PER FAVOR, GAUDIM I RESPIREM UNA MICA DESPRÉS DE LA DIADA

Per Ramon Serra, editor

Els esdeveniments a casa nostra van tan de pressa que gairebé no tenim temps de pair-los. És normal que després de l'èxit espatarrant de la Diada tothom es pregunti què passarà o què pot passar a partir d'ara. És el més normal del món. Però com diuen els tòpics, que el llegir no es faci perdre l'escriure. Vull dir amb això que hem d'aprendre a gaudir del bons moments com el d'ara. La interpretació correcta de les xifres de participació és si fa no fa la que es fa en aquesta crònica de Tribuna.cat on les clavegueres de l'Estat reconeixen obertament el seu fracàs.

Ja poden dir missa sobre si els independentistes èrem cent mil més o menys. El que sí queda clar és que els partidaris del colonialisme espanyol com PP, Ciudadanos i Societat Civil catalana han quedat completament escombrats dels carrers de Catalunya. Als seus actes de la Diada no hi van ni quatre gats. Fins ara eren pràcticament residuals i ara ja només són testimonials.

Fan riure les xifres proporcionades per la delegació del govern de la metròpoli a Barcelona-- per cert, no trobeu a faltar la virreina De Llanos?-- i també les del socialista Àngel Ros a Lleida. De les de Societat Civil Catalana val més no parlar-ne. Per cert, qui és aquesta "societat" que es permet opinar de tot sense com va ni com ve? Ara resulta que a la Diada hi van anar menys gent de la que s'havia inscrit! És que hi ha hagut una passa de grip els darrers dies? Potser la pesta "bobónica? Ep, dic la pesta bobónica i no pas " borbònica" no fos cas que algú em dugués als tribunals,oi?

En fi, senyors respiren una mica, gaudim de les victòries, sobretot si són grans com aquestes, incrementem l'autoestima i no perdem mai el somriure. Si més no Toni Albà ens el perllongarà fins a les festes de la Mercè amb el seu pregó independentista contrari a l'oficial de l'Ajuntament a mans d'un anticatalà. No cal confondre la llibertat amb el dret de pixar-te a la teva cara.
(14-9-2016)
P.S.
Un cop redactat aquest escrit llegeixo que un lector es fica amb Toni Albà perquè acusa l' Estat espanyol i no pas el poble espanyol, que en té molt part de la culpa. Completament d'acord. Però cal anar per pams i no vulguem matar tot el que és gras. El ciri és curt i la processó llarga...

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08170675