QUI SÓN ELS ESPANYOLS? SEMPRE ACONSEGUEIXEN QUE ABAIXIS EL CAP

 

"Què penso dels espanyols "

 

Bernat Dedéu

 

Et diré què penso dels espanyols, Xavier Domènech. En primer lloc constato que, a nivell antropològic, són una gent que em té el cor robat, perquè es passen el dia reivindicant orgullosos la seva nació (¡yo soy, español, españoool, españooool!) i, quan els dius espanyols, s’enfaden i et diuen xenòfob, etnicista, racista i fot-li amb qualsevol cosa que acabi en ista. Dels espanyols també et diré que, setmanes abans de l’1-O, van tenir la pensada d’enviar tres creuers monumentals a Barcelona, curulls de policies musculats, uns agents de l’ordre i de la unitat amb el noble objectiu d’atonyinar la padrina (¡que nos dejen actuar!) i coaccionar tots els teus conciutadans, simplement perquè volien fer una cosa tan anormal com era dipositar un vot en una urna per decidir el seu futur com adults responsables. Fixa’t si n’hi ha de coses per dir dels espanyols, amic Domènech.

Sé el que em diràs, Xavi: que tots els espanyols no són iguals, que una cosa és l’estat i l’altra són els ciutadans i que tal i que qual. Però no, estimat Domènech, perquè, contràriament al que creus, la política s’assembla molt, moltíssim, als electors a qui representa. I de la mateixa faisó que els catalans acostumem a triar líders porucs, plens de retòrica i amb escassa paraula, amb més figa que raïm, per entendre’ns, als espanyols els plau ser representats per diputats i presidents que poden ser amabilíssims, no t’ho negaré, però que quan els toquen la unitat de la pàtria tard o d’hora treuen el garrot. Si no t’ho creus, Xavi, pensa només en com el teu amic Pablito governa Podemos, i, si encara no saps de què t’estic parlant, recorda com l’Iglesias va fulminar l’Albano Dante Fachin de la sectorial catalana pel simple fet que suscitava simpaties entre l’independentisme.

Els espanyols 'progres' fa més de trenta anys que blanquegen l’autoritarisme supremacista ibèric amb unes promeses federals de tres al quarto que mai no arriben a fer-se paleses

Et sona, tot això, Xavi, o te n’has oblidat? Doncs ara et recordaré, per donar-te més pistes, no només qui són els espanyols, sinó qui són els espanyols progres, que són de llarg els meus favorits, perquè són una gent encara més pintoresca. Incapaços d’afrontar l’autoritarisme de l’estat a qui sempre acaben excusant les malifetes, els espanyols progres són els primers processistes del món. De fet, ells el van inventar, perquè fa més de trenta anys que blanquegen l’autoritarisme supremacista ibèric amb unes promeses federals de tres al quarto que mai no arriben a fer-se paleses. Recorda-ho, Xavi: que si som una nació de nacions, que si un estat regit pel multilateralisme (que és, com el mineralismo del meu admiradíssim Fernando Arrabal, quelcom que mai no acaba d’arribar), que si ara és l’hora d’un canvi constitucional. Xerrameca, Domènech, xerrameca.

Això sí, Xavi, els espanyols tenen una cosa admirable. T’envien la policia a tustar-te, t’espolien sistemàticament els recursos, són prou hàbils com perquè els nostres diputats sempre acabin renunciant als mandats del poble i al final sempre aconsegueixen que siguis tu qui abaixi el cap, entregui i/o dissolgui els tuits, i demani disculpes. Aquests són els espanyols, Xavi. T’ha quedat prou clar, Domènech?

Informa:ELNACIONAL.CAT (16-5-2018)

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08314669