TARD O D'HORA HI HAURÀ MORTS PROVOCATS PEL NACIONALISME ESPANYOL

TARD O D'HORA HI HAURÀ MORTS PROVOCATS PEL NACIONALISME ESPANYOL

 

"El cas de Catalunya davant d’Europa "
"Catalunya hauria de deixar de comportar-se com l’infant desvalgut que ho confia tot a la bona voluntat de l’observador"

Víctor Alexandre

La reacció de tot infant, quan un altre una mica més gran l’atonyina o li pren allò que és seu, sol ser la de quedar-se quiet, desconcertat, i mirar si l’agressió ha estat observada per algun adult. L’infant, com és lògic, conscient de la seva indefensió, espera que l’adult blasmi l’agressor i imparteixi justícia. Si això s’esdevé, l’infant es tranquil·litza i renova la seva fe en el sentit de l’equitat dels adults; si, en canvi, l’adult es fa l’orni, la decepció de l’infant és majúscula, i també ho són la malfiança i la desafecció que sent vers els qui haurien de ser els seus referents.

En el món adult, especialment en els casos en què hi ha una gran desproporció entre agredit i agressor, a favor del segon, ja sigui per força física o per força armada, també es produeix una reacció similar a la de l’infant; també espera l’adult agredit que un testimoni ocular intervingui i l’ajudi. I si el testimoni s’ho mira impertèrrit, adduint que aquella agressió és només un afer intern entre l’agressor i la víctima, la seva malfiança i desafecció vers la societat creixeran exponencialment.

Quan les forces entre agressor i agredit estan equilibrades, el més probable és que l’agredit es defensi per si mateix sense esperar que ho faci un tercer. Catalunya, és obvi, no té una força equiparable a la d’Espanya que li permeti defensar-se en un pla d’igualtat i per això mira Europa. Catalunya té urnes, moltíssimes urnes, però Espanya té porres, milers de porres. I com que Espanya odia les urnes, perquè no té cultura democràtica i el règim actual és només una mascarada forçadament contemporitzadora, les il·legalitza, treu les porres al carrer, apallissa la gent, agafa pel coll i pels peus els votants i, com al Xile de Pinochet, els llança enlaire com si fossin escòria. I després, tots aquells que hagin tocat un independentista, seguint el manual racista de José Borrell, s’han de “desinfectar”.

El més greu, sumant-hi els exiliats i els ostatges polítics catalans, és que tot plegat passa davant dels ulls de la Unió Europea, un organisme supranacional que es vanta de ser el tòtem de la democràcia, de la llibertat i del respecte pels drets humans. És cert que protegeix els exiliats, però ho fan els seus tribunals, no els seus governs, i també és cert que l’1 d’octubre de 2017 intervé i que gràcies a això, al migdia, s’atura la violència espanyola. Però és una intervenció d’aquelles que es fan d’amagat, per no posar en evidència l’agressor. O millor dit, perquè l’agressor deixi de posar en evidència l’observador passiu.

Com uin infant desvalgut

Catalunya, certament, hauria de deixar de comportar-se com l’infant desvalgut que ho confia tot a la bona voluntat de l’observador, sobretot tractant-se d’un observador que té com a divisa principal posar els seus interessos econòmics per damunt dels drets humans. Tanmateix, mentre no es vegi amb cor de ser conseqüent amb la seva aspiració de llibertat, Catalunya no pot esperar que altres països se signifiquin en favor seu i li facin la feina. Si ja no ets un infant, si ets un adult de cap a peus i, malgrat això, no goses treure’t tu mateix les castanyes del foc, t’estàs llevant el dret de menjar-te-les. Ras i curt: per molt adult que siguis, si et comportes com un infant, el món et tractarà com un infant.

Dit això, és ben segur que una Unió Europea basada en un mer aplec d’interessos econòmics no té cap futur. Cap ni un. Més enllà de la bona tasca de molts eurodiputats i la convicció europeista de molts ciutadans, una Unió Europea com l’actual, que renuncia a l’humanisme, que estableix jerarquies entre els pobles que la integren, que es fa el desentès davant la gent desesperada que truca a les seves portes perseguida per la fam i la mort, que qualifica “d’afer intern” la violació flagrant dels drets civils duta a terme per l’Estat espanyol, que és incapaç de fer que aquest Estat compleixi la resolució de les Nacions Unides del 1966 (ratificada per Espanya el 1977), que estableix per damunt de totes les lleis estatals el dret dels pobles a l’autodeterminació com el primer dels drets humans, i que tampoc no l’amenaça amb sancions en cas que no permeti un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, no és cap Unió Europea. És una Unió d’Hipòcrites, una Unió de Cínics.

Cap violació dels drets humans és un “afer intern”; cap barbaritat política, policial i jurídica, com les que està cometent Espanya amb Catalunya, és “afer intern” d’un Estat, perquè, en el supòsit que ho fos –que no ho és ni ho serà mai–, seria un afer intern de la Unió Europea. Catalunya és una nació de la Unió Europea, n’és contribuent net, i res del que faci o deixi de fer és aliè al conjunt de la Unió. Estem parlant d’una nació amb mil anys d’història sense la qual és impossible explicar la història d’Europa.

No tinguem cap dubte que, tard o d’hora, dissortadament, hi haurà morts a Catalunya provocats pel paroxisme nacionalista espanyol. És un miracle que fins ara no n’hi hagi hagut. De fet, fins i tot sense intenció que n’hi hagués, l’1 d’octubre de 2017 podia haver estat un jorn luctuós, ja fos per un cop de porra desviat uns centímetres més amunt, per caps oberts en caure les persones que eren llançades brutalment per aquella horda salvatge d’individus uniformats o per atacs de cor soferts per la ciutadania que va ser agredida a les portes dels col·legis electorals. No n’hi hagut, de morts, i això és bo.

Però quan la ‘cerrazón’ és transversal, com passa en els poders de l’Estat espanyol, pot passar de tot. I si hi ha morts, caldrà responsabilitzar-ne també la Unió Europea per la seva desídia. Potser aleshores la causa de Catalunya deixarà de ser un “afer intern espanyol”, però ja serà tard per salvar la vida de les víctimes. És ben trist que la major part de les conquestes socials i de llibertat que ha fet la humanitat al llarg dels segles hagi tingut un cost tan sagnant. Passen els anys, passen els segles, passen els mil·lennis, i el supremacisme, amb la complicitat dels cínics, que s’ho miren des de la seva torre d’ivori, continua dient quin poble pot ser lliure i quin no. Encara estem així.

Informa:ELMON.CAT (6-11-2018)

 

COM ARRUÏNAR L'INDEPENDENTISME EN TRES DIES

 

"Com arruïnar l’independentisme en tres dies "

No pertoca a cap partit interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació

 

JOAN B. CULLA

 

Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.

Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir "All Cops Are Bastards", o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.

Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí... Llegeix més...

Visites Rebudes

08658627