DIES

 

"Com arruïnar l’independentisme en tres dies "

No pertoca a cap partit interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació

 

JOAN B. CULLA

 

Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.

Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir "All Cops Are Bastards", o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.

Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí... Llegeix més...

Visites Rebudes

08636182