EL 21-D, CATALUNYA OKUPADA: LA FORÇA DE LA GENT, LA NOSTRA GRAN FORÇA, PERÒ NO HEM DE PENSAR QUE L'ACTUACIÓ D'ESPANYA TÉ LÍMITS

 

"El desvetllament "
«La força de la gent continua essent el gran element determinant de la situació política a Catalunya»

 

 Vicent Partal

 

La decisió del jutge Llarena de deixar en presó preventiva Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, el vice-president Oriol Junqueras i el conseller Quim Forn ens encara –més, si calia– a la dura realitat. La decisió és completament absurda des de qualsevol punt de vista, però el procés pel qual ha arribat no. No per a ells, és clar. Per a l’independentisme, en canvi, és un colp de porta brutal.

La decisió és absurda des del punt de vista legal. Acusar Quim Forn, per posar només un exemple dels quatre, de cometre un delicte per la direcció dels Mossos d’Esquadra el primer d’octubre i afirmar que ara el podria repetir i que per això el manté a la presó, passant per alt que ja no exerceix de conseller, és simplement increïble.

Però si la decisió és absurda, el procés no ho és. No ho és per als seus interessos. Amb aquella frase ja famosa de ‘Això no és l’Audiencia Nacional’, el jutge Llarena va fer concebre esperances als detinguts i als seus advocats, que van pensar que si se’n penedien eixiren al carrer, perquè –volíem pensar tots– era massa gros de fer una campanya amb presos i exiliats. Per això els presos van acceptar de reconèixer que ja són govern i van acceptar de renunciar a la via unilateral. Era una humiliació políticament molt rendible per a l’estat i a la vegada molt difícil de criticar des de l’independentisme perquè en definitiva qui s’hi jugava la pell eren ells i qui patia la repressió eren ells.

Però ara resulta que no ha servit de res, en el cas de Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart. I no únicament això. Ara tenim la meitat del govern humiliat i unes declaracions de penediment o d’acceptació dels fets que serviran per a condemnar-los quan els convinga i per a estendre la repressió com una taca d’oli, quan els convinga i com els convinga. Perquè es tracta d’això. Aquestes eleccions les podem veure com un parèntesi en cas de victòria de l’independentisme el 21 de desembre. Però res no serà igual després, hi haja qui hi haja al capdavant d’una Generalitat que no tornarà a ser mai la institució autònoma que va ser fa anys o dècades. No tornarem al 26 d’octubre de cap manera ni per cap via. La venjança del règim espanyol no ho permetrà.

De manera que no podem fer res més sinó mirar endavant i tirar endavant. La força de la gent continua essent el gran element determinant de la situació política a Catalunya i el factor clau per a encara el futur amb molt d’optimisme. Però no podem continuar l’activitat pensant que hi ha democràcia o que l’actuació d’Espanya té límits. Ja no. I cal que ho sapiguem gestionar de forma adequada. El que passe els pròxims dies dependrà molt d’això.

Informa:VILAWEB.CAT (5-12-2017)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07039975