EL CATALÀ A LA JUSTÍCIA: PARLEM-NE SENSE EMBUTS

Per Ramon Serra, editor

Per demanar que no quedi. Es pot demanar fins i tot la lluna en un cove en un sistema judicial prefranquista en molts casos. Mentre que Catalunya no sigui independent només es poden posar draps calents pel que fa al coneixement obligatori de la nostra llengua al funcionaris públics espanyols, especialment als de justícia sempre tan repatanis quant a la llengua. Que només en sigui un mèrit representa molt poca cosa

D'altra banda, cal entendre que els funcionaris de l'Estat no poden pas saber totes les llengües cooficials. Per tant, seria bo arribar a una entesa: que tots ells puguin ocupar plaça en qualsevol punt de l'Estat pels seus mèrits, però que si van a comunitats amb llengües cooficials disposin de dos anys per adaptar-s'hi. Tots ens hem hagut de reciclar amb les noves tecnologies. Així que els funcionaris haurien també de posar-se al dia i donar-ne exemple. És qüestió de voler arribar a una entesa. En les circumstàncies actuals no podem exigir que els funcionaris espanyols del ram que sigui sàpiguen el català en arribar aquí, però sí que han de tenir-ne coneixement al cap de dos anys o d'un temps prudencial. Si plantegem les coses de tot o res, ara mateix, o només amb bona voluntat no arribarem gaire lluny.

Ara bé, cal veure si una proposta enraonada com aquesta seria acceptada per l'Estat i sobretot pels seus funcionaris, alguns o molts dels quals pensen que els ciutadans hem d'estar al seu servei o no al revés. De tota manera cal intentar-lo i no quedar-se en declaracions retòriques o en un victisme que no solucionar res.

(20-10-2018)

COM ARRUÏNAR L'INDEPENDENTISME EN TRES DIES

 

"Com arruïnar l’independentisme en tres dies "

No pertoca a cap partit interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació

 

JOAN B. CULLA

 

Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.

Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir "All Cops Are Bastards", o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.

Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí... Llegeix més...

Visites Rebudes

08658522