QUIM TORRA, UN PEÓ AL SERVEI REPUBLICÀ

"Un peó al servei del projecte republicà"

 

José Antich

 

La designació de Quim Torra, advocat, editor i escriptor, com a candidat a ser el 131 president de la Generalitat de Catalunya és tot un torpede a la línia de flotació dels que aspiraven a un candidat que a poc a poc tornés a la cleda de l'autonomisme, marqués distàncies amb el passat recent de l'independentisme i passés pàgina al referèndum de l'1 d'octubre i la declaració d'independència del Parlament del 27-O. També aclareix qualsevol dubte sobre el caràcter provisional del nou Govern de Catalunya a partir del lideratge indiscutible del president Carles Puigdemont amb una persona de la seva confiança absoluta.

Quan fa dos anys, la primavera del 2016, Torra va publicar el seu llibre titulat Els últims 100 metres, en què explicava, amb un subtítol que era tota una declaració d'intencions, el full de ruta per guanyar la República Catalana, no li podia ni passar pel cap que alguns d'aquests metres, veurem quants i si són els últims i decisius, els recorreria des de la més alta magistratura del país: la presidència de la Generalitat.

Les seves últimes paraules del llibre, que són també un homenatge a Muriel Casals, la diputada independentista i expresidenta d'Òmnium que va morir un mes abans, cobren així un protagonisme inusitat: "I els cent metres finals que ens falten per recórrer tenen ara un nou sentit, amb la mort de Muriel Casals. Ella és justament el major argument per treballar més que mai per aconseguir la independència: l'hi devem. T'ho devem, estimada Muriel".

Quim Torra farà 56 anys el proper 28 de desembre, festa dels Sants Innocents. Un dia en el qual, com és sabut, la gent sol fer bromes, innocentades. No sóc capaç de distingir entre els 34 diputats de Junts per Catalunya i un cop s'han descomptat els inelegibles a la presidència per decisió del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem, o de les dues instàncies judicials alhora, una elecció que pugui enervar més els ànims de l'establishment espanyol.

Torra és tot el que han pretès aniquilar amb l'expulsió del Govern, la supressió de l'autonomia de Catalunya i l'aprovació de l'article 155: independentista, radicalment democràtic, representant del teixit associatiu (exdirigent de l'ANC) i cultural català (expresident d'Òmnium), i d'una lleialtat més que provada al president Puigdemont. Serà, a més, el primer president de la Generalitat des de l'època de Josep Tarradellas que no és militant d'un partit polític. Tot un signe dels temps: punt final a 38 anys en què l'inquilí de la banda muntanya de la plaça de Sant Jaume era de Convergència o del PSC.

Com serà la presidència de Torra? Tot i que és tota una incògnita, el seu convenciment que és un peó al servei del projecte republicà pot donar-nos alguna pista. També una de les seves recents frases, pronunciades des de la tribuna de l'hemicicle del Parlament: "Els culpables de la violència policial de l'1-O seran jutjats i condemnats". O aquesta altra: "L'Estat ha canviat les porres per les plomes de dictar sentències". O aquesta última: "Què li passa a l'Estat espanyol amb els presidents de Catalunya? Com pot ser que la majoria dels presidents de la Generalitat hagin estat jutjats, empresonats o s'hagin exiliat? En quin país del món ha passat una cosa així? Només amb la república catalana els nostres presidents seran lliures i deixaran d'estar perseguits i represaliats".

Quim Torra sol citar sovint un dels seus escriptors favorits, Stefan Zweig i el seu llibre Castellio contra Calvino, un text suggerent i també inquietant, escrit el 1936, quan feia dos anys que estava exiliat d'Europa a causa de l'ascens del nazisme. Castellio és un professor humanista, defensor de la llibertat, que es va rebel·lar contra el poder i va acabar també exiliat; Calví, un fanàtic intolerant que va construir un regne fosc i opressor, que en el llibre de l'escriptor és una metàfora dels totalitarismes que en aquells anys estaven terroritzant Europa. No explicaré el final, però el llibre dissecciona la batalla incruenta entre l'honestedat i la hipocresia, entre un individu lliure i el poder desmesurat i dogmàtic. La història de la modernitat occidental: la llibertat contra la repressió, el poder de la crítica contra la intolerància.

Informa:ELNACIONAL.CAT (10-5-2018)

L' UNIONISME ÉS ÀCID SULFÚRIC QUE ESTÀ DISSOLENT LA DEMOCRÀCIA AMB LA PERSECUCIÓ DELS INDEPENDENTISTES

"No és Le Pen, estúpid "

 

Agustí Colomines

 

Els polítics espanyols fan pena. Uns, els conservadors, perquè són una colla de corruptes, orgullosos de ser-ho perquè es creuen impunes. Uns altres, l’extrema dreta, perquè pretenen acabar amb la pluralitat nacional que conforma Espanya des de la unió dinàstica amb un nacional-populisme neofalangista. I encara n’hi ha uns altres, els socialistes, que han perdut tant la seva identitat ideològica, que per fer-se escoltar s’apunten a cridar consignes nacionalistes en comptes d’escampar la idea de fraternitat pròpia del socialisme. Dels populistes d’esquerra —o sigui, Podemos— no cal ni parlar-ne, perquè són com el nicaragüenc Daniel Ortega: els agrada viure com a burgesos mentre sermonegen el personal o organitzen consultes trampa per continuar xuclant de la mamella. Només els falta declarar-se catòlics. O partidaris de l’esoterisme. Quin panorama! A Espanya ningú ja no recorda que la política és anàlisi i acció. I, per damunt de tot, un mètode per assolir el canvi sense violència.

A Madrid, la política és només soroll i odi. Guirigall nacionalista, amb Albert Rivera, àlies Aznar, marcant el pas dels altres partits. Afirmen els articulistes catalans de l’unionisme tou que la culpa de tot el que hi passa és dels independentistes catalans, que han despertat la fera nacionalista i autoritària espanyola. Agressiva, legionària. Per aquesta mena d’articulista —o “raça” d’articulista, senyor Iceta, hauria pogut escriure, amb tot el dret, el nou cap del Govern—, la culpa es de la víctima i no pas de l’agressor. Sens dubte, la política espanyola s’ha “renacionalitzat” i és avui més intolerant que l’any 1978, per tenir com a punt de referència l’any de l’aprovació de l’actual Constitució. La por a la pèrdua d’identitat espanyola en favor d’una identitat europea ha empès els partits espanyols a buscar l’ase dels cops. A buscar un culpable de les seves frustracions. I l’ha trobat en els catalans, dels quals els espanyols parlen en global, sense fer distincions, com si fóssim comparables als immigrants que fan tanta por als nacional-populistes europeus. Llegeix més...

Opinions

Visites Rebudes

07537697