EL 17-A: RENUNCIAR A MANIFESTAR-SE CONTRA FELIPE VI, UN GREU ERROR

 

Per Ramon Serra, editor

Hi ha un refrany en castellà que diu " a enemigo que huye, puente de plata" .L'actitud de l'ANC i Òmnium de no convocar cap protesta el 17-A contra Felipe VI en els actes del primer aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils cal considerar-la com irresponsable, per no dir-ne alguna cosa més gruixuda.

Pel que fa a la CUP ja sabem que sempre va per lliure. Acostuma a girar l'esquena a les situacions que no els agrada: anar al Congrés dels Diputats, al Parlament europeu i ara ignorar la visita del el Rei. El problema és que l'espai polític mai no queda buit i si un partit es desentén d'una situació determinada, immediatament el seu lloc és ocupat per una altra força política. Per tant, no perderé ni un minut més en analitzar el comportament d'aquesta organització.

Pel que fa a Òmnium i l'ANC ja és més gruixut. Està bé que es vulgui honorar la memòria de Forn i de Trapero, unes altres víctimes del 17-A. De triomfadors han passat a ser-ne botxins, oi? Aleshores cal anar només a Lladoners per "commemorar-ho" i abandonar l'acte central de Barcelona i deixar-lo a mans dels seguidors monàrquics?

No oblidem que l'acte central de Barcelona serà el que tindrà més repercusssió. Aquest acte és el primer dels molts importants que vindran els pròxims mesos. I sempre és determinant començar amb bon peu.

És cert que no és fàcil respectar el dolor de les famílies de les víctimes--que és el més determinant--i promoure el soroll que es pugui fer al voltant de la figura del monarca. Però després d'anys i panys de manifestacions potser hauríem d'haver après d'esmunyir-nos el cap per trobar noves formes de protesta. Potser es podria guardar un silenci respectuós durant l'acte i en acabar alçar pancartes i fer una xiulada que se sentís des de molt lluny. Res no fa incompatible el respecte a l'acte i la protesta un cop acabada la cerimònia.

La falta de protestes, llevat de les esperades del CDR, serà llegida en clau de submissió al monarca i a Espanya. Deixar passar una oportunitat com aquesta em sembla de jutjat de guàrdia. Al mateix temps no seria forasenyat pensar que la manifestació de la Diada de l'11-S no ha de seguir fil per randa els camins d'altres anys. No diem que els polítics han d'anar més lluny? Doncs ,fora bo que les entitats s'ho comencin a aplicar en les seves accions.Cal treure'n més suc.

Confondre el respecte amb la covardia, la indiferència o el fugir d'estudi amb excuses que encara que siguin enraonades, és anar massa lluny. De la revolució dels somriures hem de passar a la revolució de la intel·ligència. Res d'"amagatotis ".

N.de la R.

Hores després d'haver escrit aquest article i d'haver llegit con la premsa col·laboracionista respira alleugerida, sobretot per la decisió de l'ANC, vol dir que hem perdut una batalla mediàtica molt important. Quins errors tàctics tan greus per defensar la "puresa" de l'acte! I .I aquesta és l'ANC que vol tirar endavant la República al preu que sigui ?

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182367