NI IMPACIÈNCIA AL CARRER NI INGENUÏTAT A MADRID

 

"Si algú t'enganya alguna vegada la culpa és de qui enganya i si ho fa dues vegades,aleshores la culpa és teva"

 

 

Per RAMON SERRA, editor

 

 

Continua la partida d'escacs entre Catalunya i Espanya. Això va per llarg. No oblidem que ells juguen amb les blanques i que tenen la raó de la força. Desgraciadament, aquí es demostra que gairebé sempre la força s'imposa a la raó. És sota aquesta premisa que cal analitzar la situació actual i no únicament amb paràmetres parlamentaris.

És comprensible que hi hagi gent impacient com els CDR. És bo que mantinguin un esperit de lluita juvenil i que es facin sentir al carrer on l'extrema dreta actua amb violència i impunitat. L'intent d' "assalt" de la seu d'ERC d'aquest matí per part dels CDR és una mostra d'aquesta vitalitat i  que hi ha gent que segueix fil per randa tot el que passa al país i que vol arribar fins al final, la independència,d'acord amb el desig majoritari del poble català demostrat a les urnes l'1-O i en les darreres eleccions.

Tot i això,convindria que fessin servir ara mateix més el cap que el cor per veure quants morts, ferits,empresonats i exiliats duria una proclamació pràctica de la independència. O es pensen que Espanya no seria fidel un cop més al " a por ellos !? " Per tant, m'agradaria un coneixement més real dels seus plans per la independència i quins costos en volen assumir.

I posats a demanar explicacions voldria saber si els polítics catalans que negocien amb Madrid es creuen de veritat que tard o d'hora Espanya s'avindrà a un referèndum d'autodeterminació. Espanya només cedirà per una pressió asfixiant internacional que, de moment, no encerto a veure. No vol pas dir que no tingui pas confiança en Puigdemont i en el Consell de la República. Però caldrà treballar-ho a fons. Segur que els judicis de la tardor contra els presos polítics ens ajudarà. Caldrà no desaprofitar cap" finestra d'oportunitats " com es diu ara. La finestra internacional juntament amb les pressions populars són les nostres millors cartes. Però és necessari jugar-les bé i no deixar-se portar per la impaciència.

Tot amb tot, fa bé  el Govern per treure el màxim de profit en les relacions amb Espanya. De les engrunes de poder amb el PP hem de passar a les molles del PSOE. No podem oblidar el dia a dia. Curiosament els genocides de Ciudadanos no volen aquestes negociacions. Si no n'hi ha resulta que el Govern no es preocupa de les coses que interessen a la gent. I si n'hi ha aleshores el Gobierno no hauria de fer concessions als "separatistes". Alguna  vegada caldrà fer un balanç de com Ciudadanos perjudica notablement els seus electors, especialment els més pobres.

Els polítics catalans, doncs, si van a Madrid per treure'n suc és una bona política realista ara mateix mentre es facin passes cap a la independència. Però si creuen de veritat que hi pot haver un acord és que són ingenus. S'ha dit una i mil vegades i els fets ho demostren que Espanya no negocia mai: o guanya o perd. Els nostres diputats i senadors no han de ser ingenus. Espanya ens ha ensarronat tantes vegades que ara ho farà un cop més si ho necessita. Recordem que si no es va proclamar la independència efectiva l'octubre passat és perquè Puigdemont va ser traït internacionalment, perquè l'Estat no va donar cap garantia de respectar els acords en les negociacions i perquè hi hauria hagut un bany de sang. La premsa cavernícola explicava molt bé com s'anava a assaltar el Parlament.

En aquestes circumstàncies m'agradaria que algú em presentés un pla viable per a la independència .No sembla que la solució sigui atacar la seu d'ERC ni confiar en algun acord amb Madrid. Potser ara ens toca moure fitxa en aquesta partida que sembla llarga i sobretot moure-la bé. No podem fer errors estratègics si no volem ensopegar amb les pedres de sempre. Ara ja coneixem ben bé els nostres enemics . Per fer escac i mat al rei abans han de caure, peons, alfils,torres...

(2-8-2018)

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08322009