QUÈ LI PASSA A ARRIMADAS ?

 

Què li passa, a Arrimadas?


Xevi Xirgo - Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.


“Voleu dir que quan parla de la famosa i inexistent fractura social el que busca no és provocar-la?

Què li passa, a la líder de Ciutadans? Què li passa, que té aquest to tan dur i tan contundent, i que res li sembla bé? S’hi han fixat? Darrerament (darrerament poden ser molts mesos, és clar), la líder de l’oposició fa una frase lapidària cada cop que obre la boca. No li agrada res. A Inés Arrimadas (i qui diu Inés Arrimadas vol dir Carrizosa o Espejo) li molesta tot. O pràcticament tot. No li agrada el president de la Generalitat que tenim, no li agrada el que diu Torra, no li agrada el que d’ell troba a l’hemeroteca, no li agrada el Consell Executiu que ha nomenat, no vol ambaixades, no li agrada que hi hagi llaços grocs a l’hemicicle, troba que els catalans votem malament, no li agrada tampoc la llei electoral i, suposo, no li agrada que ara Pedro Sánchez sigui el president del govern espanyol.

No li agrada, és clar, perquè la seva arribada a la presidència espanyola l’han facilitat també els independentistes, i no li agrada que ara el president Torra i el president Sánchez hagin quedat per veure’s. No li agrada la programació de Catalunya Ràdio ni de TV3 i, suposo, ara no li deu agradar que la setmana vinent Torra es vegi també amb Colau. No li agrada que hi hagi estelades als balcons de les cases de Catalunya, ni que n’hi hagi als ajuntaments, i ara tampoc li agrada que Batet parli de reformar la Constitució. Caram, Inés, quin patir, no? Aquesta setmana fins i tot el líder del PP, Xavier García, ha dit que anirà a Palau a veure Torra, i Iceta ha dit que, tot i que no li agrada la pancarta que hi ha a la façana en favor dels presos polítics, això no li impedirà “obrir el diàleg amb Torra”. Arrimadas no, diu que no hi anirà.

Què li passa, a Arrimadas? No ha paït encara els resultats electorals? No ha paït que sigui la llista més votada i sigui a l’oposició? No li agrada que Sánchez sigui president i faci gestos (tot i que jo no me’n crec ni un, no es pensin) amb Catalunya? Voleu dir que quan amb aquest to, quan parla de fractura a Catalunya, el que fa no és intentar provocar-la? Voleu dir que treballa per la reconciliació que diu predicar? Fixin-s’hi. Cada cop que li sento dir alguna cosa és per queixar-se. No li agrada res. I què s’hi juguen? Probablement tampoc li agradarà aquest article.

Informa:ELPUNTAVUI.CAT (10-6-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08166349