ALS CDR I L L'ANC CAL EXIGIR-LOS UN PAS MÉS : LA VISITA DEL REI, UNA BONA OPORTUNITAT

" És més fàcil lluitar per un ideal que no pas viure la vida d'acord amb aquest ideal "

(Adler, psicòleg)

Per Ramon Serra, editor

Aconseguir la independència passa fonamentalment per la força del carrer, pel parlamentarisme i per la internacionalització del conflicte. En cap cas, ara mateix, passa per una negociació amb Espanya, una negociació que vindria al final forçada per totes aquestes pressions i mai per la " generositat " espanyola.

Un cop més ens hem de plantejar la força del carrer. Sovint es diu que els carrers seran sempre nostres. Com eslògan no està malament. Però cal que sigui una realitat pràctica més enllà d'una ocupació física dels espais. Sovint exigim molt als nostres parlamentaris. Ara ho acabem de veure amb les pressions dels CDR a les seus dels partits. Està bé i ens cal mantenir viva la flama de les revindicacions. Però faríem bé de valorar el preu que ara mateix haurien de pagar els polítics per declarar la independència de "facto". Cal que vagi més gent a la presó? Necessitem morts i màrtirs? Podrem controlar els aeroports, fronteres i llocs cèntrics? Les principals forces econòmiques del país ens donaran suport?

Espanya ja ens ha demostrat a bastament del que és capaç.Confonen la justícia amb la vengança. Per tant, sembla absurd i infantil enfrontar-se una altra vegada directament a un enemic tan vandàlic sense tenir lligats alguns aspectes cabdals.

D'altra banda, els CDR i l'ANC, sense oblidar el control dels polítics, haurien de fer un pas endavant en les reivindicacions al carrer. Està bé demanar desobediència als polítics, però encara seria millor que se la comencessin a aplicar. És que només han de desobeir els polítics?

El pròxim 17-A, primer aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils, ens visita el Rei que s'ha autoconvidat a l'acte . Deixarem passar aquesta ocasió per demostrar-li el nostre rebuig? No serem capaços d'organitzar una protesta com cal, exempta de violència, però amb imaginació?

Pel que fa a l'11-S aquestes gran manifestacions comencen a embafar i ja es veu que són molt espectaculars però amb resultats poc pràctics. Diré, per evitar falses interpretacions, que sóc soci de l' ANC i que procuro anar a totes les manifestacions que ha convocat i que convoqui, però això no ha de ser obstacle per tenir-ne una actitud crítica. Em penso que caldria fer una passa més del que s'ha fet fins ara. Els taxistes ens poden servir d'exemple.

Durant gairebé una setmana han segrestat la ciutat i no ha passat pràcticament res. Fins i tot hi ha hagut alguna escena violenta. Algú els ha acusat de "sedición" o "rebelión"? Ni tan sols de desordres públics. M'hauria agradat que haguessin controlar les frontreres i el port de Barcelona. Possiblement ens hauria servit d'exemple a l'hora de proclamar la independència. Durant dies hem vist com brillava el color groc dels taxis al centre de la ciutat. Per una vegada el groc ha lluït sense cap mena de repressió o agressió.

És per això que em demano, i la idea no és original, si l'11-D no podríem omplir la Diagonal amb una tractorada. Els tractors van ser importants l'1-O i ara podrien tornar a tenir un paper destacat. Si els taxis van segrestat la ciutat sense que passés res, no podem tenir tractors pel cap baix a la Diagonal uns dies? Els precedents sempre són importants.

Aquesta és una idea com segurament n'hi ha moltes més. Vull dir que si es demana desobediència als partits i polítics també als CDR i a l'ANC els correspon fer un pas més. Sí, els carrers han de tornar a ser nostres, però els hem d'ocupar d'una forma més pràctica. Si demanem moltes coses als nostres representants també és de justícia que els organitzadors de les manifestacions també facin un pas més. Per dignitat i coherència.

(4-8-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182360