QUÈ LI PASSA A ARRIMADAS ?

 

Què li passa, a Arrimadas?


Xevi Xirgo - Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.


“Voleu dir que quan parla de la famosa i inexistent fractura social el que busca no és provocar-la?

Què li passa, a la líder de Ciutadans? Què li passa, que té aquest to tan dur i tan contundent, i que res li sembla bé? S’hi han fixat? Darrerament (darrerament poden ser molts mesos, és clar), la líder de l’oposició fa una frase lapidària cada cop que obre la boca. No li agrada res. A Inés Arrimadas (i qui diu Inés Arrimadas vol dir Carrizosa o Espejo) li molesta tot. O pràcticament tot. No li agrada el president de la Generalitat que tenim, no li agrada el que diu Torra, no li agrada el que d’ell troba a l’hemeroteca, no li agrada el Consell Executiu que ha nomenat, no vol ambaixades, no li agrada que hi hagi llaços grocs a l’hemicicle, troba que els catalans votem malament, no li agrada tampoc la llei electoral i, suposo, no li agrada que ara Pedro Sánchez sigui el president del govern espanyol.

No li agrada, és clar, perquè la seva arribada a la presidència espanyola l’han facilitat també els independentistes, i no li agrada que ara el president Torra i el president Sánchez hagin quedat per veure’s. No li agrada la programació de Catalunya Ràdio ni de TV3 i, suposo, ara no li deu agradar que la setmana vinent Torra es vegi també amb Colau. No li agrada que hi hagi estelades als balcons de les cases de Catalunya, ni que n’hi hagi als ajuntaments, i ara tampoc li agrada que Batet parli de reformar la Constitució. Caram, Inés, quin patir, no? Aquesta setmana fins i tot el líder del PP, Xavier García, ha dit que anirà a Palau a veure Torra, i Iceta ha dit que, tot i que no li agrada la pancarta que hi ha a la façana en favor dels presos polítics, això no li impedirà “obrir el diàleg amb Torra”. Arrimadas no, diu que no hi anirà.

Què li passa, a Arrimadas? No ha paït encara els resultats electorals? No ha paït que sigui la llista més votada i sigui a l’oposició? No li agrada que Sánchez sigui president i faci gestos (tot i que jo no me’n crec ni un, no es pensin) amb Catalunya? Voleu dir que quan amb aquest to, quan parla de fractura a Catalunya, el que fa no és intentar provocar-la? Voleu dir que treballa per la reconciliació que diu predicar? Fixin-s’hi. Cada cop que li sento dir alguna cosa és per queixar-se. No li agrada res. I què s’hi juguen? Probablement tampoc li agradarà aquest article.

Informa:ELPUNTAVUI.CAT (10-6-2018)

ELS POLÍTICS INDEPENDENTISTES POTSER FALLARAN, PERÒ ESPANYA NO ENS FALLARÀ MAI

 

"No patiu: els vots no tenen amo "


«De situacions de frenada i confusió, de desesperació, ja n'hem passades unes quantes i molt serioses. I sempre han acabat obrint pas a fórmules guanyadores»

 

Vicent Partal

 

Hi ha una tensió ambiental notable entre els independentistes, a parer meu ben lògica i raonable. Un any després de la proclamació del 27 d’octubre no som ni de bon tros on tots voldríem ser. I les promeses fetes el 21 de desembre ni s’han complert ni van pel camí de complir-se. Com que les desavinences entre les forces polítiques independentistes són també molt evidents i els incidents entre els uns i els altres sovintegen, la situació deriva en acusacions molt poc elegants. Especialment, entre les parròquies fanàtiques, fanatitzades, de cada banda. Pràcticament cada dia, un polític d’un partit diu blanc i immediatament el de l’altra banda diu negre i ja hi som.

En una entrevista que publicàvem ahir, el diputat d’ERC Ruben Wagensberg diu: ‘Com que no hi ha cap estratègia, ni cap objectiu clar compartit per tots els actors sobiranistes, qualsevol petita cosa es magnifica moltíssim.’ Afegeix, i crec que té raó: ‘Si això [la discrepància sobre el vot dels diputats] hagués passat dos mesos abans del primer d’octubre, hauria semblat una minúcia. Però, sense consens i objectius estratègics compartits, ens anem encallant.’

Efectivament, la clau de tot és que no hi ha consens ni objectius estratègics compartits. No n’hi ha entre Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP. No n’hi ha entre els tres partits i el govern. No n’hi ha entre els polítics i l’ANC. Ni entre l’ANC i Òmnium, cada dia més allunyats. Però la qüestió és que això no pot imposar-se ni pot imposar-ho ningú.

El debat, i per tant la confrontació d’idees i projectes, és imprescindible. No és que siga necessari, és que és imprescindible. I probablement vol temps. Perquè són els fets, i no les paraules, que fan que s’entenguen les propostes. I he de dir que, en aquest sentit, no em fa perdre el son això que passa. Junts per Catalunya sembla que s’aclarirà aviat sobre què vol ser, amb la creació imminent de la Crida i la seua definició. ERC juga fort pel lideratge polític pensant en l’hegemonia electoral i bastint un projecte que sembla que vol incorporar sectors no estrictament independentistes al moviment per l’autodeterminació. I la CUP, tal com expliquem avui en aquest article, ja anuncia mesures importants i radicals, com ara refundar-se o deixar buits els escons del parlament, llevat dels moments clau.

De tot plegat, i de les conseqüències de tot això que veiem, n’emergiran propostes ben diferenciades entre tots, que crec que al final serà la millor manera d’aclarir-nos sobre quin és el camí per a continuar avançant. Personalment, no tinc cap idea de què preferirà la gent, el votant, els ciutadans. Com tots, tinc les meues preferències, però això no té importància. A parer meu, allò que és important de veritat és la certesa que –potser lentament però potser a una velocitat de vertigen– el país anirà entenent molt millor on som, afinant l’anàlisi, i decidirà en conseqüència. I tinc la seguretat absoluta que els vots i els escons variaran si ho vol i ho necessita la gent, com també poden variar els lideratges, desaparèixer demà mateix els actuals per més intocables que puguen semblar i aparèixer-ne de nous que ningú no espera ni controla. Llegeix més...

Visites Rebudes

08325896