UN COP MÉS, TV1 HA GIRAT L'ESQUENA AL CATALÀ EN LA FINAL DE COPA

Ramon Serra, editor

 Sí, ja sé que avui toca parlar de la primera victòria oficial del Barça aquesta temporada en la Supercopa en derrotar el Sevilla (2-1) en la final de Tànger. Però d'això en parla i en parlarà tothom i en canvi pràcticament ningú parlarà del paper de la llengua en aquest esdeveniment.

D'entrada se'ns fa estrany no poder-la veure per TV3 com ha estat habitualment en els últims anys. En aquesta ocasió no ha pogut ser perquè la televisió catalana no té un duro, ofegada per l' Estat, per la falta d'un pressupost digne acordat pel Parlament i perquè moltes vegades s'ha tirat de veta, diguem-ho tot encara que sigui de passada.

Tot amb tot i temps era temps, com diuen els tòpics, quan la transmissió d'algun esdeveniment important per a l'esport català es feia a través de TV1 normalment era en català amb una desconnexió tècnica per a Catalunya. Ara, ni tan sols s'ha ofert la primera versió en castellà i en català pel sistema dual.No existim ni amb el PP ni amb el PSOe que diuen que és més sensible amb les realitats lingüístiques de l'Estat. Doncs,sort d'aixó!

Curiosament no he llegit cap protesta en lloc. El problema de la falta del català en moltes i importants transmissions esportives per televisió és angoixant. I més preocupant és que això es vegi com un fet normal. sembla que tornen als temps de la televisió en blanc i negre. D'aquí ve que el color groc no ens hauria d'encegar i hauríem de veure altres colors de l'arc iris per gaudir de totes els espectacles.

Amb la Plataforma per la Llengua vam aconseguir que al menys els partits del Barça, Girona i Espanyol es puguin seguir també en català pel sisterma dual. Aquesta no és la solució ideal, perquè a Catalunya tots els esdeveniments esportius s'haurien de poder seguir en català per defecte i en tots cas que hi hagi versions en castellà o en altres llengües pel sistema dual. Sigui com sigui val més aixó que res i més en les circumstàncies actuals.

El que ha fet TV1 amb la llengua en aquesta final és una agressió en tota la regla. Ens ha tractat com una colònia. Els romans ja deien que eren esclaus " aquells que parlaven la llengua dels seus amos". Justa la fusta. Un pas més per a la nostra desconnexió mental amb Espanya. Però com encertadament va dir no sé qui " un poble no n'és si no té consciència de ser-ho". Em temo que si més no aquesta vegada la nostra consciència lingüística ha estat, per dir-ho suaument, adormida.

Sí, ja sé que ara el tema de la independència ocupa el centre de les nostres preocupacions. Però faríem bé de fer aflorarr el problerma lingüístic sobretot en ocacions ben assenyalades com aquesta, no fos cas que alguna vegada ens despertem com a país independen però com si fòssim una república sud-americana més. Valdria la pena ser una república més de llengua castellana? És això pel que hem lluitat molts? El benestar vol dir només viure millor econòmicament ?

(25-4-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182581