NO TENEN EL VALOR DE TENCAR HOMS A LA PRESÓ : SÓN MOLT COVARDS, IMMENSAMENT COVARDS

"No tenen valor de tancar Homs a la presó"
"El judici polític del 9N no és res més que una galdosa exhibició d’impotència. La impotència d’un Estat que se sap en fals"
Víctor Alexandre

La filtració del 22 de setembre passat, procedent de la Fiscalia espanyola, segons la qual Francesc Homs, exconseller de Presidència, serà inhabilitat pel seu paper institucional en la celebració de la consulta del 9-N, és molt més notícia que no pas la inhabilitació en si mateixa. La inhabilitació, no cal dir-ho, és repugnant i escandalosament antidemocràtica, però l’autèntica notícia, l’autèntic moll de l’os periodístic del fet és la filtració.

A l’Estat espanyol, com en els temps del franquisme, aquell règim que el Partit Popular sempre s’ha negat a condemnar, entre altres coses perquè una de les seves figures més destacades va ser fundador del partit, es continuen coneixent les sentències contra els acusats polítics abans que siguin dictades pels tribunals. I és que digui el que digui el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes –quina barra!–, ha estat la mateixa Fiscalia qui ha demostrat que la sentència contra Francesc Homs ja estava dictada de bell antuvi. És així de gros: al segle XXI, a l’Estat espanyol, encara hi ha judicis polítics, encara hi ha judicis contra les persones que, per lleialtat als Drets Humans i a la radicalitat democràtica, es neguen a acatar lleis totalitàries que prohibeixen les urnes i que criminalitzen el vot.

Per a l’independentisme de soca-rel, aquest estat de coses no té res de nou. Cal no veure un bou a tres passes per no adonar-se que la separació de poders inherent a tot Estat de dret no existeix a l’Estat espanyol, i que els tribunals no són res més que un instrument ideològic al servei del poder polític. Però hi ha gent de bona fe que necessita que les evidències siguin ben grosses per reaccionar, i el judici polític contra Francesc Homs n’és una de ben fefaent. No cal dir que al darrere vindran els judicis no menys polítics contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, l’expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera Irene Rigau. No els fan tots junts per poder-los rendibilitzar estratègicament d’acord amb els seus interessos conjunturals.

Tot plegat, això no obstant, no és res més que una galdosa exhibició d’impotència. La impotència d’un Estat que se sap en fals, democràticament parlant, davant d’un procés català que, com diu el ministre espanyol d’Afers Exteriors, José Manuel García Margalló, “avança a tota màquina”. Estan esverats i es dolen de tenir un govern en funcions, perquè, remarca Margallo, això equival a fer “un combat de boxa amb una mà lligada a l’esquena”. Fixem-nos que tots els símils que fa aquesta gent són violents i primaris, fruit d’una mentalitat absolutista en què el dissident no ha de ser escoltat, ha de ser abatut.

Tenen tot l’aparell de l’Estat, totes les estructures de poder, totes les clavegueres i tots els pressupostos al seu servei contra Catalunya i es dolen de ser febles! Doncs bé, sí que en són, de febles. No ho serien al cor de Llatinoamèrica. Però al cor d’Europa, malgrat les moltes mancances de la Unió Europea, són febles, perquè aquí no poden fer allò que els demana la seva història d’imposició i d’esclafament de pobles, cultures i llengües. Si han arribat a negar l’anorreament del meravellós patrimoni lingüístic d’aquell continent, imposant-hi la seva “lengua de encuentro”, per què haurien de tenir escrúpols a l’hora de negar que, em matèria política, el seu govern i els seus tribunals siguin una mateixa cosa?

Estan doctorats en negacionisme, i tanmateix són febles. La prova és que no s’atreveixen a tancar Francesc Homs a la presó. No gosen fer-ho, perquè són covards. Molt covards. Immensament covards. Per això tampoc no tenen valor d’empresonar Artur Mas, Carme Forcadell, Joana Ortega i Irene Rigau. Els tremolen les cames, només de pensar-hi. Voldrien fer-ho, és clar que sí. I tant! Però no tenen valor. No en tenen, perquè la imatge d’aquest empresonament, a banda de fer la volta el món, seria la constatació del paroxisme totalitari a què pot arribar l’Estat espanyol per esclafar una vella nació d’Europa, que l’únic delicte que ha comès és voler votar per decidir el seu futur polític. Heus aquí una de les coses bones que té la democràcia: retrata descarnadament els qui en són al·lèrgics.

Informa:ELMON.CAT (26-9-2016)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08170541