CONTRA LA REPRESSIÓ: JORDI TURULL, EL PLA C


"El Pla C "


José Antich

Com ja era previsible, que no lògic, la Fiscalia General de l'Estat ha decidit no presentar cap euroordre ni demanar cap ordre de detenció internacional contra la consellera Clara Ponsatí. Era previsible, perquè a diferència d'ocasions anteriors, els mitjans de comunicació que divulguen informació confidencial de la Moncloa havien tingut summa cura a no amplificar informativament el tema durant tot el cap de setmana. Així ha estat des que la mateixa Ponsatí va anunciar via Twitter dissabte passat que havia fixat la seva residència a Escòcia, abandonant el seu exili de Brussel·les, per retornar a fer classes a la Universitat de Saint Andrews. I no és lògic perquè l'actuació injusta i inhumana del jutge Pablo Llarena amb Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, als qui reté a les presons d'Estremera i Soto del Real, l'obligava, en justa correspondència, a actuar de la mateixa manera en l'àmbit internacional.

Però no ha estat així. La qual cosa és una bona notícia no només per a Ponsatí i per als membres del Govern exiliats a Brussel·les, començant pel president Carles Puigdemont i també per als consellers Toni Comín, Lluís Puig i Meritxell Serret. També ho és per posar en relleu davant de l'opinió pública espanyola i catalana com es pot armar una causa judicial amb acusacions tan greus com rebel·lió i sedició sense que això mateix pugui ser defensat davant dels tribunals d'altres països. Amb el Regne Unit, ja en són quatre: a més de Bèlgica, Dinamarca —a la capital de la qual, Copenhaguen, es va desplaçar Puigdemont— i Suïssa —que acull a Ginebra l'exdiputada de la CUP Anna Gabriel—. La percepció que els líders independentistes acusats se'ls està sotmetent a un procés judicial a mida no fa sinó reforçar-se amb actituds com l'adoptada pel fiscal general de l'Estat.

L'Estat té un problema evident de credibilitat en tots els moviments judicials que està fent. En el pla exterior ja s'ha vist. I en el pla interior l'impacte de la interlocutòria del jutge Llarena prohibint al diputat Jordi Sànchez ser present al ple del Parlament que hauria de votar la seva investidura a la presidència de la Generalitat no ha fet sinó propagar l'efecte evident de violentar les lleis per impedir un parlamentari que no està privat dels seus drets que accedeixi a la més alta magistratura de Catalunya. Com ja va succeir en el cas de Puigdemont, la candidatura del qual va ser vetada pel Tribunal Constitucional, un dia els tribunals internacionals decidiran sobre l'actuació de la justícia espanyola. El cas de Sànchez va pel mateix camí. L'interrogant és com se les compondrà Llarena amb el diputat Jordi Turull, en llibertat des del passat 4 de desembre, després de passar més d'un mes a la presó d'Estremera. Serà el pla C de la investidura.

Informa:ELNACIONAL.CAT (13-3-2018)

LA CRISI DEL QUARANTA ANYS DE LA CONSTITUCIÓ: POQUES COSES A CELEBRAR

 


"La crisi dels quaranta "

 

Joan J. Queralt

 

Tots els tòpics solen tenir un bri de veritat, bri que no fa que sigui una cosa substancial. Veritat no és sinònim d’importància. La Constitució compleix 40 anys i ja en fa molts que està en crisi, molts abans del 40: vet aquí la seva veritat.

Bons companys de Madrid em van oferir fa un parell d’anys participar en un llibre col·lectiu sobre la Constitució, amb comentaris de passatges del seu articulat des de la meva especialitat. Ho vaig declinar. He estat convidat a diverses celebracions referents al 40è aniversari de la Carta Magna. Els he declinat tots. La raó: no puc felicitar-me per un text que ha estat ficat dins una gàbia de ferro colat i, en expressió del mateix Tribunal Constitucional (TC), se l’ha petrificat. No en queda res, de l’esperit ni del pacte constitucional del 78.

El pacte del 78, com tota la Transició, és ara maleït. Crec que és injust. El 78 es va fer el que es va poder. Si no es va fer més, és que no se'n va saber més o no es podia fer més... o es va creure que no es podia fer més. Potser va faltar punch, com va demostrar el 23-F: el franquisme estava a les acaballes, eren pocs i covards, però els va sortir prou bé.

El pacte del 78, com tota la Transició, és ara maleït; crec que és injust

La Constitució va tenir una sortida de cavall, com poques altres a la història contemporània. Primer de tot, tothom va entendre, menys els irreductibles de sempre, que la Constitució era una norma jurídica i, per tant, com qualsevol altra, directament aplicable per tots els poders públics, tribunals inclosos. Els exemples són nombrosos. Especialment, la carta de drets fonamentals i ordinaris no és ni de lluny el pitjor del text constitucional. La prova de la seva qualitat democràtica (i tècnica) és que l’article 22.1 de la Llei de transitorietat, juntament amb els drets estatutaris, la va fer seva fins que no es redactés la Constitució catalana. Llegeix més...

Visites Rebudes

08620580