EL 21-D, CATALUNYA OKUPADA: LA FORÇA DE LA GENT, LA NOSTRA GRAN FORÇA, PERÒ NO HEM DE PENSAR QUE L'ACTUACIÓ D'ESPANYA TÉ LÍMITS

 

"El desvetllament "
«La força de la gent continua essent el gran element determinant de la situació política a Catalunya»

 

 Vicent Partal

 

La decisió del jutge Llarena de deixar en presó preventiva Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, el vice-president Oriol Junqueras i el conseller Quim Forn ens encara –més, si calia– a la dura realitat. La decisió és completament absurda des de qualsevol punt de vista, però el procés pel qual ha arribat no. No per a ells, és clar. Per a l’independentisme, en canvi, és un colp de porta brutal.

La decisió és absurda des del punt de vista legal. Acusar Quim Forn, per posar només un exemple dels quatre, de cometre un delicte per la direcció dels Mossos d’Esquadra el primer d’octubre i afirmar que ara el podria repetir i que per això el manté a la presó, passant per alt que ja no exerceix de conseller, és simplement increïble.

Però si la decisió és absurda, el procés no ho és. No ho és per als seus interessos. Amb aquella frase ja famosa de ‘Això no és l’Audiencia Nacional’, el jutge Llarena va fer concebre esperances als detinguts i als seus advocats, que van pensar que si se’n penedien eixiren al carrer, perquè –volíem pensar tots– era massa gros de fer una campanya amb presos i exiliats. Per això els presos van acceptar de reconèixer que ja són govern i van acceptar de renunciar a la via unilateral. Era una humiliació políticament molt rendible per a l’estat i a la vegada molt difícil de criticar des de l’independentisme perquè en definitiva qui s’hi jugava la pell eren ells i qui patia la repressió eren ells.

Però ara resulta que no ha servit de res, en el cas de Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart. I no únicament això. Ara tenim la meitat del govern humiliat i unes declaracions de penediment o d’acceptació dels fets que serviran per a condemnar-los quan els convinga i per a estendre la repressió com una taca d’oli, quan els convinga i com els convinga. Perquè es tracta d’això. Aquestes eleccions les podem veure com un parèntesi en cas de victòria de l’independentisme el 21 de desembre. Però res no serà igual després, hi haja qui hi haja al capdavant d’una Generalitat que no tornarà a ser mai la institució autònoma que va ser fa anys o dècades. No tornarem al 26 d’octubre de cap manera ni per cap via. La venjança del règim espanyol no ho permetrà.

De manera que no podem fer res més sinó mirar endavant i tirar endavant. La força de la gent continua essent el gran element determinant de la situació política a Catalunya i el factor clau per a encara el futur amb molt d’optimisme. Però no podem continuar l’activitat pensant que hi ha democràcia o que l’actuació d’Espanya té límits. Ja no. I cal que ho sapiguem gestionar de forma adequada. El que passe els pròxims dies dependrà molt d’això.

Informa:VILAWEB.CAT (5-12-2017)

EL MUSEU DE LLEIDA: " QUE SE CONSIGA EL EFECTO SIN QUE SE NOTE EL CUIDADO "

 

'El museu de Lleida: “Conseguir el efecto y que no se note el cuidado”'

 

Antoni Bassas

Com que en política no hi ha res casual, avui, quan falten deu dies per a les eleccions, ha arribat el dia del trasllat de les obres d’art del Museu de Lleida reclamades per Sixena. No és casual: amb la Generalitat sotmesa al 155, l’Estat consuma una nova mesura de força política i jurídica que entra dins la categoria de l’“¡A por ellos!”.

Ara no repassarem tota la història de la reclamació de les obres d’art, però m’agradaria que es quedessin amb les explicacions que va donar el director del Museu de Lleida, ara fa un any, quan el vàrem entrevistar just davant de les obres avui embalades en direcció a Sixena.

Remarco la informació: les obres van ser dipositades per Sixena. El Museu de Lleida les ha conservat perfectament durant molts anys. I remarco el concepte de Sixena, Lleida, la Franja, com un espai geogràfic de contacte entre el català i el castellà; àrea de barreja, d’interessos compartits a la conca de l’Ebre; llocs on, fins fa anys, les fronteres dels bisbats no es corresponien amb les de les províncies, fins al punt que molts aragonesos de la Franja tenien el seu bisbe a Lleida perquè les parròquies del seu poble pertanyien al bisbat de Lleida. Ara els mateixos que diuen que no s’han de posar fronteres són els mateixos que la posen entre Catalunya i Aragó. Llegeix més...

Visites Rebudes

06674854