PENSIONS BAIXES I DEUTE DESORBITAT, EL LLEGAT D'ESPANYA A LES GENERACIONS FUTURES

La gestió del sistema de pensions per part del PP compromet la viabilitat del dret constitucional a tenir una pensió digna, però també la capacitat d’inversió de futurs executius espanyols

Gemma Aguilera

L’any 2050, les pensions a l’Estat espanyol patiran una reducció mitjana del 30%, i el 2030, entre un 15% i un 25%, si es manté el model actual d’ingressos i despeses de la Seguretat Social i es considera una inflació estàndard del 2% anual i un creixement sostingut de l’economia espanyola del 2%. A tall d’exemple, la pensió mínima actual de 605 euros per a ciutadans espanyols que es jubilin als 65 anys i no tinguin ningú al seu càrrec, baixaria fins els 423 euros a mitjans de segle. Cobrar una pensió suficient per viure amb dignitat és un dret constitucional, però si la guardiola de les pensions està cada vegada més escurada, aquest concepte de dignitat es farà més flexible. Els recursos del Fons de Reserva de la Seguretat Social espanyola disminueixen a gran velocitat des del 2012, quan l’Estat va començar a recórrer-hi per fer front a les seves obligacions amb els pensionistes.

Aquesta guardiola ha passat de 57.233 milions el 2008 a 6.300 aproximadament el 2017, però no només això, l’Estat s’ha endeutat per poder pagar la paga extra de Nadal als pensionistes –no ho havia de fer des dels anys noranta- i se situa en un camí pantanós, perquè esgotarà definitivament els recursos de la Seguretat Social acumulats durant els primers anys del nou segle. En total, l’Estat haurà buidat de la guardiola 66.000 milions acumulats fins el 2011, i també els més de 28.000 milions que aquesta guardiola havia generat en interessos. Per fer-nos una idea de la magnitud: Cada any, l’Estat espanyol deixa de recaptar entre 65.000 i 90.000 milions d’euros a causa del frau fiscal.

Trencar la guardiola sense responsabilitats

És absolutament excepcional i inacceptable, però no pel fet de recórrer a la guardiola, disposada per a moments puntuals de dèficit, sinó perquè Espanya s’haurà d’endeutar cada cop més en les properes dècades per afrontar el creixement dels pensionistes”, assenyala a El Món Montserrat Guillén, catedràtica d’Economometria, Estadística i Economia espanyola de la UB, que remarca que “la gran irresponsabilitat és de les cambres legislatives, que no van imposar al govern espanyol un compromís de com i quan reomplir el fons de reserva, o que com a mínim, exigissin responsabilitats polítiques a qui el buidés injustificadament”.

En la mateixa línia, Guillem López Casasnovas, catedràtic d'Economia de la UPF i especialista en economia de la salut, rebutja l’argument que ha esgrimit Madrid per buidar la guardiola i considera que “no és normal endeutar-se per finançar les pensions, de fet, els guardians de les pensions, els qui han d’assegurar-ne la seva sostenibilitat, han buidat una guardiola que amb tant de sentit i prudència havia guardat el ministre socialista Pedro Solbes”. I denuncia que la política del PP “carrega a generacions futures el sosteniment de les jubilacions actuals. Prou que rebran els nostres fills i néts un llegat depredat de mercat de treball precari com per, a més a més, haver de sufragar els costos financers del deute arrossegat i els retards en la seva pròpia jubilació”.

Estan en risc les pensions?

Per la seva banda, el professor de Finances de la UPF Barcelona School of Management Albert Martí recorda que tenir una pensió és un dret recollit a la Constitució, “de manera que aquest dret garanteix que quan arribes a la tercera edat l’administració ha de garantir la suficiència econòmica de les persones”, però la garantia d’aquest dret, afegeix, “passa per tenir un sistema viable i sostenible, que demana un equilibri pressupostari entre ingressos i despeses. I aquí tenim el problema”. El professor alerta que “de manera recurrent en els darrers cinc anys, el govern espanyol ha de retirar diners del fons de reserva perquè els ingressos de cotització no són suficients per pagar les pensions. És evident que el sistema actual no garanteix l’equilibri pressupostari entre ingressos i despeses, i per tant, és obligat revisar el sistema si es vol complir amb el dret a tenir una pensió”.

Montserrat Guillén afegeix que “els pensionistes no han de patir per la seva pensió, però els treballadors en actiu sí han de pensar que el nivell de les pensions actuals no es pot mantenir en el futur. Els nous pensionistes tindran pensions cada cop més baixes”. La catedràtica de la UB alerta en aquest sentit que “caldrà tornar a reconsiderar la sostenibilitat de les pensions i tornar a fer reajustos, cada cop més dràstics”, i deixa clar que tornar a fer una modificació de les pensions com la de 2013, “amb retocs tècnicament molt fluixos i sense capacitat d'evitar que es gastés el fons de reserva és un greu error”, en referència a les mesures que pugui acabar prenent l’Estat per tapar temporalment el forat de les pensions.

Però si bé l’Estat no deixarà de pagar les pensions mentre hi hagi treballadors, Guillén apunta que és possible que “la Seguretat Social no tingui prou ingressos per pagar totes les pensions”. I què passaria aleshores? “D'entrada, recorrerà a partides extraordinàries dels pressupostos generals, després es posaran traves a l'obtenció de pensions no contributives noves –no afectaria les ja existents-, com ara persones que quedin vídues”. Per a aquesta experta, un problema estructural més enllà de l’àmbit de la gestió tècnica és que “els partits sovint pensen més en els vots dels pensionistes que en les futures generacions”.

Hi ha solució?

El professor Albert Martí remarca que el fet que l’Estat hagi d’endeutar-se i hagi de buidar la guardiola de les pensions “obligarà l’administració pública a obtenir altres ingressos” per cobrir la despesa i assolir un equilibri pressupostari: “Les opcions són molt limitades: transferències directes d’impostos, crear nous impostos o que l’Estat s’endeuti més. Però són solucions a curt termini. Calen reformes estructurals també en el mercat de treball i en matèria de salaris perquè siguin més elevats, i també mesures per mirar de reduir la despesa. Això pot significar una reducció de l’import de les pensions i allargar l’edat de jubilació, però sense posar en qüestió el dret a tenir una pensió suficient”. Per altra banda, afegeix Martí, l’administració pública “pot actuar sobre els ingressos, de manera que de forma addicional als ingressos per cotitzacions, s’hi sumin altres impostos o es redueixin altres partides per traslladar-les a la partida de pensions”, conclou.

Informa:ELMON.CAT (3-12-2017)

COM ARRUÏNAR L'INDEPENDENTISME EN TRES DIES

 

"Com arruïnar l’independentisme en tres dies "

No pertoca a cap partit interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació

 

JOAN B. CULLA

 

Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.

Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir "All Cops Are Bastards", o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.

Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí... Llegeix més...

Visites Rebudes

08656112