ENS HAN DECLARAT LA GUERRA: I ENCARA NO HEM VIST RES DEL QUE VINDRÀ !

 

"Ens han declarat la guerra "
"El pla consisteix a intentar transformar la imatge pacífica i democràtica que té l’independentisme català arreu del món en una imatge violenta, sanguinària i terrorífica"


Víctor Alexandre

 

L’Estat espanyol ens ha declarat la guerra. No és una guerra amb carros de combat, això no –som a la Unió Europea–, és una guerra molt més contemporània, geopolíticament parlant. No és que no hi hagi sectors espanyols als quals el cos els demani una altra cosa, i tant que n’hi ha!, només cal veure l’amenaça de Pablo Casado, vicesecretari de comunicació del Partit Popular, al president Puigdemont, fent-li saber que pot tenir el mateix final que el president Companys, o els termes militars en què s’expressa Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta espanyola, quan parla de “descabezar” i “liquidar” l’independentisme català.

Però hi ha línies vermelles que l’absolutisme no pot travessar encara que només sigui per condicionament estètic. Per això utilitza estratègies que, tot i tenir la mateixa finalitat, és a dir, l’anorreament absolut de la dissidència, tinguin una aparença democràtica. Erdogan, sense enrojolar-se, també diu que Turquia és un règim democràtic. Es tracta de legalitzar la injustícia per poder acusar els dissidents d’incomplir la llei, i, a partir d’aquí, estigmatitzar-los i presentar-los com excrements socials, com elements terroristes que posarien en perill la mateixa democràcia. El supremacisme mai no té escrúpols de consciència ni respecta els drets humans quan veu amenaçat el seu estatus. Tot plegat, doncs, l’aboca a la mentida. I això és el que està fent l’Estat espanyol amb els Comitès de Defensa de la República (CDR), fabricar una mentida.

El pla consisteix a intentar transformar la imatge pacífica i democràtica que té l’independentisme català arreu del món en una imatge violenta, sanguinària i terrorífica que permeti que l’Estat espanyol deixi de ser vist com l’agressor i sembli la víctima. Necessita, però, que el planeta s’ho empassi, la qual cosa, pensa, el legitimaria per dur a terme una política netament feixista de criminalització de l’independentisme i de persecució de les idees, de la llibertat d’expressió i, en definitiva, dels drets civils. En el seu deliri, no li importen gens les sentències del Tribunal Internacional de Drets Humans que li cauran un dia al damunt, ja ho va explicitar Alfredo Pérez Rubalcaba, del PSOE, amb un menyspreu repugnant pels principis democràtics més elementals: “L’Estat pagarà el cost de treure del mig Puigdemont”. A aquesta ideologia d’ultradreta no l’espanten les factures. Les factures rai! La sagrada unitat d’Espanya, precisament perquè és sagrada, justifica tots els mitjans, per abjectes que siguin. Com diu la dita: afarta’m i digue’m moro.

I això és el que estan fent. I si ho estan fent havent-hi milers d’imatges que els desmenteixen, o després que el seu ministre d’Exteriors fos ridiculitzat per la BBC quan pretenia fer creure que les imatges de la violència policial espanyola de l’emissora eren falses, imaginem-nos a quins extrems estan disposats a arribar en cas de reeixir en la seva mentida. Si ja ara violen els drets humans sense cap mena d’escrúpol, què no faran en cas de poder construir un relat en virtut del qual els CDR serien l’equivalent català d’ETA, de Hamas o d’Al-Qaida?

Per tot això, ara més que mai, cal extremar la vigilància en cada concentració o manifestació en defensa dels drets nacionals de Catalunya per evitar que els individus infiltrats per l’Estat o per organitzacions nacionalistes espanyoles puguin reeixir en els seus propòsits a l’hora de generar situacions violentes, ja sigui cremant contenidors, trencant aparadors o provocant la policia. Com deia l’alcalde de Verges, Ignasi Sabater, un dels pobles més afectats per l’onada de rodes punxades en dies posteriors a l’1 d’Octubre, “van uniformats de dia i descontrolats de nit”. Per cert, impunitat absoluta per als qui van amenaçar de mort aquest senyor. Una de les amenaces telefòniques deia això: “¿Está Ignasi? Dile al hijo de puta que primero fueron los pinchazos de ruedas y ahora los pinchazos serán ya en la barriga. Muerto. Hijos de puta todos”. Cal, doncs, aïllar immediatament els violents encaputxats, amb passamuntanyes o disfressats amb una estelada i identificar-los com el que són.

Recordem també que Joan Coma, regidor de Vic, va ser portat a l’Audiència Nacional espanyola acusat d’incitació a la sedició per haver dit que “per fer una truita cal trencar els ous”. Això va succeir el 24 d’octubre passat, ara fa sis mesos. Si fos avui l’acusarien directament de terrorisme. Qui no serà mai acusat de terrorista o d’incitació al terrorisme és Federico Jiménez Losantos, ja que la violència que propugna és en nom de la unitat d’Espanya. Després de fer una crida a agafar ostatges alemanys a les Illes i a fer esclatar cerveseries a Baviera, va afegir, preguntant-se i responent-se ell mateix: “Però vostè què proposa, una acció? Naturalment!” Així les coses, encara hi ha algú que es pregunti per què l’assassinat feixista de Guillem Agulló roman impune? Encara hi ha algú que es pregunti per què tots els assassins sanguinaris del GAL són a casa mentre que es demanen penes de trenta anys per als presoners polítics catalans que van posar les urnes al servei de la ciutadania?

