SENYOR PEDRO SÁNCHEZ, ELS INDEPENDENTISTES SOM MAJORIA EN ESCONS I...EN VOTS

"Tenim la raó, contra bords i lladres, el meu poble i jo " (Salvador Espriu )

Per Ramon Serra, editor

El poder sempre imposa el seu relat com s'ha vist al llarg dels segles .La història només l'escriuen els guanyadors. Els perdedors sempre van a remolc i la derrota total, si més no psicològica, és quan els vençuts es fan seves les tesis dels guanyadors.

Tot i que encara sóc molt pesat convé desmuntar una i altra vegada les tesis dels colonitzadors--ara que la majoria en diu unionistes--sobre el poder dels independentistes a les urnes. El president del Gobierno, el senyor Sánchez, acaba de sumar-se a la confusió sobre el poder de l'independentisme a Catalunya amb una frase genial: "los independentistas son una minoría mayoritaria, pero no una mayoría" i s'ha quedat tan ample. Tant com els espanyolistes de sempre que quan parlen de Torra diuen que no representa tots els catalans o que ha de tenir en consideració tothom. Aleshores, Sánchez representa tots els espanyols quan té menys escons proporcionalment que Torra? O Rajoy representava tots els espanyols amb un percentatge raquític de vots en relació amb la suma total de tot l'Estat?

Això és la llei de l'embut. Quan es tracta de l' Estat els qui manen representen a tothom, si més no no hi ha grans polèmiques, però quan els independentistes tenen una majoria folgada en tots els camps, aleshores resulta que serveix de poca cosa. Quan algú governa és lògic que intenti implantar el seu programa, que per això es fan eleccions, i no pas que intenti contentar tothom. Una fòrmula ben barroera de manipulació.

Però, senyor Sánchez, d'on ha tret que els independentistes som una minoria majoritària, però no majoria? Suposo que, pel cap baix, acceptarà que tenim una majoria d'escons .Però li haig de dir que també de vots. No s'hi val a dir que només tenim el 47 dels vots .En tot cas s'ha de dir que els espanyolistes, els que volen quedar-se a Espanya, amb prou feines arriben al 44 %. Per què sumen al seu favor els vots nuls i en blancs de les darreres eleccions? Potser com que no estan acostumats a fer referèndums no saben fer números. Potser tenen aquesta petita disculpa .Sápiga, senyor Sánchez, que sense comptar altres partits minoritaris i sense fer especulacions sobre l'independentisme d'alguna la gent de la delegació del PSOE a Catalunya i també d'alguns comuns, la xifra final és de 4,37% més de vots a favor de la independència. Això vol di que més del 52% del vot vàlid ha votat independència. Ho entén ara?

La llàstima també que aquesta mala lectural dels resultats s'ha extès en gent important en els partits. Segurament perquè deuen ser gent de lletres i no pas de números. Fatiga escoltar que hem d'incrementar la majoria independentista.Oi tant! Us creieu que si tinguèssim el 100 de la població al nostre costat Espanya en faria cas?

Escócia va perdre el referèndum per poc. Anglaterra va votar pel Brèxit amb resultats prou ajustats .I el Quebec va perdre un referèndum per unes dècimes. En cap cas he sentit a dir que els resultats no eren vàlids perquè, seguint les paraules del senyor Sánchez, només representaven una minoria majoritària. Ningú no reclama ampliar majories. Per què nosaltres sí? Perquè som una colònia, un país ocupat sobretot mentalment per la metròpoli. Que els espanyols tergiversin els resultats entra dins de la lògica, però que catalans amb responsabilitats els facin el joc demostra que són uns ingenus, uns desinformats o que ja els està bé de tirar de la rifeta.

Caldrà insistir en aquesta tema prou important una i altra vegada. Com deia Pedrolo, protesta encara que no serveixi de res...

(31-8-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182442