O INDEPENDÈNCIA O BARBÀRIE: LA CATALANOFÒBIA ÉS L'ESSÈNCIA DEL FEIXISME ESPANYOL

 

"O independència o barbàrie "
«Parlem-ne per recordar-los que nosaltres som els qui hem rebut la violència i els qui l'hem resistida mentre que ells en són vergonyosament còmplices»

 

Per: Vicent Partal

 

La proclamació de la independència i el referèndum d’autodeterminació han obert en canal el règim postfranquista. Els resultats d’Andalusia en són una gran prova, potser la definitiva. La irrupció formal de l’extrema dreta no fa sinó remarcar quina és la causa final del conflicte català: la impossibilitat de trobar una coexistència respectuosa i digna. El PSOE, sobretot el PSOE, ha tingut quaranta anys per a crear un model nou i diferent d’Espanya. Però no ho ha volgut fer. Ben al contrari. Fins al punt que quan l’octubre republicà va fer perillar de debò el règim, el PSC va abandonar finalment el vaixell dels partits demòcrates per abraçar-se al PP i Ciutadans en aquell fatídic ‘a por ellos’ que ha acabat traduint-se en els vots de Vox. Qui dorm amb xiquets s’alça pixat…

El 20 i el 21 d’agost de 2013, quan la situació del país encara era ben diferent, vaig escriure aquests dos articles editorials (primer i segon) que van causar aleshores un notable enrenou polític i mediàtic. Demanava per quina raó el PSC basculava cap al feixisme i ho centrava tot en una decisió que en aquell moment encara semblava dubtosa. Deia que si el PSC s’abonava al nacionalisme espanyol això el duria fora del bloc democràtic i donaria ales al feixisme. Perquè el nacionalisme espanyol no ha estat mai un moviment de cohesió social i democràtica. Em sap molt de greu no haver-me equivocat. El supremacisme cultural i polític i l’autoritarisme han estat sempre la base del nacionalisme espanyol i donar-li aire inevitablement havia de dur fins ací on hem arribat. Cinc anys després d’aquells articles, el PSOE és mort. S’ha acabat la transició. Perduda Catalunya i perduda Andalusia, el PSOE no té cap futur ni tan sols aritmètic. Tanmateix, el preu que se’n paga és caríssim.

 

I, tot i això, encara hi ha alguns personatges que acusen ara l’independentisme d’haver despertat el monstre del nacionalisme espanyol, com si fos cap fenomen nou i inesperat. Parlem-ne, doncs.

Parlem-ne per a recordar-los, per exemple, que nosaltres som els qui ens hem alçat contra el feixisme i no ells. Nosaltres, els independentistes. Catalunya ha lluitat per la democràcia mentre ells intentaven coartar-la i retallar-la pensant-se potser que podien posar uns límits arbitraris a la reculada. És vergonyós que els qui van anar tots cofois de bracet de la dreta extrema a demanar al podrit sistema judicial espanyol que impedís sessions parlamentàries ara pretenguen ignorar-ne les conseqüències, que vulguen ignorar que una volta fulmines la democràcia i el dret de debatre les idees en llibertat el geni no torna mai voluntàriament dins l’ampolla.

O parlem-ne per recordar-los que nosaltres som els qui hem rebut la violència i els qui l’hem resistida mentre que ells en són còmplices, vergonyosament. Tant si els agrada com si no, tant si els molesta com si no. Perquè nosaltres ens podem enorgullir de les barreres de cossos que van salvar les urnes el primer d’octubre. Nosaltres podem reivindicar la pulcritud democràtica del 20 de setembre. Nosaltres podem reivindicar amb orgull cada llum que es va encendre ara fa un any al carrer de la Marina, cada cotxe que es va desplaçar al fred de Brussel·les, cada vot del 21-D. Però digueu-me, en canvi: què caram poden reivindicar avui els gasetillers entusiastes del 155, els diputats que es van posar el no a les mans assenyalant amb fruïció els qui votaven sí, els artistes que han callat durant dècades sobre tot allò que ens feien a nosaltres i que ara, de sobte, s’alarmen quan la censura i la violència ja no cau tan sols sobre nosaltres?

Davant els nostres ulls, però ara també davant els seus, Espanya s’enfonsa ràpidament en el pou més negre que es podia imaginar. És evident que els mesos i anys vinents seran molt difícils per a tots. Per als Països Catalans d’una manera molt particular, perquè la catalanofòbia és l’essència del feixisme espanyol. Ells han estat més espanyols que no demòcrates i aquí és on han dut Espanya. Que els faça profit, doncs, la seua ceguesa, que per a nosaltres l’alternativa ja no pot ser més simple: o independència o barbàrie.

Informa:VILAWEB.CAT (4-11-2018)

EL CONSELLER BUCH EXPLICA ELS " MISTERIS" DE LA DESPROTECCIÓ POLICIAL DE TORRA A L'ESTRANGER

El conseller d’Interior, Miquel Buch, ha explicat aquest dilluns en roda de premsa els motius pels quals el president Torra ha hagut de viatjar a Brussel·les, on aquesta tarda té previst fer una conferència amb Carles Puigdemont, sense escorta policial. Segons Buch, la Generalitat ha mostrat la seva sorpresa davant la decisió adoptada pel govern espanyol de prohibir que tres escortes armats dels Mossos d’Esquadra acompanyessin el president en el seu desplaçament. El ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell, s’ha mostrat d’acord amb el veto que divendres va manifestar el president de l’Eurocambra, Antonio Tajani, de prohibir la conferència dels dos presidents catalans a la seu parlamentària al·legant motius de seguretat. Borrel ha considerat que és una “decisió raonada i raonable” i que si ell continués sent el president de l’Eurocambra, hauria pres la mateixa decisió.

És per això que sobta la negativa del govern espanyol, manifestada a través del ministeri de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, d’autoritzar el servei d’escorta en aquest desplaçament. Fins ara, era habitual que la Generalitat comuniqués els desplaçaments i que el ministeri donés el plàcet. Buch ha explicat que “a partir del dijous 14 ens trobem amb un canvi de criteri en el ministeri que ha provocat la negació d’autoritzacions per als desplaçaments internacionals entre elles la que avui ha portat al president Torra a Brussel·les”. Llegeix més...

Opinions

Visites Rebudes

09199985