L’Estat espanyol ens ha declarat la guerra, amics. I el que hem vist no és res comparat amb el que pot venir. Si no se n’estan, de violar els drets humans, per què se n’haurien d’estar, d’incomplir les seves pròpies lleis? L’article 17.2 de la Constitució espanyola diu: “La detenció preventiva no podrà durar més temps del que sigui estrictament necessari per a fer les indagacions per tal d’aclarir els fets i, en qualsevol cas, dins el termini màxim de setanta-dues hores, el detingut haurà de ser posat en llibertat o a disposició de l’autoritat judicial”. I què fa l’“autoritat judicial”? Alliberar el feixistes que van assaltar la Blanquerna, “perquè tenen fills”, i empresonar persones innocents indefinidament perquè no renuncien al seu independentisme, que, com tothom sap, és heretgia a l’Estat espanyol.

La catalanofòbia té la mateixa arrel que l’antisemitisme i altres fòbies ideològiques. Cal satanitzar la víctima per justificar-ne la flagel·lació. És el principi de Goebbels al servei de l’Estat: “Una mentida repetida mil cops esdevé veritat. Mentir, mentir, mentir..., sempre en queda alguna cosa”. Cal, doncs, que tinguem ben present que obeir lleis injustes, sotmetre’ns a les lleis que ens empresonen, ens fa còmplices; còmplices de l’agressor i responsables del mal que ens infligeix. Pensem en la gran lliçó humanística de Rosa Parks, quan ja era una dona gran: “Com més cedíem, com més obeíem, pitjor ens tractaven”.

Informa:ELMON.CAT (16-4-2018)

ELS POLÍTICS INDEPENDENTISTES POTSER FALLARAN, PERÒ ESPANYA NO ENS FALLARÀ MAI

 

"No patiu: els vots no tenen amo "


«De situacions de frenada i confusió, de desesperació, ja n'hem passades unes quantes i molt serioses. I sempre han acabat obrint pas a fórmules guanyadores»

 

Vicent Partal

 

Hi ha una tensió ambiental notable entre els independentistes, a parer meu ben lògica i raonable. Un any després de la proclamació del 27 d’octubre no som ni de bon tros on tots voldríem ser. I les promeses fetes el 21 de desembre ni s’han complert ni van pel camí de complir-se. Com que les desavinences entre les forces polítiques independentistes són també molt evidents i els incidents entre els uns i els altres sovintegen, la situació deriva en acusacions molt poc elegants. Especialment, entre les parròquies fanàtiques, fanatitzades, de cada banda. Pràcticament cada dia, un polític d’un partit diu blanc i immediatament el de l’altra banda diu negre i ja hi som.

En una entrevista que publicàvem ahir, el diputat d’ERC Ruben Wagensberg diu: ‘Com que no hi ha cap estratègia, ni cap objectiu clar compartit per tots els actors sobiranistes, qualsevol petita cosa es magnifica moltíssim.’ Afegeix, i crec que té raó: ‘Si això [la discrepància sobre el vot dels diputats] hagués passat dos mesos abans del primer d’octubre, hauria semblat una minúcia. Però, sense consens i objectius estratègics compartits, ens anem encallant.’

Efectivament, la clau de tot és que no hi ha consens ni objectius estratègics compartits. No n’hi ha entre Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP. No n’hi ha entre els tres partits i el govern. No n’hi ha entre els polítics i l’ANC. Ni entre l’ANC i Òmnium, cada dia més allunyats. Però la qüestió és que això no pot imposar-se ni pot imposar-ho ningú.

El debat, i per tant la confrontació d’idees i projectes, és imprescindible. No és que siga necessari, és que és imprescindible. I probablement vol temps. Perquè són els fets, i no les paraules, que fan que s’entenguen les propostes. I he de dir que, en aquest sentit, no em fa perdre el son això que passa. Junts per Catalunya sembla que s’aclarirà aviat sobre què vol ser, amb la creació imminent de la Crida i la seua definició. ERC juga fort pel lideratge polític pensant en l’hegemonia electoral i bastint un projecte que sembla que vol incorporar sectors no estrictament independentistes al moviment per l’autodeterminació. I la CUP, tal com expliquem avui en aquest article, ja anuncia mesures importants i radicals, com ara refundar-se o deixar buits els escons del parlament, llevat dels moments clau.

De tot plegat, i de les conseqüències de tot això que veiem, n’emergiran propostes ben diferenciades entre tots, que crec que al final serà la millor manera d’aclarir-nos sobre quin és el camí per a continuar avançant. Personalment, no tinc cap idea de què preferirà la gent, el votant, els ciutadans. Com tots, tinc les meues preferències, però això no té importància. A parer meu, allò que és important de veritat és la certesa que –potser lentament però potser a una velocitat de vertigen– el país anirà entenent molt millor on som, afinant l’anàlisi, i decidirà en conseqüència. I tinc la seguretat absoluta que els vots i els escons variaran si ho vol i ho necessita la gent, com també poden variar els lideratges, desaparèixer demà mateix els actuals per més intocables que puguen semblar i aparèixer-ne de nous que ningú no espera ni controla. Llegeix més...

Visites Rebudes

08325923